namaste

Life goes on...

2011-11-27T13:36:00.005+01:00

Ai ai ai, tenia un blog i no m´enrecordava. I amb la tonteria han passat uns quants mesos. No m´enrecordava ni de la contrassenya. La veritat és que han passat moltes cosetes. En aquest temps segueixo treballant a l´hospital amb menys alegria però allà seguim al peu del canó. Vaig tornar al camí de Santiago, vaig anar a Croàcia, Alemania, una mica de Polònia, uns quants viatges a UK...i ara ja pensant en un viatge molt especial a l´India...En aquest temps he conegut molta gent, algunes persones increïbles, especialment uns nens que m´han robat el cor, i d´altres per oblidar. He redescobert persones...i algunes han marxat per no tornar. És la vida...

Motivació

2011-06-07T12:02:00.002+02:00

Aquest blog estava pràcticament sentenciat però avui m´he despertat amb ganes d´escriure i de poc més i és que porto una temporadeta llarga amb manca de motivació. Aquest any passat vaig començar un coach de ioga i parlem molt de la necessitat. S´ha de fer allò que és la teva necessitat. Si una costa et costa molt de fer vol dir que no és la teva necessitat. I si qualsevol cosa que has de fer et costa molt? I si dónes voltes i més voltes quan has de fer la més petita i insignificant de les coses? Ell ens diu que hem de fer allò que és la nostra necessitat. I si no hi ha res que ho sigui? Llavors què faig? Em quedo a casa sense fer res? I on puc buscar un xic de motivació? M´haig d´obligar a fer coses? Com trobo allò que sigui motivador per mi? Moltes preguntes i poques respostes...Alguna suggerència?

Adéu 2010...

2010-12-30T14:17:00.002+01:00

Això s´acaba. L´any 2010 demà passa a l´història. És un d´aquells moments per fer balanç. A mi em ve de gust pensar en el que ha sigut aquest any i en el que em pot aportar el proper . Tot depèn d´un mateix. Per mi el 2010 ha sigut un any de canvis, d´iniciar activitats noves, de deixar enrera altres que no m´aportaven res, d´entendre algunes coses i de seguir sense entendre unes altres. La vida és un continu canvi i hem de buscar un equilibri per sentir-nos bé amb els altres i amb nosaltres mateixos. I en això estic ara. No em vull proposar grans coses però sí un parell que crec que m´ajudaran a que tot comenci a anar millor.
En primer lloc, prendre´m les coses amb més tranquil.litat, no agobiar-me sense necessitat. I viure el moment. No pensar en demà, només en l´avui…
No esperar res de ningú, perquè és quan arriben les decepcions…i els mals rotllos. Això costa més portar-ho a terme però em faig el propòsit de canviar…
I per la resta no espero gran cosa més del 2011. Poder seguir fent allò que em motiva, la muntanya, els viatges, el ioga, les tardes de cine, les passejades nocturnes per Barcelona i veure una mica més als amics i a la familia. I ser una mica menys solitària…

Feliç any nou per tots vosaltres. Que pugueu començar l´any amb un somriure…

Alive...

2010-12-27T14:16:00.002+01:00

Ahir va ser un dia estrany. El 25 va ser com altres anys, en família, recordant els que ja no hi són però sense drames. La vida ens dóna tantes coses…que no val la pena perdre el temps lamentant-se. Semblo freda però és que ja he patit prou altres anys recordant. I de fet tenim 365 dies per recordar els que ja no hi són. Què té el Nadal que ens fa posar tan nostàlgics? Avui dia 27 ha començat diferent. He matinat i tot i fer fred m´he posat les malles, les bambes, una cinta al cap i he sortit a còrrer i entre còrrer i caminar una mica he arribat al Park Güell. Era a primera hora del matí, hi havia poca gent i realment s´estava molt a gust. Una mica de solet ajudava a relaxar l´ànim i he pogut recòrrer tot el parc sense pressa. Hi tornaré aviat…
El dia de Nadal amb tota la familia i avui tan sola però tan viva…Sempre recordo un poema, potser una mica trist però és com m´he sentit moltes vegades. Últimament ja no tant…

Vivir sin tanta tristeza
El corazón muerto de una vez
Ir tirando simplemente
Sin prisas
Andar, sólo andar

Herois

2010-11-30T12:18:00.005+01:00

Ja fa dies que vaig veure “Herois”. Són d´aquelles pel.lícules que et fan plorar i somriure al mateix temps. Jo sabia que m´agradaria perquè quan al darrera hi ha la mà de l´Albert Espinosa tot ha d´anar rodat. Aquesta pel.lícula et transporta a l´infància i et fa recordar coses que estaven ben amagades al subconscient. Per mi va ser tota una revelació. Els actors, tots nous de trinca sorprenen per la seva naturalitat, especialment la Mireia Vilapuig que és molt expresiva i transmet molt i en Joan Sorribes, el nen amb síndrome de Down que és tot un descobriment. Crec que l´Albert Espinosa sap tocar la fibra sensible i penso que avui en dia és guai (com diu ell sempre) que ens facin sentir bé. Estic cansada d´anar al cine a patir o veure violencia gratuïta. També m´agrada sortir del cine amb un somriure o amb els ulls anegats de llàgrimes però feliç. L´Albert ens fa tocar de peus a terra però també ens fa somiar. A veure amb què ens sorprèn ara aquest home. A mi des de que vaig llegir “El món groc” ja em va començar a canviar una mica. Us deixo amb una frase que justament he descobert avui

“Un dia sense somriure és un dia perdut”
Charles Chaplin

La Cris petita...

2010-11-19T19:30:00.003+01:00

Aquests dies i per diferents motius no puc evitar pensar una mica en la meva infància i al veure la foto d´en Ferran i les d´en Jordi he recordat que tinc una foto molt estimada. No recordo quants anys tenia però era després d´una competició de natació a l´antic Met, ara anomenat Dir Maragall i amb el meu monitor, en Celes. Jo crec que estava una miqueta enamorada...

Marxar...

2010-11-16T10:24:00.002+01:00

Com molts ja sabeu treballo a un hospital fa molts anys. La meva tasca com a infermera és vocacional i penso que ara mateix no podria fer una altra feina però avui m´ha passat una cosa que m´ha tocat la fibra sensible i m´ha fet pensar en la fragilitat de l´ésser humà. Tinc un pacient de mitjana edat que té càncer amb metàstasis i sap que s´està acabant. Avui m´ha parlat amb una serenor que m´ha costat mantenir-me sencera. M´ha dit que no vol que la seva família pateixi per ell. Ni vol patir ell...M´ha dit que vol passar a casa els últims dies i que per això vol marxar de l´hospital amb el dolor controlat, cosa que ha sigut difícil aquesta nit perquè tot i estar molt serè suposo que per dintre un no pot evitar pensar en tot el que deixa enrera. A mi m´ha commogut quan a última hora ha començat a plorar i la meva reacció ha sigut fer-li un petó i abraçar-lo. Crec que li ha anat bé. Sap que l´escoltaré quan faci falta. Que el comfortaré i que ni jo ni els meus companys deixarem que pateixi. Suposo que aquesta és una de les coses per les quals vaig estudiar infermeria. Fer més fàcil la vida als qui han perdut la salut i donar-los una mica de consol. És tan recomfortant aconseguir que algú que ho passa malament et miri i somrigui ni que sigui per un instant...

Segueixo viva

2010-11-02T11:27:00.003+01:00

Hola amics

Aquests mesos han sigut d´una activitat frenètica. Molts canvis, molt cansanci i molts mals de cap però van arribar les vacances I tot això va començar a quedar enrera. Vaig replantejar-me de nou coses i vaig gaudir de les meves vacances com no ho havia fet en anys. Les vacances a Jordània han significat una catarsi i he tornat eufórica i amb ganes de viure la vida plenament. He començat un curs de ioga (coach) per ser professora de ioga d´aquí uns anys o simplement com autocreixement, he començat un curs d´anglès perquè ja era hora d´anar pel món parlant d´una manera decent i no en plan indi, segueixo anant a caminar per la muntanya però ara mateix una de les coses més importants és que he recuperat el gust per sortir amb els amics a sopar, a veure una pel.lícula, a riure simplement. Coses que havia perdut feia temps. I la qüestió és que m´ho torno a passar bé. És época de retrobaments, de conèixer gent, de perdre la por a la vida i de treure´n tot el suc possible.

I arriba el temps de replantejar el blog. A partir d´ara em comprometo a escriure un cop per setmana si encara queda algú que em llegeixi. De moment aquest post li dedico a la gent de Calles (València) i als peregrins que ens vam retrobar que van fer que el meu cap de setmana fos inoblidable .

Gràcies a tots!!!

Bajo los cielos de Asia

2010-07-06T21:47:00.003+02:00

Hola amics

Aquest blog ha estat a la deriva a punt d'enfonsar-se però tot i haver-lo tingut abandonat a la seva sort durant més de 4 mesos, la meva idea era tornar amb algun tema que de veritat m'hagués impactat i és per això que sóc aquí.
I és que fa uns mesos per pura casualitat vaig veure un reportatge sobre el rescat d'un alpinista a l'Annapurna. Aquest home es deia Iñaki Ochoa de Olza i ens va deixar fa dos anys a 7400 metres d'alçada.
El reportatge era emotiu. Parlaven els seus germans, la seva mare, els seus amics, els companys d'expedicions... i tots coincidien en que era una bona persona. El reportatge parlava de solidaritat, d'amistat, de com tots els que estaven a la zona van intentar per tots els mitjans ajudar-lo.
A partir d'aquí em vaig començar a plantejar moltes coses i alguna cosa va canviar en mi.
Va passar un temps i tenia gravades algunes coses, sobretot les que deia la mare. Ella sempre havia animat al seu fill a fer allò que li agradava. Deia: “yo quiero que mi hijo sea feliz, no que sea abogado”. És una frase simple però que dóna a entendre molt.
I un dia casualment pel facebook vaig saber que aquest noi havia escrit un llibre amb les seves històries de la muntanya, una mena de memòries i pel meu aniversari va arribar a les meves mans. Realment va ser un regal que m'ha donat la magnífica oportunitat de conèixer l'Iñaki, de patir com ell, però d'entendre la vida com ell l'entenia. El llibre es diu “Bajo los cielos de Asia”.
Us el recomano perquè és un llibre de vida, d'il.lusió, de compartir, d'amistat i de solidaritat.
L'Iñaki ja no hi és però la seva ànima perdurarà en tots els que tenim il.lusions per les petites coses i per viure la vida amb intensitat.

Viure la vida més viva.

Le hérisson

2010-01-24T09:47:00.003+01:00

Com va sent habitual, aquest blog torna a l´activitat després d´una parada tècnica i ha hagut de ser després de veure una pel.lícula, “La elegancia del erizo” (Le hérisson) basada en el llibre de la Muriel Barbery. Vaig anar al cine a cegues sense saber molt bé que em trobaria però des del primer moment em va captivar. Una nena amb un món interior increïble que sap trobar en la portera del seu edifici el que no veu en la seva estirada i neuròtica família. Un japonès amb inquietuts que coneix a aquests dos éssers i l´argument es posa en marxa. No us explico gran cosa més per no trencar la màgia d´una pel.lícula que em va mantenir enganxada fins al final.

S´acosta Nadal...

2009-12-23T13:15:00.006+01:00

Tornem per Nadal i és que aquests dies per diferents circumstàncies i sense poder evitar-ho sempre penso en els que ja no hi són. En un intercanvi de comentaris al facebook a més, he pensat en els que passaran aquestes festes a l´hospital. Els que ja no hi són descansen en pau i és maco i inevitable tenir un record per ells, pels moments que ens van donar.
Els que passaran aquests dies a l´hospital es mereixen el millor dels nostres somriures i la nostra dedicació. A uns quants els donaran permís per passar el 25 en família. A d´altres no serà possible pel tractament que porten. Jo que passo temps envoltada de malaltia i de tristor penso que aquests dies, per algun motiu la gent està més apagada i és per això que intentem fer que tot sigui més fàcil per ells. En fi, per mi el Nadal no em representa gran cosa. Aquest any treballo el 24 a la nit però el 25 i 26 el passo en família intentant que no es notin gaire els buits que van quedant a la família. No som gent de cantar nadales ni de fer grans celebracions. Ens agrada passar el 25 junts al voltant de la llar de foc. Els que millor s´ho passen són els nens que es junten els meus nebots i els fills de les meves cosines. Són uns trapelles molt divertits.
I el 27 a treballar una altra vegada que les vacances les tenim a l´estiu.
Us desitjo unes bones festes...

Us deixo amb una cançó que últimament em posa les piles
Una idea en so de pau

Reflexions...

2009-12-05T15:01:00.004+01:00

Passo per uns dies, unes setmanes de profunda reflexió però segueixo ben aprop...

Anorèxia

2009-10-11T14:12:00.005+02:00

Acabo de veure que Ralph Lauren, una coneguda marca de moda s´anuncia amb una foto aberrant d´una model molt prima però que retocada amb photoshop la imatge és d´una persona cadavèrica. Aquests senyors van demandar a una web que va denunciar aquesta foto però vist el boom mediàtic s´han hagut de retractar i han publicat el següent comunicat:

"Durante 42 años hemos construido una marca sobre la calidad y la integridad. Tras una investigación a fondo, hemos sabido que éramos responsables de la pobre imaginería y retocado que resultó en la imagen muy distorsionada de un cuerpo femenino. Hemos atendido el problema y en previsión tomaremos todas las medidas para asegurar que el calibre de nuestros trabajos artísticos representen nuestra marca apropiadamente".

És vergonyòs l´engany i la manipulació que fan i el mal que ocasionen a milers d´adolescents que volen ser com aquestes models perquè creuen que és el cànon de bellesa que està de moda quan estan ensenyant uns cossos que no existeixen. Ja tenim prou de veure models esquifides que no donen una imatge real de les dones.
I com diuen a Divario els senyors de Ralph Lauren s´han retractat perquè s´ha descobert el seu engany, sino aquest anunci seguiria a milers de revistes.

Si la cosa funciona...

2009-10-05T11:12:00.006+02:00

Ja no recordo quan vaig tornar de vacances i tot i que volia escriure al blog per explicar les coses que he fet, m´ha fet una mandra terrible fins que ahir vaig anar al cine i vaig veure “Whatever works”, la nova d´en Woody Allen. I la veritat és que quan veus pel.lícules com aquesta recuperes la fe en el cine i en Woody Allen, que pensava que s´havia desviat del cine de veritat a què ens tenia acostumats. I ho ha fet recuperant un guió escrit al 1977.
El personatge, Boris Yelnikoff, un tio madur enfadat amb el món, que es creu en possessió de la veritat absoluta perquè es un geni, una noia surenya, la Melody Celestine amb molts pardals al cap i més innocent que un teletubbie que vol trobar el seu lloc a NYC i fugir d´una família ultracatòlica.
La mare de la noia, Marietta i més tard el pare, dos éssers plens de prejudicis trobaran el seu lloc i canviaran la seva manera de veure la vida.
És una comèdia, però com totes les del geni Allen, dóna per plantejar-se moltes coses i per passar una estona divertida. La veritat és que la pel.lícula passa volant i acabes amb un somriure a la cara.
Us la recomano.

