14 d’agost de 2009

3 d’agost de 2009

Gràcies!


Gràcies a tots pels vostres comentaris al blog o via email. No han sigut unes setmanes fàcils ni ho estan sent. Es fa el cor fort però...la realitat és que ella ja no hi és.
La meva amiga Charo ens va deixar el dia 14 de juny. Ella feia més d´un any que volia fer-se una reducció d´estòmac. Tenia obessitat mòrbida feia anys i volia fer moltes coses però no era capaç de seguir una dieta. Com a infermera sabia els riscos de la intervenció però tot i així va decidir passar per quiròfan. La nit d´abans la vaig animar i li vaig dir que tot sortiria bé.
Al dia següent vaig trucar al marit i estava estable a la UCI. Un dia més tard la veu del marit ja no era la mateixa. Seguia a la UCI intubada amb una sepsis agafada a quiròfan. I així va estar més de dues setmanes aguantant com una campiona amb una febre que no baixava, amb alguna aturada cardiorrespiratòria. Al marit li deien que estava en estat crític...i el dia 14 la trucada més trista...el seu cor va parar de bategar. I es van acabar les esperances que vaig mantenir durant tot aquest temps. Per mi Charo, és una de les millors amigues que tinc. Quan jo començava a conèixer gent pel messenger ella em va obrir les portes de casa seva sense coneixe´m de res. Allà, a Llano de Brujas (Múrcia) vam fer la primera kedada. Va venir també un amic de Saragossa i ho recordo com un cap de setmana molt especial. Després d´aquell cap de setmana van venir uns quants més i amb això vaig començar a conèixer més gent i a fer altres amistats. Poc temps després vaig conèixer la Nora, la meva “germana” argentina a la que considero part de la meva família.
I ara després de tot aquest temps em sento buida i sé que hauria de trucar al marit de Charo però no sóc capaç de marcar el número perquè al contestador segueix sortint la seva veu...



Poso una del John Lennon, pacífica com era ella...