D´altra banda dir-vos que les vacances han donat per moltes anècdotes. A Xina vam riure molt pel tema de l´idioma ja que allà la majoria de la gent només parla xinès i ens haviem d´espabilar. Per sort els xinesos són persones que ajuden molt al turista i t´ho faciliten tot.
A destacar Beijing amb la Ciutat Prohibida i el Palau d´Estiu, Xian amb els guerrers de terracota, Guilin amb el creuer pel riu Li i la passejada en bici als camps d´arròs, Shanghai amb els gratacels i el Bund i el mercat d´antigüitats que va ser una bonica descoberta.
D´Alemanya destacar que els alemanys tenen un encant especial. Agradables en el tracte, sempre correctes i servicials. Allà vam visitar München (Munich), Stuttgart, Baden-Baden, Freiburg i fora d´Alemanya Strasbourg i Innsbrück. Ara entenc perfectament que Ferran vulgui tornar a Berlin.

Una nota trista és que mentre estava a Xina la meva àvia va morir. Tenia 89 anys i ja no tenia ganes de viure. Va morir acompanyada de tota la família que l´estimava. Jo no hi vaig ser, però no hi ha dia que no m´enrecordi d´ella.
I el dia de la Mercè va morir un company de feina, d´una malaltia fulminant. El recordaré sempre. Només tenia 48 anys i moltes il.lusions. Li estaré sempre agraïda a ell i a la seva dona que sempre han tingut detalls amb mi. Ara descansa i tots estem una mica més orfes sense ell.

I per finalitzar, una nota alegre i és que tenia pendent acabar les pràctiques de l´Open Water a Begur, per poder fer submarinisme i aquest dissabte ho he fet. Ja tinc el carnet provisional. Va ser un dia molt bonic. Pel matí, vam entrar des de la la platja d´Aiguablava i vam baixar fins a 10-11 metres. A la tarda ens vam desplaçar amb una zodiac fins a l´Illa Negra i vam baixar fins a 22 metres donant la volta a tota l´illa. Una meravella per als sentits. Vam poder veure bancs de peixos de totes les mides i colors, estrelles de mar. Vull agrair a l´Antonio que tingués confiança en mi. Si no hagués sigut així no sé si ho hauria fet.

Us deixo una cançoneta que em recorda a l´Indaleci, el company que ens va deixar fa poc. Ell va escollir aquesta cançó pel seu comiat...

Marxem a 中華人民共和國

2009-08-14T21:43:00.003+02:00

Ens veiem a partir del 15 de setembre.

Una abraçada infinita...

Gràcies!

2009-08-03T23:22:00.002+02:00

Gràcies a tots pels vostres comentaris al blog o via email. No han sigut unes setmanes fàcils ni ho estan sent. Es fa el cor fort però...la realitat és que ella ja no hi és.
La meva amiga Charo ens va deixar el dia 14 de juny. Ella feia més d´un any que volia fer-se una reducció d´estòmac. Tenia obessitat mòrbida feia anys i volia fer moltes coses però no era capaç de seguir una dieta. Com a infermera sabia els riscos de la intervenció però tot i així va decidir passar per quiròfan. La nit d´abans la vaig animar i li vaig dir que tot sortiria bé.
Al dia següent vaig trucar al marit i estava estable a la UCI. Un dia més tard la veu del marit ja no era la mateixa. Seguia a la UCI intubada amb una sepsis agafada a quiròfan. I així va estar més de dues setmanes aguantant com una campiona amb una febre que no baixava, amb alguna aturada cardiorrespiratòria. Al marit li deien que estava en estat crític...i el dia 14 la trucada més trista...el seu cor va parar de bategar. I es van acabar les esperances que vaig mantenir durant tot aquest temps. Per mi Charo, és una de les millors amigues que tinc. Quan jo començava a conèixer gent pel messenger ella em va obrir les portes de casa seva sense coneixe´m de res. Allà, a Llano de Brujas (Múrcia) vam fer la primera kedada. Va venir també un amic de Saragossa i ho recordo com un cap de setmana molt especial. Després d´aquell cap de setmana van venir uns quants més i amb això vaig començar a conèixer més gent i a fer altres amistats. Poc temps després vaig conèixer la Nora, la meva “germana” argentina a la que considero part de la meva família.
I ara després de tot aquest temps em sento buida i sé que hauria de trucar al marit de Charo però no sóc capaç de marcar el número perquè al contestador segueix sortint la seva veu...

Poso una del John Lennon, pacífica com era ella...

Punt i seguit...

2009-07-08T19:12:00.003+02:00

Torno momentàniament...em costa escriure. Tinc massa coses a explicar...una mort inesperada, una malaltia familiar, una profunda decepció...però hi ha coses bones també, moltes. Quan tingui més ganes d´escriure us en faré cinc cèntims. Sento no passar tant com voldria pels vostres blocs però us tinc presents...

Una abraçada infinita a tots...

PD Rupert Everett cantant un clàssic...

La vida passa...

2009-05-22T14:27:00.005+02:00

Ja som divendres i per la majoria significa desconnectar, fer aquelles coses que un no pot fer durant la setmana o no fer res o com alguns que jo conec, dedicar-se a fer dissabte. Si és que...
Jo em dedicaré a treballar una mica, només divendres, dissabte i diumenge. Si és que els malalts necessiten atenció les 24 hores del dia i com que diuen que el treball és salut...que treballin els malalts. Ai no, pobres que ja tenen prou amb el que tenen. I és que així i tot m´agrada aquesta feina i quan penso en dedicar-me a una altra cosa mai tinc cap idea clara del que voldria fer. Anys enrere em veia a l´Africa amb alguna ONG o a l´India. Inclús em vaig plantejar anar a treballar a Anglaterra però no sóc tan atrevida. Després de tot em quedo amb el que tinc que no és poc. I la vida va passant...i de vegades penso...Estic fent tot el que vull en aquesta vida? La feina és la que em ve de gust fer i em dóna una certa tranquil.litat. En el tema de les aficions no em puc queixar. Des de que vaig conèixer als amics de Caminar y sentir la meva visió de la vida va canviar molt. I gràcies a ells he conegut gent molt especial que fa que la meva vida sigui més alegre.
D´altra banda estan els amics que conec de fa més temps i altres que són de nova incorporació. Alguns de reals i altres més virtuals però molt presents a la meva vida. I compartim riures i plors perquè la vida no sempre és de color de rosa. I amb això enllaço amb el fet de que algunes vegades m´agrada deixar anar el que penso i com em sento i com m´he sentit de recolzada per tots vosaltres en moltes ocasions. I voldria des d´aquí donar-li una forta abraçada a un blocaire que no ho està passant gaire bé. No ens coneixem però ell sap de qui parlo. Des de que et llegeixo moltes coses han canviat a la meva vida, sobretot m´interessa més saber, conèixer, així en general. Ets una bona persona, agradable, coherent, t´impliques en el que fas i ens dones una bona lliçó a tots els que et llegim. No canviïs mai.

Ja sé que la cancó no pega gaire amb el tema que tracto avui però la sento molt sovint al gimnàs i s´ha de començar el cap de setmana amb força.

Namaste!

Com acabar amb la paciència d´algú...

2009-05-13T11:01:00.004+02:00

Avui va de queixes contra el bicing i aquí us deixo la carta que els acabo d´enviar. Creieu que em faran cas?

Hola!

Sóc una usuària del bicing des que va començar aquest servei. Al principi funcionava força bé i reconec inclús ara, que és una bona eina per circular per la ciutat però, degut al vandalisme i que la gent no sap cuidar les bicicletes, la gran majoria de vegades trobar una bicicleta en condicions o una estació amb bicicletes disponibles és gairebé impossible. Us parlo de la zona d´Horta-Guinardó, de les estacions que hi ha a prop de l´Hospital de Sant Pau. Hi ha vegades que he hagut de canviar de bicicleta tres cops perquè no hi havia cap que estigués en condicions. O trobar-me que he hagut d´anar caminant gairebé fins al Clot perquè en 5 estacions no he trobat cap bicicleta. O el fet de que si em trobo circulant i la bicicleta no està en condicions m´he hagut d´esperar 10 minuts per poder agafar una altra. Jo he pagat els 24 euros però no em sento recompensada perquè moltes vegades he acabat agafant un bus o caminant fins al lloc on volia anar. Realment no es pot millorar aquest servei? I què m´en dieu de la gent que roba les bicicletes i les deixa abandonades a qualsevol lloc? No es pot millorar això?

Moltes gràcies

Cristina

Resposta de bicing

Benvolguda Sra,

En relació a la incidència que ens comunica, volem informar-li que el nostre primer objectiu és, precisament, donar un bon servei als usuaris, amb eficàcia i un bon tracte personal. Entenem que, en el cas que ens comenta, aquest objectiu no s´ha aconseguit plenament.

Tenim equips de mobilitat que tenen unes rutes establertes basades en les estadístiques d´usos dels usuaris. S´està actualitzant de forma constant aquestes rutes per tal d´adaptar-les al canvi de costums dels usuaris.

Ens complau comunicar-li que hem traspassat la seva queixa als responsables del departament corresponent per a què emprenguin les mesures adients.

Lamentem les molèsties que aquest fet li hagi pogut ocasionar, agraint-li la queixa realitzada, ja que ens ajuda a millorar la qualitat del nostre servei.

Rebi una cordial salutació,

Suposo que això és una carta amable...

N´hem fet tres!

2009-05-03T23:44:00.005+02:00

I seguim caminant. I aquest pont de maig ens ha tocat acostar-nos a Castelló, València, Cuenca i Teruel per fer les muntanyes més altes dels tres primers i de pas visitar Teruel on no havia anat des de molt petita. El divendres vam pujar al Penyagolosa amb un temps molt inestable. De pujada ens va nevar i feia força fred. Vam aprofitar per veure on neix el riu Tajo. Tornant cap al camping hem passat pel pantà de Arenós. I a la tarda descansar i sopar plegats per poder matinar dissabte que ens tocava fer uns quants km fins al Mogorrita, ja a Cuenca. La ruta per arribar a la muntanyeta no estava gens marcada , ni tan sols una indicació al cim però les vistes eren espectaculars. De tornada vam passar per Teruel per veure les torres mudèjars i la catedral. I cap al camping de nou. Alguns van aprofitar per veure el futbol amb gran alegria i altres per petar la xerrada i sopar tranquil.lament. I diumenge 60 km plens de corbes cap al Pico Calderón que està al Rincón de Ademuz, que és un territori valencià a dintre de Teruel. Una pena que no es cuidi la flora d´aquella zona ja que la gran part dels pins estan plens de processionària. Ha fet un bon dia i després de baixar hem dinat al camping i cap a casona que ens quedaven uns quants km. El cap de setmana ha valgut la pena per desconnectar i per envoltar-se de natura. A veure si ho podem repetir ben aviat.

Namaste!

¡Buen camino!

2009-04-23T23:16:00.004+02:00

He passat uns dies desconnectada. Per fi vaig poder fer una part del Camí de Santiago. Feia temps que en tenia ganes i amb una amiga, la Noe, ens vam animar a caminar des de O Cebreiro, província de Lugo, uns 150 km. Vam marxar diumenge dia 12 fins a Ponferrada amb tren i vam dormir allà. De ben matí vam apropar-nos en bus fins a O Cebreiro, un bon esmorzar i a caminar. I per començar bé ens vam confondre de camí. Per sort, un parell d´ànimes caritatives ens van indicar correctament el camí. Suposo que és la novatada. Després tot va sortir rodat. Hem dormit als albergs públics que es troben a molts pobles del camí. La primera nit la vam passar a Triacastela. Abans d´arribar al poble, a una minúscula aldea vam poder conèixer al famòs Anselmo, un senyor de 80 anys que dóna conversa a tothom que passa. Ens va aleccionar durant mitja hora (com a mínim) de l´ús del bastó i es va deixar caure en repetides ocasions per demostrar-nos que no es fa mal. Jo crec que feia temps que no reia tant però el camí no feia més que començar. Dimarts vam fer el camí des de Triacastela fins a Barbadelo passant per San Xil. A Barbadelo ens vam trobar que a part de l´alberg no hi havia res més al voltant i fins a les 8 de la tarda no vam fer el primer àpat del dia que vam devorar com bestioles. El dimecres vam caminar fins a Gonzar, passant per Portomarín, on vam veure el riu Miño. Aquesta etapa era una miqueta més llarga i passat Portomarín va ser una mica complicada. La meva amiga es va trobar malament, marejada per una cervicàlgia i ens va costar arribar a l´alberg de Gonzar, a més d´una bona estona de pluja que es va fer molesta. Un cop instal.lades allà va poder descansar i a mitja tarda ja es trobava molt millor. Dijous vam caminar fins a Casanova, un altre alberg una mica apartat de tot però ens van portar en cotxe fins una casa rural on vam menjar per 7 euros. Divendres vam caminar fins a Arzúa, un poble una mica més gran on vam tenir temps de rentar roba, passejar, prendre un cafè tranquil.lament i contactar amb la gent que anàvem trobant pel camí. Aquell dia ens va caure pluja contínuament durant tot el matí, pedra i només arribar a l´alberg vam buscar la dutxa amb desesperació. Dissabte vam caminar fins a Arca do Pino, de fet el poble es diu Pedrouzo. I segurament haguèssim continuat fins a Monte do Gozo però la meva amiga tenia els peus amb mal aspecte i amb molt de dolor i vam anar a cal metge que li va receptar antiinflamatoris i antibiòtic, a més de curar-li els peus. Allà quedava la decisió de fer els últims 20 km en bus o caminant. Va decidir caminar amb unes sandàlies d´aquelles que porten els guiris. I ho vàrem deixar per diumenge. Així que al dia següent a les 6 del matí ja estàvem caminant. Amb un frontal i acompanyades de dues dones que també havien matinat una mica vam anar trobant les fletxes grogues que tants dies ens havien acompanyat. Abans de les 11 entràvem a Santiago.
A destacar el pop i l´albariño que vam menjar un dia a Melide però sobretot tota la gent que hem anat trobant pel camí. Alguns els veiem de manera puntual però altres han compartit amb nosaltres riures, silencis, confidències i algun sobao. Aquests són Jose i la seva germana de València, Vanessa i Ana també de València, Diego de Madrid (però amb el cor blaugrana), els dos mestres d´Alacant, la parella, ell de Saragossa i ella de Múrcia, la parella asturiana, Jean Claude, un senyor que venia caminant des de França, Pepe de A Coruña, la japonesa que veiem de tant en tant, els quatre suecs, les cinc lleidatanes, Ambra, la noia dels Alps italians i els quatre ciclistes de Cantàbria i tots aquells que en algun moment es van creuar al nostre camí al crit de ¡Buen camino!

PD Aquests dies no haguessin estat el mateix sense les trucades matinals d´en Juanito i l´Eduardo que ens animaven en el nostre camí. També agraïr a José Antonio i Miguel que també van trucar i els nombrosos sms que vam rebre per part d´amistats i família.

Ens posem al dia?

2009-04-05T11:16:00.004+02:00

Hola amics

Com sempre, he trigat una mica en actualitzar el blog. Si és que vull fer tantes coses...i treballant de nit necessito dormir i necessito estar descansada, llavors el blog passa a segon terme però avui, diumenge, sense presses em venia de gust escriure una mica. La dieta que vaig iniciar dies enrera funciona bé. Li poso molta voluntat. Hauré perdut uns 6-7 kg però tampoc em peso gaire. Faig una dieta amb moltes amanides, dues pomes al dia, carn, peix i ous molt racionats i tres infusions al dia amb camamilla, maria lluïsa i passiflora. La qüestió és que em trobo bé, només he tingut migranya forta un dia. I amb el remei que em va dir el naturòpata el mal de cap s´ha reduït. Sembla una mica estrany però em va dir que quan em comencés el dolor em prenguès un cafè sol amb un raig de llimona. El gust de tot plegat és horrible però funciona. I em sento amb ganes de fer moltes coses. Vestir-me i notar que la roba no queda tan apretada és genial.
Avui diumenge ja queda una setmana per marxar a fer una part del camí de Santiago i estic una mica nerviosa perquè tot surti bé. Tota la gent que ho ha fet em parla molt bé d´aquesta experiència. Tenim només una setmaneta i com no sabem quan ho podrem tornar a repetir només fem l´última part, des de O Cebreiro. Ja tinc la motxilla pràcticament a punt només amb aquelles coses que necessito. Seran unes vacances diferents. Hi ha moments en que cal desconnectar una mica i oblidar-se de tot.
Tot i que aquests dies pràcticament no he contestat blogs ni als blocaires que m´heu escrit, sempre llegeixo tot, normalment a la feina, en aquells moments de silenci i quietut de la nit en que els malalts descansen.
Si aquests dies no escric espero que passeu unes bones vacances de setmana santa. Jo estaré treballant tota la setmaneta fins diumenge que marxem.

Que sigueu molt feliços!

PD1 Jose y Mª José, espero que paseis unos días estupendos en el País Vasco. Un abrazo

PD2 Us deixo un vídeo sorprenent, bàsicament perquè els senyors de Polònia han posat una foto meva en què surt una amiga, la Carmen de Mairena i jo i han canviat els nostres caps pel Tomàs Molina i el Pellicer. Jo pensava que per fer aquestes coses es demanava permís.

PD3 I poso avui una foto d´un regal molt especial que algú molt proper em va fer per Reis. No s´imagina com em va emocionar...

Ansietat, què és això???

2009-03-17T16:15:00.002+01:00

Últimament estic contenta, amb ganes de fer coses. Una xerrada al centre de ioga, Shri Vivek, sobre l´estrès em va obrir una mica els ulls. I he començat a canviar petites coses. Avui per exemple, he anat a veure a un naturòpata. Li he dit clarament que tenia ansietat i m´ha dit les coses que no puc menjar i les coses que ell em recomana. Crec que m´anirà bé. Ja em coneix de fa dos anys i s´ha esgarrifat quan ha vist que havia guanyat 9 kg, que sumats als que ja tenia de sobrepès fan que m´en sobrin uns quants. La qüestió és posar-hi remei abans que no passi per la porta. D´altra banda el tema de les caminades i la muntanya m´aporten els millors moments del cap de setmana i ja m´he fet sòcia del CEI i properament em federaré. I continuo amb Caminar y sentir que són uns amics molt entranyables i propers. I continuo anant al gimnàs. Body pump i spinning ocupen el meu temps i ara em recomanen aqua gym que ja ho vaig fer l´estiu passat i és genial. Així que activitat no li falta al meu temps. I a més estava molt animada perquè treia la meva bici de casa més sovint fins que aquesta nit passada algú amb mala llet me l´ha pispat de davant de casa. Una bici decathlon que em va costar 99 euros però que a mi, que no tinc moltes manies m´anava de conya. En fi, seguirem fent servir el Bicing de moment fins que trobi una bici bé de preu i amb algunes prestacions més.

També us vull comentar la descoberta d´un blog màgic. En Ferran ja va fer un post preciòs sobre el tema però em ve de gust parlar-vos d´en Natxo Rovira, un pare que fa dos anys va perdre al seu fill, David de 12 anys. El noi, tot il.lusionat va marxar a Budapest a tocar la guitarra amb altres companys i algú el va atropellar. En Natxo va obrir aquest blog que ens recorda a tots plegats com era en David, les seves il.lusions, i una mica ens anem enterant de com segueix la vida d´aquesta família sense en David. Trobo que és un bonic memorial per tenir aquest nano sempre present però a la vegada per seguir vivint, per fer-nos veure que hem de viure dia rera dia i gaudir del que tenim, la família, els amics, amb il.lusió i amb esperança.

Namaste!

Toros i altres coses

2009-03-06T22:07:00.003+01:00

Cada dia em desperto amb una nova notícia de les que esgarrifen. Ara li volen donar una medalla al torero Francisco Rivera. Medalla per què? Uns altres toreros premiats anys enrere volen tornar les seves medalles perquè estan en desacord amb la medalla concedida al primer. Ni els uns ni l´altre. Com es pot premiar a algú per torturar fins a la mort a un animal? Hi ha coses que no les entenc de cap de les maneres ni les entendré mai. Sóc una persona amb una diplomatura, no em considero culta ni molt intel.ligent però hi ha coses que em posen els cabells de punta. I a Barcelona, que és una ciutat antitaurina per excel.lència segueixen fent “corridas de toros” per contentar a 4 guiris i a 4 curts de gambals. I així ens va. Volem ser cosmopolites però la imatge que donem és una altra. Només cal passejar per les rambles i les botigues de records estan plenes de figuretes de folclòriques, toros d´osborne i souvenirs kitsch d´aquells que amagues de seguida quan te´l regalen.
En fi, us deixo amb una cançoneta per començar bé el cap de setmana. És una de les cançons que ens posen a la classe de body pump, a la que fa uns dies que falto per una inoportuna lumbàlgia però aquest dilluns torno a posar-me les piles, tot i que aquest cap de setmana no pararé gaire. Dissabte pujo a Collserola caminant i diumenge sortim amb el CEI a la Garriga. Hi ha la marxa curta de 17 km i la llarga d´uns 29. Veurem com estan les forces per fer una o l´altra.

Bon cap de setmana amics!

Slumdog millionaire i un diumenge genial

2009-02-22T17:50:00.004+01:00

Em fa mandra escriure però després d´anar al cine ahir a la tarda em venia de gust parlar d´una pel.lícula que tenia ganes de veure fa temps, molt abans que fos estrenada. Slumdog millionaire no té res a veure amb les pel.lícules de Bollywood on tot és color, música i balls interminables. Parla de la misèria, de la pobresa més absoluta i de l´hipocresia d´un món que no accepta que un dalit pugui tirar endavant, ser una persona amb unes metes més enllà del que tothom espera d´ell. No sé si ensenya la verdadera India. A mi m´ha semblat ben real i prou dura la imatge que dóna. I no us explico més. Al blog d´en Ferran,In Varietate Concordia, parla d´aquesta mateixa pel.lícula d´una manera molt encertada.

D´altra banda avui diumenge he passat el matí amb els amics del CEI caminant una mica. Del Coll d´Estenalles a la Mola i després al Montcau. Ja coneixia la zona però m´ha agradat molt com han organitzat la sortida. Vull felicitar especialment en Juanito perquè tot ha sortit perfecte i he conegut gent estupenda. A veure si tornem a coincidir ben aviat.

Namaste!

Una vida sense migranya

2009-02-13T13:42:00.002+01:00

Hola amics!

Ja he tornat a aquesta galàxia. Feia setmanes que entrava al meu bloc i no tenia ganes d´escriure ni de llegir altres blocs. He passat una temporada dolenta amb les migranyes i els ànims no han estat en el seu millor moment. En moments així se sent molta impotència i ganes de plorar. Per sort a la feina, tot i la meva mala llet, han entès la meva situació i he rebut tot el suport que necessitava. Llavors vaig recordar que a Vall d´Hebron el servei de neurologia fa un estudi de les migranyes. Et fan una analítica complerta, una sèrie d´escales neurològiques i llavors una entrevista. L´estudi dura un any i haig d´anar anotant quan tinc dolor, l´intensitat, etc. Sembla una tonteria però amb el fet de posar-me en mans d´aquesta gent em sento millor i he estat des del dia 25 sense dolor. Dimecres de matinada va començar una altra vegada però no amb la mateixa intensitat. Estic contenta i em venia de gust explicar-ho perquè tot i no ser una malaltia greu és incapacitant al 100% i això arriba un punt en que t´enfonsa.

Un altre dia us parlaré d´una xerrada molt divertida en la que li explicava a en Driver que de vegades em sembla que la gent em veu amb dues antenes i dient bip bip bip com si fos d´Andròmeda o algun planeta llunyà però això forma part d´un altre post.

Un altre dia més i millor.

Arrivederci Roma!

2009-01-10T11:25:00.006+01:00

Iniciem un any que ja té 10 dies i el meu bloc ja té 100 posts. No és una celebració però em feia gràcia recordar-ho. Entre les festes de Nadal i una escapadeta a Itàlia no he tingut temps de posar-me a escriure. De les festes de Nadal ni m´he enterat ja que els dies clau els he treballat en la seva majoria. Els Reis els he passat a Itàlia amb 5 amics més, tots molt diferents. Vam llogar un monovolum i tira milles. El viatge maco maco, pel sud d´Itàlia. Nàpols, Capri, Sorrento, Salerno, Amalfi, Bari, Pescara i Roma. M´ha servit per començar l´any d´una manera diferent i en bona companyia. Em va impressionar molt el Vesubi, les ruïnes de Pompeia, la illa de Capri però la costa sorrentina i amalfitana tenen uns penyassegats que treuen la respiració. Bari, també és maco, sobretot els carrerons on es nota la religiositat de la gent que hi viu. Pescara és un poble dedicat al turisme estival amb moltes botigues outlet, ple d´hotels aprop del mar. I Roma, tot i veure-la molt de passada em va deixar amb la boca oberta. Pots trobar una església a cada cantonada. Té racons de postal. Disculpeu si no us he llegit últimament. Intentaré posar-me al dia ben aviat.

Bacci e abbracci

Per cert, volia comentar que avui dissabte he passat una tarda molt maca amb l´Andrea, la Natalia, els petitons de totes dues i l´Angu.
Gracias Andrea por ser como eres, por ser tan luchadora y mirar la vida con optimismo. Te echaremos de menos pero recuerda que siempre tendrás una amiga en Barcelona.

Quins records!

2008-12-09T10:31:00.003+01:00

Avui us deixo un parell de videos que vaig trobar per casualitat on parlen del SAPS de Drassanes, un centre que conec bé. Fa molts anys jo era una noia tímida que no era capaç de fer moltes coses per por, per vergonya. Qualsevol motiu era suficient per quedar-me a casa però un dia vaig veure un cartell de Creu Roja on demanaven voluntaris. Li vaig donar moltes voltes al tema i finalment vaig trucar. Vaig començar a fer de voluntària per no quedar-me a casa, per conèixer gent, per relacionar-me més i mica en mica vaig fer un grupet d´amics o coneguts però que van fer que jo, comencés a canviar i a veure la vida d´una altra manera. Anys més tard em van informar que hi havia un centre a Drassanes en ple Raval on els toxicòmans anaven a passar l´estona. M´hi vaig apuntar com a voluntària. Va ser una experiència impactant i prou enriquidora perquè això donés peu a fer un postgrau en drogodependències i un altre en Salut Mental i Psiquiatria i gràcies a això vaig treballar prop de dos anys dispensant metadona al bus de la metadona i al CAS Nou Barris. Així que d´una cosa que va començar com una manera d´obrir-me al món a la llarga em va donar de menjar durant un temps. És per això que veient els videos he recordat aquella experiència. M´ha alegrat veure que encara hi ha en Dito Eningo que segueix fent la mateixa tasca i que l´esperit del centre és el mateix. Fer que les persones que estan en actiu en el tema de l´heroïna tot i que se segueixin punxant puguin fer-ho en les millors condicions sanitàries ja que se´ls administra xeringues, cotó, alcohol, àcid cítric, etc. També es reparteixen preservatius. I a més, els que vulguin poden injectar-se a la narcosala supervisats pel personal d´infermeria, poden fer-se analítiques, tractar temes socials, rentar-se la roba, dutxar-se i sopar i algunes coses més. Vull dir que és un centre necessari al barri.
Ja em direu la vostra opinió. Gràcies!

De Cartagena a Madrid

2008-11-30T09:56:00.003+01:00

S´acaben les vacances però puc dir que he aprofitat el temps. Retrobar persones que aprecio i descobrir llocs. Els primers dies vaig estar a Cartagena de casori. La May i en Jaume per fi es varen casar. Vaig recòrrer els carrers de Cartagena com si el temps no hagués passat però hi ha persones que ja no hi seran mai més. Uns dies després a Múrcia. Dies de retrobament d´amics, dels primers que vaig conèixer per internet. I llavors la Nora, la Mª José i jo vam marxar cap a Madrid a passar fred però a riure molt. Des de Barna va venir la Noe que s´apunta sempre quan es tracta de viatjar. El cap de setmana cultural però també per riure una mica. Vam sopar al Laydown, un lloc on hi ha llits en lloc de taules. Us ho recomano si algú passa per aquesta ciutat. I el Prado, i el Reina Sofía. Vaig quedar impressionada amb el Guernica. També vam anar a Toledo (quin fred) i Segovia (més fred encara) i a Aranjuez i allà nou retrobament amb en Paco que normalment viu a Venezuela i esmorzar a Atocha amb en Mariano. Feia 6 anys que no el veia. I ahir vaig parar a València per passar el dia amb el José. Vam nèixer el mateix dia i compartim el mateix cognom. Casualitats internàutiques. Feia 3 anys que no ens veiem. A Madrid ens ha passat de tot. Amb la Nora tot és possible. Un dia passant al costat del Caixa Fòrum gairebé em pispen el bolso. Poc hàbil va ser i no va aconseguir el seu objectiu. Un altre dia vam veure la Carmen Sevilla sense las ovejitas. Hi ha algú que m´ha dit que després d´una experiència així hi ha un abans i un després,jejeje. No li tindré pas en compte. Això sí, segueixo sense haver provat l´entrepà de calamars però s´ha de reconèixer que les tapes són espectaculars i els madrileños simpàtics. Hem tingut anècdotes maques com quan voliem fer una ruta guiada des de la Plaza Mayor i la meitat del recorregut estava ple d´escales. Resulta que la Mª José es desplaça amb cadira. Tota la gent sense excepció ens va ajudar. Sembla mentida que amb 37 anys descobreixi que la gent és solidària.
Ara queda el record d´uns dies ben aprofitats. La Nora s´en va cap a Buenos Aires i qui sap quan la veurem però està clar que les distàncies no són tan grans. Sempre ens quedarà el messenger...

Feliç setmana!

PD Per cert algú sap com fer que les lletres de la part lateral del bloc surtin més petites? És que si entro amb firefox es veuen d´una mida normal però si entro amb internet explorer es veuen gegants. A algú li passa el mateix?

Aquesta cançó va sonar al casori en lloc del típic vals. I va ballar tothom.

Bem leve

2008-11-07T13:34:00.003+01:00

Una altra setmana i el temps passa i passa i ja tenim a Obama de president, i l´atur diuen que ha pujat i s´apropa el Nadal però no hi ha ganes de celebrar res però tot i la crisi la gent seguirà comprant i comprant i acumulant deutes perquè el nen tingui la Wii o la última joguina que tothom vol. Què ens està passant? Veig desgana en l´ambient. Jo mateixa em noto baixa d´energies. No vull pensar que això s´encomana. Per sort dijous vinent torno a tenir vacances i estaré fins a finals de mes voltant entre Cartagena, Múrcia i Madrid. A Cartagena vaig de casori i serà emocionant perquè ve Nora, la meva germaneta argentina. Ens vam veure al juliol a Buenos Aires i ara ve ella. Que quedi clar que jo no em caso que últimament m´han felicitat algunes persones :) Jo amb 5 anys vaig decidir que no em casaria i encara penso el mateix. Així que estaré uns 15 dies desconnectada però tornaré amb noves aventures que explicar. No seran com les de l´hospital però viatjant amb la Nora qualsevol cosa pot passar...

Discover Marisa Monte!

Sigueu feliços!!!

Pedraforca...i altres coses

2008-10-28T20:54:00.003+01:00

Massa emocions aquests dies. Dissabte vaig fer mans i mànigues per poder anar al Pedraforca. Són d´aquests llocs emblemàtics que tothom té ganes de conèixer i a mi em feia molta il.lusió però ja se sap que treballant a un hospital de nit tenim molts caps de setmana ocupats. Finalment em van poder canviar el dia i cap allà vam anar. L´aproximació a la muntanya és espectacular. El lloc preciós amb els colors típics de la tardor i la bona companyia per assolir aquest repte. Per mi el fet de fer muntanya va començar fa dos anys, així que us podeu imaginar que amb la meva preparació física se´m fa difícil però jo ho intento i vaig fer el cim amb l´ajuda de tots els companys. Des d´aquí vull agrair que estiguessin tan pendents de mi en tot moment. Sense ells m´hagués resultat impossible. Al cim vam aprofitar per dinar i gaudir de les vistes. Fer quatre fotos i començar la baixada per l´enforcadura. Al principi sembla fàcil però quan arribem a la tartera comencen les relliscades i les caigudes ja que hi ha poca pedra. Jo en un moment donat em bloquejo i aquí és on en Miguel i en Jose decideixen fer una baixada “alternativa” que consisteix en agafar-nos tots tres de les mans i baixar a tota pastilla. Això no va evitar que caiguèssim tots tres en algun moment però vam baixar força ràpid fins al començament del bosc on va arribar la tranquil.litat. En poca estona arribàvem al refugi Lluís Estassen on pràcticament acabava la nostra aventura però amb el record d´un dia inoblidable. Un últim passeig fins al mirador del Gressolet i cap a casa.
Aquí no s´acabava el tema ja que diumenge tenia un altre petit repte i és que vaig còrrer la cursa de la dona, una cursa solidària per recaptar fons per la lluita contra el càncer de mama. 6500 participants per còrrer 5 km i molt bon rotllo. A mi em va agradar especialment quan vaig passar per davant del Liceu i els treballadors van sortir a aplaudir i animar. Així que com podeu imaginar ha sigut un cap de setmana ple d´emocions.
De cara a aquest cap de setmana ja tinc noves activitats interessants. Per dissabte tenim la festa de les bruixes (la meva festa) a Sant Feliu Sasserra i diumenge m´estic plantejant anar a la Marxa del Montseny que són 22 km. Algú s´anima a acompanyar-me???

Feliç setmana amics!

Discover John Lennon!

Una mica de mi

2008-10-19T14:24:00.003+02:00

Aquests dies han sigut estranys, amb mals rotllos a la feina, situacions que ens han fet estar en tensió perquè ens passem moltes hores allà compartint moments millors i pitjors. Intentant que els pacients se sentin a gust tot i estar malalts. Donant ànims als que estan més desanimats i somrient tot i que hi ha dies que estariem millor dormint al nostre llitet que no pas en vetlla tota la nit però com deia a un altre post no canviaria aquesta feina per una altra. I llavors surto de la feina i m´esperen altre tipus d´emocions. Les sortides a la muntanya que m´omplen d´energia positiva, les meves tardes al cine Verdi, les trobades amb les amigues que són genials, els berenars amb en Pep, un amic incondicional, les tardes frikis amb en David i els esmorzars amb un amic que és el meu àngel de la guarda. I tota la gent que vaig coneixent perquè m´agrada molt conèixer gent. I llavors penso que tinc molta sort de tenir tots aquests amics i una família tan maca que no me la mereixo.
Llavors els moments dolents queden enrere i només puc pensar en el que visc cada dia.
L´altre dia m´ho deia en Pep, “no hi pensis tant”, “no li donis tantes voltes a les coses”, “ets una patidora” “no et preocupis de les coses abans d´hora”. I té raó perquè realment no tinc motius per queixar-me i per estar malament però una és patidora de mena. Per això els viatges, les sortides a la muntanya, les tardes de cine m´ajuden a desconnectar una mica. I després el que m´ajuda molt és passejar per Barcelona i mirar la gent. Com el dia que veig un noi amb un gosset petitó amb un picarol rosa. El gosset va voler apropar-se a llepar alguna porqueria de terra i el noi l´estira i li diu: “mira que eres petarda”. Mirant al noi no sabia qui era més petarda, si el gosset o ell però vaig riure molt. En fi, avui són d´aquells dies que em ve de gust deixar anar allò que em passa pel cap i compartir-ho amb tots vosaltres.

Una abraçada!

Discover Jamiroquai!

Us deixo al meu cantant favorit de tots els temps, en Jamiroquai que va fer que el meu primer nick a la xarxa fos "còsmica" per la seva cançó Cosmic girl. Ja sabeu un altre petit secret meu :)
Per cert les fotos són de la sortida d´ahir a Vallter per pujar el Gra de Fajol (2708 m). Vam fer el cim tot i l´amenaça de pluja i la boira.

Les dones a l´India

2008-10-15T00:11:00.003+02:00

Segueixo el blog de l´Eduard des de fa mesos. No sé com vaig arribar fins a ell però estic contenta de poder llegir els seus posts. És una persona compromesa amb la cooperació a l´India. Ha estat diversos cops col.laborant amb ONG´s. Fa uns quants dies ens va animar a escriure avui dia 15 sobre la pobresa a través del Blog Action Day. Tots els bloggers parlant d´un mateix tema, cadascun amb la seva visió personal. Jo avui us parlaré d´una pel.lícula hindú que em va captivar fa un parell d´anys. Ja n´he parlat d´ella i avui més que centrar-me en la pel.lícula en sí vull parlar del tema que tracta.
Agua és una pel.lícula sobre les vídues a l´India. Quan a una dona se li mor el marit se la margina completament i la família la repudia, perd els seus drets i acaba a un ashram, un lloc on acabarà els seus dies. Fins l´any 1829 encara es practicava el sati i la vídua podia acabar a la pira funerària amb el difunt. Durant la ocupació britànica es va prohibir però han hagut casos puntuals en que no s´ha pogut demostrar que les dones hagin sigut obligades a fer-ho. A la pel.lícula la protagonista és una nena de 9 anys que queda vídua pocs dies després de casar-se i l´envien a un ashram. És trist pensar que existeix aquesta discriminació tan flagrant i que les dones pel fet de ser-ho no tenen cap dret.
L´analfabetisme que pateixen moltes fa que no sàpiguen que tenen dret a cobrar uns diners del govern. Tot això em fa pensar si aquestes dones són conscients de que se les està humiliant, de la pobresa física i emocional que pateixen. Realment creuen que aquest ha de ser el seu destí a la vida? Suposo que quan els seus propis fills les menyspreen s´enfonsen completament. M´agradaria pensar que les coses canviaran i que les dones que ara per sort, tenen més estudis i més recursos per evitar això tindran un futur millor sense dependre de ningú. Per sort hi ha ONG´s que donen microcrèdits a dones perque elles s´encarreguin d´administrar aquests diners de la millor manera possible i tenir una mica d´autonomia. Entre elles la Fundación Vicente Ferrer. Us animo a que feu una ullada a la seva web. En el meu viatge al 2005 vaig veure molta pobresa però també vaig veure gent il.lusionada que lluita per viure cada dia una mica millor. Gràcies Eduard!

Hospitalades

2008-10-03T22:32:00.006+02:00

El títol d´aquest post és en referència a aquelles coses que ens passen quan treballem i que ens fan riure cada cop que les recordem. Ahir nit a la feina ens enrecordàvem d´anècdotes diverses i no vam parar de riure en una bona estona. També va ser una nit tranquil.la (paraula vetada als hospitals), d´aquelles nits en que podem seure a petar la xerrada i a menjar porqueries (patates, fruits secs, etc). Tenim un company de feina força peculiar, per definir-lo d´alguna manera. Diu joies com "yo me regocijo con mi trabajo" quan a les 2 de la matinada seguia repartint medicació...Un altre dia va venir un personatge a urgències a visitar-se i quan li van preguntar quines malalties havia tingut ell contesta: "chispun". És clar, a la infermera li va agafar un atac de riure. Li va dir que no entenia que significava la paraula i ell seguia dient chispun chispun. Total, que al veure la cara de la infermera s´obre la camisa i li ensenya una cicatriu amb "6 punts". En fi, històries per no dormir. O el noi que ve per una possible apendicitis i li diuen que es posi el termòmetre al recte. En fi...se´l va col.locar al penis. Tant per tant també és recte...M´hagués agradat veure la cara de la infermera quan va entrar al box per recollir el termòmetre. O el dia que vaig haver de cridar un pacient per visitar-se a urgències i quan veig el nom no era capaç d´articular paraula. Es deia Karamoko. Com que no era capaç de dir el seu nom sense riure vaig sortir a la saleta d´espera i al veure un home negre directament li vaig dir que passés a visitar-se. O el dia que venen una parella vomitant i amb diarrees i ens expliquen que havien menjat bolets que havien trobat a la muntanya. Al preguntar la seva adreça resulta que vivien al carrer del xampinyó. Ja és mala sort...O la nit que li porto un suc de prèssec a un noi ingressat. Li poso el got a la tauleta amb tan mala sort que el gotet (que tenia vida pròpia) va relliscar fins caure a sobre del noi. La seva cara era de sorpresa i jo m´hagués volgut fondre en aquell mateix moment. També hi ha temes relacionats amb la informàtica que ens dóna molts mals de cap perquè tenim programa nou des de fa un any i hi ha qui no acaba de dominar el tema. Ahir llegint unes observacions veig que posa literalment "frieta dsens sal". Ja em semblava que algú havia escrit en holandès però no, resulta que en realitat volien dir "dieta sense sal". Després diuen que els metges escriuen malament...ara inclús amb el teclat d´un ordinador. I podria seguir però potser pensareu que els sanitaris estem per tancar...Potser sí però qui estaria disposat a treballar caps de setmana sencers? O aguantar certes coses però un somriure o un gràcies ho compensa tot. Per això sempre he cregut que aquesta feina és vocacional. O t´agrada molt o no t´agrada gens.

Bon cap de setmana a tothom!

Discover Elton John!

PD La foto ja té uns anys...

Premi!

2008-09-24T23:02:00.008+02:00

L´Striper m´acaba de donar un premi, el Paracelso 2008. No crec que sigui la persona adequada per rebre´l però aquestes coses no passen cada dia i m´ha fet il.lusió. A partir d´aquest blog existeixen 3 blogs més d´amics que comparteixen les meves aficions. De fet el terme correcte seria que jo comparteixo les aficions d´ells: la muntanya, concretament. Suposo que el fet de llegir-me els va motivar per començar un blog cadascun d´ells explicant les seves experiències. És per això que vull donar aquest premi a ells, per estar sempre aprop donant-me energia positiva. Gràcies!

Caminar y sentir
Las de culoinquieto
Caminando con Juan

Discover Sabina Y Páez!

Ja sé que no pega la cançó però sento nostalgia...Te extraño hermanita...

L´Anastàsia m´acaba de donar el Premi Anastàsic Dzezva d´Or. Aquesta noia sí que val el seu pes en or. Ens coneixem fa poquet però sempre té bones paraules amb mi. Gràcies guapa! A la vegada aquest premi el donc a tots els que em llegiu perque en aquest temps que ens hem anat coneixent us heu tornat entranyables per mi.

Racisme...

2008-09-20T22:47:00.003+02:00

Avui m´han enviat aquest video. Trobo que val la pena veure´l sencer. Aquestes coses...tristament passen...

De feina, llibres i lleure

2008-09-15T23:18:00.006+02:00

Discover Freemasons!

Discover Cascada!

Aquí seguim provant cosetes noves. Ara li toca el torn al body pump. Una horeta carregant una barra amb peses. Ja porto dues classes i agulletes fins a les pestanyes però és una classe molt dinàmica que em posa les piles per tot el dia i la música m´encanta. Segueixo amb l´aqua gym que tonifica molt i l´spinning per completar. Aguantaré aquest ritme? Ni idea però el més important és que fer tot això fa que m´oblidi d´altres coses i que em trobi bé amb mi mateixa. El somni d´estudiar japonès s´ha esvaït. Encara queda una petita esperança de poder fer italià i amb una companya de feina estem mirant per fer un postgrau en teràpies naturals o sobre la diabetis perquè a la nostra feina necessitem reciclar-nos contínuament per estar al dia en diferents temes. A més ara farem un treball en grup sobre la AVC i la TIA (res a veure amb Mortadelo y Filemón :P). Són respectivament Accident vascular cerebral i Accident isquèmic transitori. El que diem embòlia o ictus. Hem de fer unes trajectòries clíniques que en un futur ens facilitaran molt la nostra feina perquè ens donaran unes pautes fixes a seguir quan ens ingressa un pacient afectat d´aquestes patologies. Per acabar comentar-vos que estic llegint un llibre molt interessant. No és un best seller, és un llibre que em va regalar algú molt especial i que em coneix molt bé. El llibre es diu "Tres tasses de te" i parla de les vivències d´un escalador al K2. A partir dels seus problemes per sobreviure en la muntanya ell transforma la seva existència per ajudar a la gent de la zona construïnt escoles perque les nenes puguin aprendre i tenir un futur millor. I tot això en un país d´extremismes i talibans. És una història real que ens ha d´ensenyar que quan volem actuar per ajudar tot es posa al nostre favor.
Us deixo amb una frase de´n Nelson Mandela

"L´educació és l´arma més poderosa per canviar el món"

Per cert les cançons són dues de les que posen habitualment a la classe de body pump.

Pregunta: Algú em sabria dir com es diu pesa en català? Jo crec que no ho he escrit bé.

Una palabra tuya

2008-09-07T23:51:00.006+02:00

Avui us parlo d´una pel.lícula que vaig veure dissabte, "Una palabra tuya". Drama i més drama. I un lleu toc d´humor. No em va desagradar però potser és una pel.lícula massa crua per un dissabte a la tarda. Veient que sortia la "Cañizares" de Cámera café un pensa que seria una comèdia però res més lluny. Sento no ser molt rigurosa en la meva crítica. La meva opinió és molt personal. Segurament si hagués sabut l´argument abans d´entrar al cine l´hagués vist igualment però de vegades prefereixo veure pel.lícules més frívoles i no "reality bites". Hi ha vegades que la realitat supera a la ficció. Així és com definiria aquesta cinta. El duel interpretatiu entre les dues actrius Malena Alterio i Esperanza Pedreño és per treure´s el barret. No deixa indiferent. Té unes quantes frases colpidores. I un final...bé, aneu-la a veure.
Em quedo amb una frase...

"Tú buscas en la gente una perfección que no existe, que la primera que no la tienes eres tú"

Per cert, ahir vaig fer experiments amb el bloc i em vau desaparèixer tots de la llista de blocs. Si algú que hi era abans no es troba digueu-me perquè la meva memòria no dóna per tant.

Canvis?Quins canvis?

2008-08-27T00:41:00.008+02:00

Quan s´acaba el mes d´agost sempre m´agrada fer un reset, un replantejament. Suposo que ens passa a uns quants. És dur desconnectar durant un temps i tornar a la rutina diària amb els maldecaps que tenim tots, l´estrès. Jo de fet he acabat les vacances fa ja massa dies però aquest mes d´agost he tingut temps per pensar, equivocar-me, perdre algunes pors, sincerar-me i tornar a pensar molt. De cara a setembre ja tinc unes quantes idees per posar en pràctica. M´he preinscrit a la Escola Oficial d´idiomes en Japonès i Italià. A veure si tinc sort i em toca la loteria. D´aquí pocs dies torno amb Caminar y sentir a fer les sortides a la muntanya i totes les activitats que ens proposen amb tan bon criteri. M´he passat tot el mes fent aqua gym amb la Noe, una amiga a la que han operat i per recuperar-se necessita activitat física i ens ho estem passant molt i molt bé, us ho recomano. També segueixo amb l´spinning quan no em fa mandra. I hem anat a veure cinema a la fresca al CCCB que amb el nom de Gandules 08 ha fet un cicle de cine basat en la interculturalitat. Interessant però els primers dies no hi havia lloc per seure tot i que l´aforament és de 450 persones però ja se sap que quan alguna cosa és gratuïta acudim tots com les mosques a la mel. He pogut anar a la platja que m´ha donat els millors moments d´aquest estiu i a la feina m´han donat l´oportunitat de tenir una miqueta més de responsabilitat durant aquest mes. Ja no dec ser tan esbojarrada. Suposo que amb 37 anys és bon moment per canviar...

I seguim amb la moda de fer-se una foto estil manga, aquí teniu la meva. M´he rejovenit de cop ;)

I no volia oblidar-me de recomanar-vos tres blocs nous que s´estan tornant indispensables per mi. Tots tres són de temàtiques diferents:

*En un lugar del mundo Muntanya i poesia

*No somos petruccis Música i vida

*Com gotes a l´oceà India i cooperació

Saint Jacques...La Mecque

2008-08-24T22:38:00.003+02:00

...o Peregrinos. És una pel.lícula francesa d´aquelles que no arrosseguen a grans quantitats de gent a les sales de cine. Concretament érem 5 persones en tot el cine però sincerament no vaig necessitar ningú més per passar-m´ho pipa les dues hores que dura. Un història surrealista de les que fan riure però també emocionar en alguns moments. Una dona al morir deixa l´herència als seus tres fills amb unes condicions molt especials. Si volen cobrar han de fer el camí de Santiago tots tres i un guia ho certificarà. La qüestió és que els tres germans no es parlen entre ells i això fa que la situació sigui una mica complicada però com que necessiten els diners es posen en marxa i aquí és on comença la millor part de la pel.lícula, tot unit als bonics paisatges que es veuen durant les dues hores. Tot això m´ha acabat de decidir per fer l´any que ve el camí de Santiago. Fa anys que el vull fer i ara que surto a caminar amb assiduïtat trobo que és una bona ocasió per fer turisme d´una manera diferent i posar-me una mica a prova. Motxilla, quatre coses i a desconnectar. Sense mòbil, només jo i el camí...

Londinencs a Barcelona

2008-08-12T18:36:00.004+02:00

Aquest cap de setmana ha estat molt xulo. Les meves cosines Celia, Sarah i en David, el marit de la Sarah ens han tornat la visita que els vam fer al novembre pel seu casament. Ens veiem poc però quan ens veiem és com si no hagués passat el temps i sempre ens ho passem bé. També es va afegir la nostra cosina Pili i en Pep (sí sí, l´Angu). El mateix dia que van arribar vam voltar pel barri gòtic, raval i vam dinar tots plegats. A la tarda vam seguir voltant i a la nit vam cel.lebrar l´aniversari de la Sarah, que en feia 31 anys. També vam cel.lebrar l´aniversari de la meva mare que és el dia 13. Diumenge cap al migdia vam pujar cap a Montserrat, que és on es van casar els pares de la Celia i la Sarah. Els va resultar més gran del que recordaven però la seva última visita la van fer amb 8 anys (ja ha plogut una mica...). A la tarda visita ràpida a la Pedrera i concert de guitarra al mateix lloc. Sopar casolà a casa els pares (truita de patates) i ja ens vam acomiadar. Se´n van cap a Cadaquès i Calella de Palafrugell (bona elecció!!!). Qui sap quan ens tornarem a veure però sempre queda el bon record dels moments viscuts.
PD1. Gràcies Pep!
PD2. Els trapelles de la foto són els meus nebots, en Marc i la Carla i el meu cunyat.

Argentina vs Catalunya

2008-08-01T15:01:00.004+02:00

Encara no fa una setmana que he tornat d´Argentina i no paro de pensar en aquelles coses que m´han cridat l´atenció. El primer impacte són els glaciars. Crec que a tothom ens va deixar bocabadats. La seva grandària, els colors, el reflex en l´aigua. De Terra de Foc em va impressionar veure des de la mateixa ciutat les muntanyes completament nevades i saber que a 1000 km està l´Antàrtida. I de Iguazú em va agradar molt caminar per la selva i banyar-me just a sota de les catarates. Però el que més m´ha fet feliç en aquests dies ha sigut tota la gent que he conegut. Gent de tot arreu però argentins també. Són gent afable, oberta a ajudar-te en un moment donat. El que passa és que de vegades poden sorgir anècdotes pel significat de diferents paraules. Aquí us deixo unes quantes que varien una mica del castellà d´Argentina al català.

Morfar: menjar
Pibe: noi
Mina: dona
Macanudo: genial
Quilombo: problemes
Tipo: home
Forro: preservatiu
Coger: fer sexe
Pancho: salsitxa de frankfurt
Boludo, pelotudo: imbècil o qualsevol paraula similar
Colectivo: autobús
Subte: metro
Remera: samarreta
Pollera: faldilla
Bombacha: calces
Corpiño: sostenidor
Boleteria: Taquilla (venda d´entrades)
Micro o combi: furgoneta
Crocante: cruixent
Laburo: feina
Heladera/Freezer: nevera/congelador
Lavarropas: rentadora
Frutilla: maduixa
Palta: alvocat
Durazno: prèssec
Pelón: nectarina
Un altre dia seguim...
Per cert...BON CAP DE SETMANA A TOTHOM I BONES VACANCES A QUI LES COMENCEU

Argentina ...tan a prop

2008-07-28T00:10:00.005+02:00

No sé com començar. Aquestes vacances han sigut molt especials. Tornar a veure la Nora i la seva família, conèixer la Patagònia, Terra de Foc i Iguazú. És que falten paraules. Així que de moment us deixo unes fotos. Són només una mostra d´aquests dies. Fins aviat!

Núria, Argentina, i el món

2008-07-03T11:53:00.006+02:00

Ara que queden 3 dies i unes quantes hores per iniciar les vacances no podia deixar d´escriure. La veritat és que si fins ara no ho he fet ha sigut per mandra. El dia 9 marxo a Argentina i les coses es van complicar una mica perquè la meva companya de viatge no hi pot anar i hem estat intentant que li tornessin els diners. Al final per una banda sí li tornen una part i per l´altra només li donen la opció de canviar el bitllet per més endavant. Com que ha sigut per intervenció quirúrgica ella no sap quan estarà en condicions de viatjar...En fi...una mica de nervis. Encara no he fet la maleta o la valija que diuen allà però tampoc he parat gaire aquests dies. El cap de setmana passat vaig estar a Núria amb els 3 mosqueters. Els he batejat així perquè són 3 persones molt especials. Em vull disculpar amb ells perquè potser amb el meu pas lent els he endarrerit una mica però l´objectiu el vam aconseguir. Vam sortir de Fontalba, una hora més tard arribàvem a Núria, vam seguir per algun lloc que no recordo, el Coll de Finestrelles, el Coll d´Eina, El Pic de Noufonts, Noucreus, etc. Vam baixar per una tartera i seguint el recorregut del riu al cap d´unes hores arribàvem al refugi de Coma de Vaca. Una dutxa calentona que ens va venir de fàbula, tot i que algun agosarat va preferir dutxar-se amb aigua freda a la vegada que cantava la Traviata. Vam sopar llenties i alguna cosa similar a pollastre i a les 22 hores tancaven els llums, així que a dormir. A les 6 ja estàvem en peu un altre cop per baixar fins a Núria pel camí dels Enginyers. Ens van dir que era un camí planer,jejejeje però ens vam trobar amb moltes pujades i baixades. Després un petit tram de pujada ajudats per una corda i alguna cosa similar a una petita via ferrata. Pel camí s´ha de dir que tant dissabte com diumenge vam veure molts isards i marmotes, a més de vaques i cavalls. També s´ha de dir que la sort em va acompanyar tot el camí perquè només començar a caminar dissabte vaig trepitjar una merda de vaca de tamany descomunal. Vull agrair al Miguel, Edu i Juan la paciència que van tenir amb mi durant el cap de setmana.

Gràcies!!!

P.D. Quan m´he referit al món en el títol del post és perquè des de que he descobert l´enorme plaer de viatjar tinc la sensació de que durant la vida no tindré temps suficient de veure amb els meus ulls tot allò que desitjo.

I us deixo una frase d´Orson Welles per acabar:

"Quan es viatja amb avió només existeixen dues classes d´emocions: l´avorriment i el terror".

Sigueu feliços!

Del body combat i altres coses...

2008-05-22T23:09:00.006+02:00

Ja fa prop d´un mes que no escric res. Ja sé que no tinc vergonya però és que em feia mandra. Sóc així, mandrosa per naturalesa. En aquest mes m´he replantejat coses (com sempre, quina novetat!) i he descobert nous blocs i noves activitats. Segueixo anant a ca l´acupuntor. El Julián és un crack que em cuida i em posa les piles per la resta de la setmana. Ha aconseguit que les migranyes hagin disminuït i em trobi millor (li haig d´agraïr a la Mª José i al Jose que me´l van recomanar). D´altra banda el Juan, que és tot un crack fent caminades llargues ha obert un bloc que es diu Caminando con Juan i des d´aquí us el vull recomanar perquè crec que podreu conèixer una persona única que val la pena descobrir. I ja últimament he decidit que fer dieta no va amb mi i per no agobiar-me amb el tema he decidit que la única manera de trobar-me millor és anar cada día al gimnàs. Segueixo fent spinning que cada dia m´agrada més i he començat a fer body combat,una activitat que barreja tècniques de les arts marcials, boxa i tai chi. Són 55 minuts, saltant, donant cops de puny, patades i amb una música que no et deixa parar ni un segon. M´ho he passat molt bé i quan tingui oportunitat repetiré. Als enllaços trobareu que he afegit blocs nous. Us recomano tots. Cadascun d´ells té quelcom que el fa especial. Us deixo uns vídeos de body combat perquè us feu una idea.

Body combat1

Body combat2

Per cert, us faig una proposta interessant. Com ja sabeu molts, fa anys vaig passar uns dies a la Fundació Vicente Ferrer a Anantapur, India. Aquests dies en Sasi Kumar, una de les persones que treballa a la Fundació fa unes xerrades per Catalunya per explicar què fan allà. Trobo que us pot agradar. En Sasi és una persona molt especial. Quan el vaig conèixer parlava català i portava una samarreta del Barça. Us deixo l´enllaç de la seva web:

Fundació Vicente Ferrer

Bon cap de setmana!

El món groc

2008-04-25T23:30:00.007+02:00

Què maco!!!! Aquest post no podia començar d´una altra manera. Avui us parlaré d´un Sant Jordi molt especial. Fa uns quants dies en Pep em va regalar un llibre. A primera vista només era un llibre de color groc. Vaig trigar uns quants dies en fullejar-lo però quan vaig començar a llegir-lo ja no vaig poder parar. L´escriptor d´aquest llibre és l´Albert Espinosa, una persona per mi completament desconeguda però que després de llegir aquest llibre comença a ser conegut i entranyable, molt entranyable. Aquest noi de 34 anys ha passat per moltes proves a aquesta vida. Ha patit l´amputació de la seva cama esquerra, d´un pulmó i d´una part del fetge i segueix amb el somriure a la cara. En aquest llibre no ens parla de penes ni de drames. Parla del que li ha ensenyat tot el que li ha passat. Ens parla de les coses que a ell li han ajudat a mirar la vida amb optimisme. I ens parla dels grocs, aquells éssers que es creuen a les nostres vides en un moment donat i que potser no tornem a veure però ens marquen la nostra existència. Ell els defineix com aquelles persones que no són ni amics ni amants però que són necessaris en les nostres vides. El dia de Sant Jordi vaig tenir l´enorme plaer de conèixer l´Albert. Em va signar el seu llibre i em va semblar una persona encantadora i tendra.
No canviïs mai Albert!!!

Així em sento...

2008-04-20T12:39:00.005+02:00

Us desitjo una feliç setmana!

Cometas en el cielo

2008-04-01T10:50:00.005+02:00

Després de la sequera que està passant aquest bloc avui us escric sobre una pel.lícula que he vist últimament. Es diu "Cometas en el cielo". Està basada en el llibre del mateix nom escrit per Khaled Hosseini. Jo no he llegit el llibre però la pel.lícula em va agradar molt. Una visió de la vida des dels ulls d´un nen. Una amistat que comença enlairant cometes i que es trenca per gelosia i que acaba de la pitjor manera. I com neix una segona oportunitat en el protagonista torturat per la seva conciència. Surt a relluir el règim talibà i totes les seves misèries. Us la recomano i us faig una reflexió referent a la pel.lícula. Què sou capaços de fer per un amic?

Buenos Aires

2008-03-08T09:17:00.003+01:00

Avui tot tafanejant en el blog d´en Chamb he vist un post sobre Buenos Aires i la diferència que té amb Barcelona. I la veritat és que he començat a sentir nostàlgia. Buenos Aires a simple vista sembla haver-se quedat en els anys 40 amb els seus edificis clàssics, magestuosos, les seves grans avingudes, els autobusos "fileteados", els seus parcs, les ambaixades i els cementiris i la gent que tot i haver passat una repressió brutal tenen un somriure a la cara sempre. M´encanta la força que tenen quan parlen, els seus gestos tan italians, la cultura que desprenen, el seu amor per Serrat i la veneració pel Pelusa. Recordo els llargs passejos per l´Avenida Corrientes o per la Recoleta, passant per San Telmo i el barrio de la Boca amb la Bombonera.
Aquest any hi torno...

Projectes

2008-02-10T11:09:00.000+01:00

Aquest dissabte hem sortit a la muntanya. Ha sigut un dia ben aprofitat. Hem anat del Coll d´Estenalles a Rellinars, un poble fantasma en el que no hi ha gent o la gent es passa el temps a casa. Només vam veure gats. El recorregut molt maco i la companyia immillorable. A la tarda tal i com vaig arribar a Barna vaig anar a buscar material al decathlon ja que el proper cap de setmana anem a Vallter 2000 a construir un iglú i necessito una funda de vivac i uns guants. El repte serà dormir dintre. En el pitjor dels casos dormirem a unes tendes de campanya. I si no hi ha suficient neu ens dedicarem a altres activitats com pujar el pic de la Dona (2705 m.).Pot ser un cap de setmana dur però valdrà la pena. Quan la companyia és agradable la resta perd importància.

Us desitjo una feliç setmana!

De tot una mica

2008-01-27T16:48:00.001+01:00

Avui us poso un vídeo de una pel.lícula que m´encanta i és que un dels protagonistes ja no hi és entre nosaltres. Potser no ho va decidir ell, potser la seva addicció a les drogues se li´n va anar de les mans. Qui ho sap això. La qüestió és que en Heath Ledger ja no hi és i només tenia 28 anys i una filla ben petita.
Aquesta setmana també he tingut temps per indignar-me amb una notícia que esgarrifa i és que un personatge que va atropellar a un noi de 17 anys i el va matar mentre anava begut demana diners a la família del mort per danys i perjudicis contra el seu A8. On hem anat a parar? Com mantenir la calma amb una notícia com aquesta? Per què aquesta persona no està a la pressó ja? Què passa amb la justícia? No entenc res.
Per sort tot no són notícies tristes. Aquest cap de setmana he pogut gaudir de la companyia dels amics de "Caminar y sentir". Hem anat de Sant Llorenç de Savall fins al Coll d´Estenalles. Magnífic paisatge i millor companyia. I la setmana comença amb ànims renovats amb ganes de tornar a les meves classes d´spinning, la visita amb l´acupuntor que em posa les piles i el compartir moments amb els amics/gues. Ja estem perfilant el nostre viatge d´aquest any que serà Argentina passant per la Patagònia i Terra de Foc. S´agrairà qualsevol informació que tingueu sobre el tema.

Us desitjo una feliç setmana!

Once

2008-01-18T16:30:00.001+01:00

Avui us presento una pel.lícula que vaig veure el passat cap de setmana. Em va agradar, emocionar i sobretot em va fer tocar de peus a terra. M´agrada la gent lluitadora, que tira endavant i que gaudeix de la vida. Jo estic aprenent a fer-ho i m´he sentit una mica reflectida. Us la recomano si és que encara la fan al cine. Ja sabem que quan una pel.lícula no té grans efectes especials ni actors coneguts dura dos telediaris. De pas també desitjar-vos un
feliç cap de setmana

Ja toca

2008-01-04T14:40:00.000+01:00

Dilluns vinent hagués fet un mes que no escric però avui parlant amb en Pep he decidit que havia de tornar a escriure una mica. I és que en aquest mes han passat cosetes. He seguit amb les meves sortides muntanyenques, he tornat a regalar abraçades, he seguit amb les meves migranyes tan habituals i la mateixa feina de sempre augmentada una mica per les malalties típiques d´aquestes festes però aquí seguim amb ganes de fer coses, de planificar nous viatges, nous reptes, intentar fer més esport, cuidar més l´alimentació i el meu entorn, cuidar els amics, la família. No són propòsits per l´any nou. Són simplement coses que faig i que vull seguir fent per sentir-me millor i fer sentir millor els altres. Dilluns vaig a veure un acupuntor per veure si puc millorar el tema de les migranyes. La medicació que prenia no em sentava gaire bé i he optat per un remei més natural. Ja us en faré cinc cèntims. També dir-vos que demà dia 5 és l´aniversari de´n Driver així que felicitem-lo tots. De moment poc més. A veure si torno a agafar la rutina d´escriure.

Una abraçada!

De tot i res

2007-12-07T11:54:00.000+01:00

Porto molts dies desconnectada d´internet. Els senyors de ya.com van decidir que al meu barri no ens feia falta la connexió. Ara intento escriure un post i em surt tot en anglès (jo ho tenia en català). La qüestió és que per diferents motius no tinc temps de connectar-me i encara menys de llegir-vos. Només vull que sapigueu que segueixo viva. Aquests dies de festa a la feina i festa a internet he fet bricolatge, he trobat tomàquets a la baixant (es diu així?), he anat al cine, he passejat molt amb el bicing, i he desconnectat molt que em feia molta falta.
El dissabte passat vaig donar i rebre moltes abraçades. Va ser una tarda increïble on ens vam abraçar amb la gent de la manifestació, amb la gent que repartia condons, amb les estàtues humanes de les Rambles, inclús amb el "Torito". Si algú vol més informació que entri a abrazosgratis. Avui dia complert. Funciona internet, dino amb els compis de la feina, després anar a comprar regals amb la granoteta, i sopo amb unes amigues. Demà toca treballar però ara mateix qui s´enrecorda d´això.
Una altra coseta, els que llegiu al driver no patiu però és que està sense connexió i sense treballar per una avaria al taxi. Quan li solucionin tot suposo que us en farà 5 cèntims.
I no m´enrotllo més que encara faré tard.

Petons i abraçades per tots!

Cinema italià

2007-11-27T00:15:00.001+01:00

Avui he anat al cine Maldà. És un cinema que van reobrir mesos enrere després de renovar-lo completament per poder adaptar-se a la nova normativa anti incendis. Ara fan també cinema bollywood molt de moda però també pel.lícules de segones oportunitats, com m´agrada dir a mi. I és que hi ha pel.lícules que romanen poc temps a la cartellera i al cinema Maldà les recuperen per gent com jo que ens agrada el cinema d´autor. Avui li ha tocat el torn a "Saturno contro". El títol en castellà és un altre poc addient pel meu gust. La pel.lícula tracta com sempre, en aquest director de les relacions humanes i ha hagut moments que m´ha emocionat. L´altre video és d´una pel.lícula del mateix director que ni tan sols han estrenat mai al cine, almenys aquí, i és una pena perquè trobo que pot ser interessant. Per què només volem veure pel.lícules d´acció, o grans superproduccions? Aquí us deixo una reflexió.

Què vull fer amb la meva vida?

2007-11-17T21:50:00.001+01:00

El títol del bloc és una pregunta que us faig als que em llegiu. Fa poc m´han parlat de "El secret", un llibre i una pel.lícula de la que us poso el tràiler perquè us feu una idea. De vegades reflexiono si estic aprofitant la vida al màxim i la resposta sempre és la mateixa. Encara no em sento satisfeta amb el que faig. Podria fer més. Només es viu una vegada i només tenim una oportunitat per fer tot allò que ens hem plantejat. Cada dia és una nova oportunitat per fer tot allò que ens omple, que ens fa sentir vius, que ens fa més forts, que ens fa feliços. Estem fent tot allò que desitgem? Quan volem portar endavant algun repte només hi ha un obstacle: nosaltres mateixos.
Comencem cada dia una nova vida gaudint d´aquelles petites coses que ens fan feliços.
Que passeu un bon diumenge i una bona setmana!

per gent bleda com jo

2007-11-12T10:24:00.001+01:00

Segurament molts heu vist aquest anunci però el trobo tan tendre que no he pogut deixar de posar-lo al meu bloc. Que tingueu una bona setmana...

An english wedding

2007-11-05T11:57:00.001+01:00

Aquest pont dels difunts ha sigut molt emocionant. Es casava la Sarah a Surbiton, a prop de Londres. És una de les meves cosines angleses. També hi ha la Celia i en Johnnie. Aquests aconteixements passen poques vegades i vam anar-hi gairebé tota la família. Els meus pares, la meva germana, el cunyat i els nens, la meva cosina i el fill petit i jo. Jo feia 3 anys que no hi anava però els meus pares feia 28 anys que no trepitjaven terres angleses i van passar una mica de nervis però crec que va valdre la pena. Vaig trobar que el casament no era tan diferent dels que acostumem a veure aquí. Potser es veien alguns barrets però sobretot en gent gran. Em va sorprendre veure a les noies amb vestit però sense mitges amb la pell de gallina perquè a la tarda feia una miqueta de fred. Hi ha dames d´honor (bride maids) i els ushers (no sé la traducció) i el padrí (best man). Mentre els nuvis i família signaven el registre (o com es digui) la meva cosina Celia tocava el piano. Després els nuvis anaven al restaurant amb un Rolls Royce prenent champagne. Al banquet es va servir cava, vi negre de la Rioja i vi blanc de Chile. El dinar-berenar molt bo. Van servir una espècie de melmelada de menta que era deliciosa. Al final van fer un discurs (speach) el pare de la núvia, el marit i el padrí. La nostra taula tenia nom: Barcelona i cada taula tenia el nom d´un lloc que han visitat els nuvis; Barcelona, Venècia, Cape Town, Morfa Nefyn, i molts llocs que no recordo. Ahir van marxar 23 dies a Brasil. I nosaltres ja tornem a la rutina diària però segur que ens quedarà el record d´aquests dies a la retina durant molt de temps.

Jo no em caso

2007-11-01T03:58:00.001+01:00

M´en vaig a London. Es casa la meva cosina i em fa molta il.lusió anar-hi perquè fa 3 anys que no veig als meus oncles i cosins. Són només 4 dies però espero passar-ho molt bé. Ja us ho explicaré a la tornada.

Feliç pont per tothom!

Sóc viva

2007-10-25T23:29:00.001+02:00

Per si algú pensava que els extraterrestres m´havien abduït ja us ho podeu anar treient del cap. Sóc viva i de nou per aquests barris. El que passa és que quan arriba la nit estic tan cansada que no em ve de gust escriure. Porto uns dies fent un curs a la feina, buscant roba i complements per un casori a Londres i segueixo fent excursions amb "Caminar y sentir". Això de buscar roba per un casament pot semblar una tonteria però a mi m´estressa de mala manera. Estic poc acostumada a aquestes coses però per fi he trobat el que buscava i per fi puc descansar una mica. Aquest cap de setmana em toca treballar i he pensat que havia d´escriure una mica avui perquè a partir de demà no existeixo. També volia parlar dels temes estrella. El cas de l´agressió i l´AVE però al "Diari de jo mateixa" trobareu una bona reflexió sobre els temes en qüestió i jo estic cansada. Un altre dia més. Petons per tots. Sort!

Dos pájaros de un tiro

2007-10-05T19:50:00.000+02:00

A manca d´explicar més coses aquest blog s´està tornant musical. Avui poso un parell de cançons que he descobert fa molt poquet. La primera me la va recomanar la June i la segona l´he trobat per casualitat i m´han agradat tant que les vull compartir amb vosaltres i donar-li les gràcies a la June. I si seguim parlant de música també us vull comentar que ahir nit vaig anar al Palau St Jordi a veure en Serrat i en Sabina, "Dos pájaros de un tiro". I no vaig anar sola. Al meu pare li feia molta il.lusió veure tots dos plegats. Ja sé que tenen molts detractors i no miro a ningú, eh Ddriver però també hi ha molta gent que valora la trajectòria de tots dos i tot i que no són el que van ser en un passat l´espectacle que van donar va ser molt dinàmic, professional i va fer que el palau ple a vessar es posés dempeus en diverses ocasions. Sobretot em va fer feliç veure al meu pare gaudir del concert. Potser més que tot plegat.

Bon cap de setmana a tothom! Sigueu feliços!

Te la dedico a tu...

2007-10-02T18:35:00.000+02:00

Em van dedicar aquesta cançó dies enrere i ara la dedico jo...

Resum estiuenc

2007-09-30T12:56:00.000+02:00

Les vacances ja s´acaben i toca comentar com ha sigut tot aquest mes de setembre. Van començar de la pitjor manera, amb la mort d´un amic. El primer dia de les meves vacances estava de funeral a Cartagena. Necessitava donar-li l´últim adéu. S´ho mereixia. Dies més tard vaig anar a Amsterdam i reconec que els dos primers dies no estava gaire animada. L´estat d´ànim no és una cosa que es pugui controlar. Volia sentir-me bé però els records estaven molt presents. Mica en mica tot es va posant al seu lloc. Sé que mai oblidaré aquesta persona però quan el recordi ja no em farà mal. Els dies a Amsterdam van ser divertits. Vam passejar molt, vam anar de visita a un coffeeshop, al Museu del Cannabis (ni fu ni fa), al Museu de la Tortura (interessant), al Rijksmuseeum (potser no s´escriu així) i al Museu Van Gogh (molt bo). També a Volendam (típic poble turístic). No em puc oblidar de la casa d´Anna Frank, lloc que em va deixar sense paraules, més que per el lloc en sí, sino per tot el que va passar allà. I pensar que això mateix li va passar a tanta i tanta gent...

Una setmana més tard de tornar d´Amsterdam vam marxar a Grècia. Vaig reservar els ferries i els hotels un dia abans de marxar i excepte Creta vam poder veure tot el que teníem previst. En primer lloc l´illa de Paros, tranquil.la i amb un encant especial, després Santorini que no té bones platges però el paisatge és preciós i Mykonos que ens va decepcionar profundament. Com a illa és maca però l´ambient és horrorós. És una illa per gent amb molts diners. Ha perdut l´encant que va tenir en un passat omplint els seus carrers de botigues cares, galeries d´art. No vam poder anar ni a la platja perquè vam passar els dos dies amb un temporal de vent. Pràcticament vam fugir de l´illa cap Atenes.
La capital del país, a diferència del que opina molta gent, ens va encantar. L´Acròpolis queda en alt i es divisa una panoràmica impressionant de tota la ciutat. Només vam tenir un dia per visitar tota la ciutat i lògicament ens vam quedar amb les ganes de veure altres llocs.

Al dia següent de tornar de Grècia cap a Alacant, Múrcia i Cartagena a veure amics dels primers que vaig conèixer per internet fa uns 4 anys. Vàrem tenir temps de recordar com ens vam conèixer, riure, posar-nos al dia. Vaig poder passar una estoneta a Cartagena a les festes de "Cartagineses y romanos". Quan tornava cap a Alacant per agafar l´avió vaig veure arribar el Talgo amb el que jo viatjava anys enrere i vaig tenir una miqueta de nostàlgia...

I per acabar la sortida d´ahir a la Tossa d´Alp. Feia mesos que no sortia amb el grup "Caminar y sentir" i em va costar posar-me les piles però m´ho vaig passar molt bé. Al seu bloc veureu més fotos. A veure si torno a agafar la rutina diària. A partir de demà torno al gimnàs, reprenc la dieta i dimecres ja torno a treballar. Sembla mentida però em ve de gust tornar a la feina, veure els companys.
Per ser un resum estival no ha quedat gaire curt. A veure si m´haureu de dir "Namasté, a un pam de la glòria". Un altre dia més.

I tornem a obrir la paradeta...

2007-09-12T10:14:00.000+02:00

...Només per fer un parèntesi i és que ahir vaig cometre el grandíssim error de comentar a un bloc que no celebrava la diada i la gent se´m va tirar a sobre com si hagués dit una gran barbaritat. Jo no celebro la diada com no celebro els triomfs del Barça, ni celebro moltes altres coses perquè jo a la vida li donc importància a altres coses.És una opinió personal però això no vol dir que sigui menys catalana. Crec que aquest és un sentiment tan personal que ningú pot valorar-ho per mi ni emetre judicis de valor. Jo no necessito sortir al carrer amb estendards ni senyeres per demostrar que sóc catalana. Ho sóc i punt i allà on vaig porto aquest sentiment. M´encanta viatjar a tot arreu però mai canviaria Barcelona per cap altra ciutat perquè m´hi sento molt identificada. També vaig cometre l´error de dir que em sento ciutadana del món. És tan dolent? Fa un any vaig deixar una part de mi a Buenos Aires. En fi, no hauria d´aclarir res però necessitava fer-ho. Si algú se sent ofès pel que he escrit ho sento molt. Em sembla que encara tenim una cosa que es diu llibertat d´expressió. Ara tanco el parèntesi...

Pels que tingueu interès us poso al dia en alguns temes pendents:

PD1 El meu pare està bé. Ho dic pel tema que us vaig comentar en un altre post.
PD2 El viatge a Amsterdam va anar molt bé.
PD3 Marxo a Grècia aquest divendres. Ja us explicaré quan torni.
PD4 El meu amic de Cartagena va morir el dia 28 d´agost. Estava pitjor del que pensàvem. Va marxar sense fer soroll com va ser ell sempre. Com va dir un amic meu, "el teu amic perviu perquè tu el recordes, si tu te n´oblides ell mor". Em quedo amb la frase que deia ell sempre "donar vida als anys i no anys a la vida". Sempre va viure segons aquest lema.

Una abraçada

DE MOMENT...TANQUEM

2007-08-30T17:15:00.000+02:00

Fins aviat!

Una miqueta de tot

2007-08-24T17:38:00.000+02:00

Ja fa dies que no escric al bloc i és que el mes d´agost, tot i no tenir vacances dóna per fer moltes coses, gairebé totes de caire social. Hi ha algunes novetats. Unes de molt bones i d´altres que hagués preferit no rebre. Comencem per aquestes que són les que em toquen de més aprop. Tinc un amic fotut segurament esperant un trasplantament de fetge. Són d´aquelles coses que no li desitges a ningú i ell ho ha assumit amb una enteresa que em va commoure. Ahir també vaig rebre una notícia que em toca de més aprop i és que mesos enrere el meu pare va patir una pneumonia que li van diagnosticar quan va anar per quarta vegada al metge de capçalera. Sense comentaris. Doncs ha arrossegat un cansament generalitzat des de les hores i el metge va decidir fer-li un TAC i bingo!,li ha sortit que té una fibrosi pulmonar. No és una bona notícia. És una d´aquelles malalties cròniques que mica en mica va endurint el teixit pulmonar i fa que la persona tingui ofeg per dir-ho de manera resumida. El meu pare es troba bé perquè suposo que està en una fase inicial. La sort també és que li ha agafat amb 62 anys i no amb 40 però és el meu pare i m´afecta perquè jo no sé com és la resta de pares però al meu me l´estimo i ha estat SEMPRE al meu costat. Si sóc el que sóc és gàcies a ell i a la meva mare. Ara esperarem que li diu el pneumòleg.

D´altra banda la setmana que ve agafo vacances i suposo que m´anirà bé desconnectar una mica. Ja tinc preparats dos viatges. Primer a Amsterdam i després a Grècia. Tots dos viatges al meu aire. Amsterdam ho conec de quan vaig anar amb l´institut però d´això fa la tira i no recordo res. Grècia ho vull conèixer fa anys. Haurem de provar la musaka i ballar un sirtaki. Sigui com sigui, al mal temps bona cara. El més important és saber que ell es troba bé.

Lágrimas de plástico azul

2007-08-14T11:14:00.000+02:00

He retrobat una cançó que mesos enrere escoltava 40 vegades al dia. Apart de la lletra de la cançó que m´agrada també és la veu del cantant que acompanya al Joaquín Sabina. He descobert que és un cantant argentí, Fena de la Maggiora. Ostres tu, les coses que es descobreixen buscant una miqueta. Sento tenir el bloc tan deixat però és que porto dies sense passar gaire per casa. I millor que sigui així perquè tot i que encara no tinc vacances no és plan de quedar-se a casa sense fotre res escoltant el sorollet de les burres que tinc instal.lades davant de casa. De moment ja tinc reservat un vol a Atenes però vull fer més cosetes. S´ha d´aprofitar el temps. Avui em toca fer dissabte que fa pena com tinc el pis. I quan tinc el pis net i pulit sembla que inclús estic de millor humor. Ja estic desitjant que arribi setembre per començar de nou les sortides amb Caminar y sentir i per anar a Grècia i per apropar-me a veure un amic que no està gaire bé a Cartagena. Ui, em sembla que vull fer moltes coses i passarà com cada any que al final només faig la meitat de coses. Vosaltres feu sempre tot allò que planifiqueu? O sou com jo que voleu abarcar molt i al final res de res?

Per cert, la foto no té res a veure però m´ha fet gràcia i li dedico al Ddriver.

Hem fet el cim

2007-08-01T01:14:00.000+02:00

Avui estic eufòrica. Més desconectada d´internet que mai però més alegre que mai també. Aquest cap de setmana m´esperava un repte, inesperat i sorprenent. Dies enrere parlant amb un amic via mail em va dir que anava a fer un 3000 al Pirineu Aragonés. Mig en broma mig en serio al final em vaig animar a anar-hi. Consistia en pujar fins al refugi d´Angel Orús a 2100 metres, dormir allà i pel matí, molt d´hora fer el cim a 3369 metres, el Posets. Jo pensava pujar una miqueta i esperar que baixessin ells de la muntanya però vaig començar a pujar i vaig veure que em sentia amb forces. Vam passar les canals de neu i ja semblava que la resta era una tonteria. Al final la cresta se´m va fer eterna però vaig arribar-hi. Estic feliç. Des d´aquí vull agrair al Miguel i a l´Edu i el Juan per haver-me animat i ajudat tant. També gràcies a José Antonio y Mª José perquè tot i no ser-hi en aquesta aventura m´han ensenyat a estimar la natura.

Mor l´espia de la pel.lícula "La vida de los otros"

2007-07-25T11:31:00.000+02:00

L'actor alemany Ulrich Mühe, que va encarnar l'espia de la Stasi Gerd Wiesler a la pel·lícula La vida de los otros, va morir diumenge passat als 54 anys a conseqüència d'un càncer, segons publica l'edició electrònica del diari Bild<(i>.

Ulrich Mühe, originari de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA), va morir a Walbeck, prop de Leipzig (a l'est d'Alemanya), segons l'alcalde d'aquesta localitat, citat per Bild.

Els familiars han explicat que Mühe va morir diumenge passat a la localitat de Waldbeck, a Saxònia-Anhalt, i que ha estat enterrat avui en la més estricta intimitat. Fa només uns dies l'actor havia parlat per primera vegada en públic de la seva malaltia.

Carrera de tall clàssic

Procedent de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA), Mühe es va forjar una carrera artística de tall clàssic, amb interpretacions de papers teatrals com l'Egmont, de Goethe, al Deutsche Theater de Berlín oriental, fins a la sàtira cinematogràfica sobre Hitler, al Mein Führer de Helge Schneider.

Encara que entre el públic alemany era un dels actors més coneguts, la seva fama internacional li va arribar amb Das Leben der Anderen (La vida de los otros), l'opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck que va aconseguir el febrer passat l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera, després de guanyar el Premi de Cine Europeu el 2006.

Part de la seva pròpia biografia

La història, ambientada el 1984, està protagonitzada per Mühe com a agent de la Stasi, la policia secreta de l'extinta RDA, encarregat d'espiar una parella d'artistes, en la qual la dona es converteix en informant. Mühe mateix va poder reviure en aquesta pel·lícula part de la seva pròpia biografia.

Igual que l'actor de la pel·lícula descobreix que la seva dona s'ha venut a la Stasi, també a Mühe se li va revelar que la seva primera dona, actriu igual que ell, va treballar per a aquesta policia secreta. Mühe estava casat en terceres núpcies amb la també actriu Susanne Lothar i tenia cinc fills.

La vida de los otros (2006), opera prima de Florian Henckel-Donnersmarck, va obtenir el febrer passat el premi Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Aquesta notícia potser no és la més important del dia. Ja sabem quina és la notícia però avui llegint el diari m´ha sobtat i m´ha entristit saber que ha mort aquest actor. Vaig gaudir tant amb aquesta pel.lícula. Vaig riure i al final vaig plorar perquè tot i ser lenta aporta tantes coses. Les mirades, els silencis d´aquest actor em van deixar bocabadada. S´ha perdut un gran actor i segurament una bona persona.

2007-07-16T21:09:00.000+02:00

Aquest cap de setmana ha sigut ric en vivències. Feia temps que parlàvem de pujar a la Pica d´Estats, el sostre de Catalunya. Jo fa pocs mesos que faig muntanya i tot i que sabia que era difícil arribar al cim ho vaig intentar i em vaig sentir molt a gust. Em falta molt de rodatge però totes les experiències que he viscut aquests dies no les canviaria per res. Per mi és una manera de superació i d´aprendre a relacionar-me amb la natura i conèixer gent. Estic molt agraïda a dues persones en concret, al Jose i la Mª José per haver aconseguit que gaudeixi d´aquests moments. Gràcies a tots dos!!!

Solidaris fins a la medul.la

2007-07-10T01:15:00.000+02:00

Després de passar tot el cap de setmana treballant aquesta tarda he sortit, he anat a veure els meus nebots que són tan macos! i després he sopat amb les nenes que feia dies les tenia abandonades. He tornat a casa tot fent una bona passejada i m´ha servit per pensar en moltes coses. I he arribat a la conclusió de que la vida m´ha tractat molt bé. Sóc una persona afortunada. Tinc una família que m´estimo, uns amics increïbles i una feina que m´agrada. Què més puc demanar-li a la vida? De moment estic bé així (com m´agrada repetir-me, eh Pep?). Aquests dies llegia al diari la crida desesperada de la Pati i la seva família, una noia que té leucèmia i que necessita una medul.la òssia per tirar endavant. De moment li han trobat un cordó umbilical però no és compatible al 100%. Avui dimarts aniré a fer-me donant de medul.la a Vall d´Hebron, per la Pati i per tota aquella gent com l´Oriol, la Montserrat, en Bernat, l´Ofelia, que un dia vaig conèixer a la unitat d´Hematologia del Clínic. Van ser uns mesos en què vaig aprendre més que en tots els anys de carrera. Sé que probablement ells ja no hi són a aquest món però em consta que van lluitar de valent. Penso en tot això i se´m fa un nus a la gola. Recordo tantes hores de parlar amb uns i amb uns altres. Així que per la Pati i tots aquells que ho estan passant malament siguem solidaris. Un petit gest que ajuda molt.

"Som gotes d´aigua però junts crearem un oceà"

Així em sento...

2007-07-05T14:57:00.000+02:00

...lliure com un ocell

Per aclamació popular he decidit canviar la foto de l´ocell de ferro per un ocell de veritat. En aquest cas un còndor. Serà per què ja tinc ganes de tornar a Argentina? Potser sí però això serà al juliol del 2008...Més informació a un altre post.

Un altre cop Ficció

2007-07-02T00:11:00.001+02:00

Mesos enrere ja us en vaig parlar d´aquesta pel.lícula. Aquesta nit l´he tornat a veure i m´ha agradat més encara. He trobat més detalls que m´han deixat bocabadada. És una pel.lícula que transcorre lenta, pausada però que no avorreix. El seu protagonista, l´Eduard Fernández, fa que cada escena sigui única. La música t´encongeix el cor i els paisatges de la Cerdanya et transporten a un altre món. Per mi això és el cine. Un moment màgic que fa que per unes hores t´oblidis de l´estrès diari, dels problemes. A mi el cinema m´ajuda a relativitzar les coses. No em cansaré de dir que l´Eduard Fernández és un grandíssim actor. Ja m´ho semblar a "A la ciutat" del mateix director. És un actor molt contingut que diu molt amb els seus silencis. Aquest director també va fer "Kràmpack" que per mi va ser un gran descobriment i ha anat evolucionant a millor i tant de bo que puguem veure ben aviat una altra gran pel.lícula. De moment em quedo amb aquesta i amb la pau que desprèn. És una pel.lícula que parla de les oportunitats que es perden sentimentalment parlant. Quan tens dos camins i optes pel més fàcil o pel que et donarà menys mals de cap però té el seu risc i és no haver encertat amb la opció correcta. De vegades per no arriscar ens quedem amb la sensació de que ens manca alguna cosa però la vida és així. Jo crec que hem de fer allò que ens dongui la felicitat. Només es viu un cop i no hi ha volta enrere.

Cap de setmana tranquil

2007-06-29T21:13:00.000+02:00

Un post ràpid per desitjar-vos un bon cap de setmana a tots. El meu serà tranquil.let. Avui sopar amb les nenes, demà potser passo per la mani del dia de l´orgull gay. És tot un espectacle i em fa gràcia veure-ho in situ. Us ho recomano i diumenge matí de platja. Si dóna temps entre dissabte i diumenge vull anar al cine. I poc més.

Sigueu feliços!!!

Indignada

2007-06-24T09:45:00.001+02:00

Això de treballar a un hospital com a infermera al torn de nit dóna per molt, bo i dolent. Per sort, la majoria de coses són bones però hi ha vegades que em costa aclucar l´ull després d´alguna nit moguda. Encara existeix el tòpic de que la nit la passem dormint i que no hi ha feina. Mentida. La nit té un ritme diferent. Quan la gent dorm podem parar una mica però sempre hi ha gent que té dolor, que es complica, que vol que li posem la cunya, que es desorienta, que crida, i que necessita parlar. La nit, com us dic, dóna per molt. Ahir treballant em vaig enterar d´una cosa que em va cabrejar i em va indignar. No us ho puc explicar perquè forma part del secret professional però té a veure amb la deixadesa d´un metge a l´hora de fer la seva feina. Jo no em considero una super infermera. Sóc, simplement una persona a la que li agrada el seu treball i el faig el millor possible i després de 13 anys a la professió considero que alguna cosa he après, així que si li comento a un metge que valori a un pacient és perquè considero que és necessari però el senyor metge em va tractar d´histèrica i de pesada. Només dir-vos que la cosa es va complicar molt per al pacient per aquesta deixadesa. Més no us puc explicar. M´agradaria dir-li a tots els metges que confiïn en les infermeres, i que ens prenguin més seriosament perquè som les que realment cuidem del malalt i les que detectem els problemes i en moltes ocasions les que posem remei sense que no hi hagi un metge pel mig. Sense nosaltres ells no podrien fer la seva feina. La nostra tasca és cuidar al malalt i donar-li les millors cures, per tant quan detectem un problema se´ns ha de fer cas. En fi, només necessitava desfogar-me.
Que passeu un bon diumenge post-revetlla!

Woman in chains

2007-06-12T10:56:00.000+02:00

Avui només em venia de gust deixar aquesta cançó dels "Tears for fears". Té uns quants anys però trobo que és maca.

Que passeu un bon dia!

Copiant a la Jo mateixa voldria fer una actualització del post i dedicar-li la cançó al Pep. Gràcies per la teva amistat.

Ja sóc aquí!

2007-06-08T00:21:00.000+02:00

No sé ni per on començar. Acabo de tornar d´Istanbul i ja enyoro els seus carrers i la seva gent. Ens ho hem passat molt bé. La cosa no va començar gaire bé, ja que l´avió va sortir amb retard i vam arribar a l´Aeroport d´Atatürk gairebé a les 3 de la matinada. El nostre hostal estava a una de les zones amb més ambient de la ciutat, a Çemberlitas. El Cordial House és un lloc acollidor però a prop d´uns carrers on la gent no dorm ni nosaltres tampoc però ha valgut la pena. Hem après alguna paraula en turc, hem conegut gent de tot el món, hem pogut anar a un hamam, hem conegut la Kapadokia que es com ho diuen els turcs i hem provat les delícies turques, que són unes postres que no es poden oblidar fàcilment. També hem passejat pel Gran Bazar, pel Bazar de les espècies, per les mesquites i hem vist els Derviches. Ah, també hem passejat pel Bòsforo amb vaixell i hem anat al famòs cafè de Pierre Loti. Segurament ens hem deixat alguna cosa però això ja quedarà per un altre viatge perquè a Turquia tornarem.

Resumint

2007-05-28T09:32:00.000+02:00

Aquests dies han estat ben aprofitats. Dies enrere vaig anar a donar sang. Us animo a que ho feu de tant en tant els que tingueu possibilitat i no us fan por les agulles perquè amb un petit gest podeu fer molt. Ara estic tirant endavant el tema de la donació de medul.la òssia. Tot ve de fa molts anys, de quan estudiava infermeria i vaig fer pràctiques a la Unitat d´Hematologia del Clínic. El que vaig veure allà em va encongir el cor així que crec que és un petit gest que pot fer molt. Quan més gent hi hagi registrada més possibilitats hi ha de que algú tingui sort i trobi donant. D´altra banda aquests dies m´ha arribat la targeta del Bicing, el nou servei de lloguer de bicicletes. Crec que és una bona idea per aquells que estem una mica cansats de metro i bus. Encara no ho he provat però ja us faré cinc cèntims quan ho estreni. També he sortit a la muntanya dissabte al matí. Una visita al Castell de la Popa. Molt ben acompanyada. A dalt del castell vam fer diverses activitats com ioga, abrazoteràpia (algú em diu com s´escriu en català?)i ens ho vam passar d´allò més bé. També he anat una miqueta al gimnàs. He cel.lebrat el meu 36è aniversari primer amb família i després entre amigues, he quedat amb en Pep i la Noe. Ahir vaig anar a votar i ara estic preparant el meu viatge a Turquia divendres vinent. Espero que el temps ens acompanyi però sobretot la situació política del país que no sembla gaire calmada ara mateix. Bé, al final no ha quedat molt resumit.
Que passeu tots una bona setmana!!!

Ni idea

2007-05-18T05:09:00.001+02:00

Doncs això. Ni idea de què puc escriure. Fa dies que dono voltes a aquesta manca d´inspiració i realment no hi ha cap motiu. Estic bé, crec que millor que mai però no trobo temes per escriure. Podria parlar de "Ciudad en celo" , pel.lícula que vaig veure dies enrere amb en Pep i que em va agradar molt per la frescura amb la que està feta. Ara tinc pendent veure alguna pel.lícula més. Sempre hi ha alguna petita joia que s´ha de descobrir o una exposició per gaudir o un concert per fruir. Ahir vaig passejar entre les escultures de Rambla Catalunya i són realment maques. Les ha fet l´Igor Mitoraj i són de bronze. Ara estic apurant la nit aquí a la feina i pensant en com aprofitar el cap de setmana.Aquesta nit és d´aquelles que sembla que no s´han d´acabar mai. Molta feina i jo dividida entre dos. Una estona fent feina a una planta, més tard a una altra. I així tota la nit però ja ho té això aquesta feina. Som quatre gats i sempre s´ha de donar un cop de mà. És per això que treballem em equip. I la setmana vinent sortida al Castell de la Popa, a Castellcir. A l´última sortida vaig animar a un amic a que vingués i li va agradar tant que ja està esperant que arribi el dissabte 26. Serà un total de 12 km i crec que valdrà la pena. El millor de tot, la companyia. Algú s´anima?

¿Quién dice que es fácil?

2007-05-10T13:03:00.001+02:00

És l´última pel.lícula que he vist i em va agradar molt. Una comèdia argentina disparatada però que dius grans veritats. Vaig riure molt. Aquí simplement us deixo el trailer. I d´altra banda parlar-vos d´aquests últims dies. Poc temps per escriure i poques ganes. Surto molt cansada de la feina, amb moltes coses al cap per culpa d´uns temes del meu pis. D´altra banda buscant autoescola per fer unes quantes pràctiques,a punt de començar un tractament amb un naturòpata, etc i fa dies que gairebé no llegeixo els blocs però m´enrecordo de tots i cadascun de vosaltres. Un petó enorme!!!

La vida de los otros

2007-05-02T00:17:00.000+02:00

Avui he tingut la meva tarda autista (gràcies Pep) i he anat al cinema a veure "La vida de los otros". Feia temps que la volia veure perquè el cinema alemany m´agrada molt i tenia ganes de passar la tarda sola sense pensar en res. Quan entro a un cine m´oblido completament de tot i de tothom i només existeix el que surt a la pantalla. Per mi és una bona forma de desconnectar i m´ha anat molt bé. La pel.lícula enganxa des del primer fotograma. Tot i no ser d´acció l´intriga és prou interessant per mossegar-se les ungles i els 144 minuts passen volant. A grosso modo tracta de l´època en que existien les dues Alemanies. I com la Stasi o policia secreta vigila la vida de la gent que creu sospitosa de trair al règim comunista. Aquí entra en joc un tinent coronel que seguint les converses d´una parella canvia la seva vida gris. I no explico més perquè sino perd la gràcia i potser algú té interès per veure-la. Jo inclús he plorat una mica, més aviat molt. Perquè negar-ho i és que quan vaig al cine m´involucro molt. Al final han hagut aplaudiments i és que la pel.lícula s´ho mereixia. I per acabar-ho he tornat a casa fent una llarga passejada. La nit també valia la pena.

Canvis i més canvis

2007-04-25T14:27:00.000+02:00

Doncs això que he canviat una mica la plantilla i el títol del bloc. Ahir recordant el meu viatge a l´India sentia nostàlgia d´aquells dies. Tot és provisional i és possible que torni al meu blau de sempre i a So de pau però em venia de gust canviar una mica. D´aquí uns dies començaré les pràctiques de cotxe perquè tot i que tinc carnet no he conduït mai i vull cotxe ja,jejeje. I tinc temes de notaris i gestors que haig de solucionar al més aviat possible i tantes coses per fer...

Per cert us haig d´explicar el significat de Namasté. És una salutació en hindi que tant serveix per dir hola com adéu i el dibuix és la manera en que la gent se saluda allà. Em sembla una salutació molt maca. És com una petita reverència, i per mi és una mica la filosofia d´aquesta gent que no tenen gairebé res però t´ho ofereixen tot. Increïble en aquests temps que corren.
Ja sé que la formigueta no pinta res però m´agrada la foto.

Bon dia!

2007-04-16T04:33:00.000+02:00

Aquí em teniu un diumenge a la nit a la feina i sense feina per fer. Increïble però cert. L´avorriment fa que em torni a mossegar les ungles com anys enrere. Mentrestant les companyes estan amb les cames estirades i jo aquí sense saber que fer. Els pacients dormint. És genial. Suposo que quan veuen totes les nits les mateixes cares i saben que estem allà mateix per qualsevol cosa es tranquilitzen i descansen i el millor de tot és que d´aquí poc menys de 3 horetes sortiré de la feina i no torno fins dimecres. M´encanta aquest silenci que es pot tallar i mirar per la finestra i no veure ningú al carrer i veure mica en mica com es fa de dia. Aquí al Montseny la sortida del sol és espectacular. Per això m´agraden els dilluns. No hi ha millor sensació que sortir al carrer ben d´hora i que l´aire fred et toqui la cara. Això no vol dir que no m´agradi la meva feina. Tot el contrari. Quan saps que hi ha algú que depèn de tu et sents responsable i intentes fer-ho el millor possible. Ara mateix no podria dedicar-me a una altra cosa. Ser infermera i res més. A vosaltres, us agrada la vostra feina?

Bon cap de setmana!

2007-04-13T17:53:00.001+02:00

A mi em toca treballar de valent divendres, dissabte i diumenge però pels que teniu festa us desitjo un bon cap de setmana. Poc més que afegir. A veure en quin estat arribo a dilluns pel matí. Probablement en un estat deplorable com cada cap de setmana que treballo. Espero que els pacients es comportin i ens donin una treva perquè les últimes nits la cosa s´ha complicat de mala manera. També s´ha de dir que la gent no pot escullir quan emmalaltir. Què hi farem!!! Si fos informàtica em queixaria d´altres coses i si treballés fent resina sintètica d´unes altres, per posar diferents exemples.
A passar-ho molt bé!!!

Us deixo una cançó del meu estimat Jay Kay. Una mica de funky per començar el finde amb una miqueta de força.

Malas temporadas

2007-04-12T00:50:00.001+02:00

Aquesta pel.lícula és del 2005 i em va agradar molt en el seu moment. Avui després d´una sessió de cine l´hem recordat amb una amiga. Trista pel.lícula però amb grandíssims actors com el Javier Cámara i en Pere Arquillué. Toca temes com la immigració, la soledat, el desamor, els amors diferents, però té un punt d´optimisme que és el que a mi em va enganxar entre d´altres coses. Jo com sempre des d´aquí us la recomano. No deixa indiferent. Jo que no sóc gaire amant del cine d´acció quan trobo una pel.lícula com aquesta que parla de sentiments i de gent real gaudeixo a tope. Em recorda vagament a "A la ciutat" d´en Cesc Gay.

Atlas de geografía humana

2007-04-08T21:54:00.000+02:00

Després de passar el cap de setmana sense sortir de casa gràcies a un refredat inoportú avui a la tarda he passejat una mica i he anat al cine a veure "Atlas de geografía humana" i haig de dir que m´ha agradat. És la història de 4 dones molt diferents entre si que mentre acaben la confecció d´un atles també confeccionen una mica com volen que sigui la seva vida afectiva. M´he sentit identificada amb les 4 perquè les persones passem per diferents moments a la vida. A destacar la Cuca Escribano i en David Selvas que fan molt bona parella. I la pel.lícula està rodada a Barcelona. Us la recomano.

La vida es como te la tomás

2007-04-07T23:09:00.001+02:00

En el seu moment em va agradar molt aquest anunci en la seva versió argentina i l´he volgut recuperar perquè trobar-se un dissabte a aquestes hores a casa és una mica depriment i aquest anunci m´agrada i m´anima. Setmanes planejant un cap de setmana amb el grup de senderisme per arribar a divendres amb tos, mocs, mal de cap i les forces al mínim. Així que ni senderisme ni res de res. Aquí a casa descansant una mica per arribar a dilluns en el millor estat possible. Si és que treballar a un hospital ja té això. Un et tus a la cara i l´altre també i acabes amb un refredat o dos cada hivern. Des d´aquí espero que esteu gaudint d´aquests dies de vacances. Us ho mereixeu.

Bon cap de setmana!!!

Una mica de tot

2007-04-03T15:42:00.000+02:00

Ostres tu, des del 29 de març que no escric res. És una vergonya. La veritat és que aquests dies no he parat gaire. Fa uns dies tocava sortir a córrer per la platja. Gran moment tenint en compte que no m´agrada gens. Al final no vaig participar a la cursa de bombers. El 2008 serà el meu any. Dilluns tocava esmorzar a la muntanya una bona butifarra oberta amb patates i vi. I a la tarda volia sortir una estona però el diluvi universal no m´ho va permetre. Així que em vaig dedicar a descongelar la nevera que tenia dins el glaciar del titanic. M´hi vaig passar fins dos quarts d´onze treient gel. La cuina inundada. Em va faltar una canoa però ara amb la nevera neta i pulida em sento millor amb mi mateixa. Aquest matí he netejat el ventilador de l´ordinador que estava ple de boles de pols. Ara el pc va fi com la seda. I avui és un d´aquells dies en que em ve de gust llençar coses al cubell de les escombraries. Així que això és el que he fet. Avui la June m´ha informat que ja s´ha tret la teòrica, així que ENHORABONA. Hem comentat el que pot passar el dia 6 d´abril. Es comenta que EEUU podria atacar Iran i hi ha més països interessats en participar, així que inclús es parla d´una guerra a nivell mundial. Esperem que només siguin especulacions però ens hem quedat molt preocupades i amb una sensació molt gran d´impotència. Esperem que no sigui veritat. D´altra banda ja estic preparant-me pel cap de setmana. Fem una ruta pel GR 92 de Tarragona a l´Ametlla de Mar. Jo m´afegeixo a la segona etapa per temes de feina però ja us explicaré quan torni perquè pot estar molt bé. He tingut molta sort coneixent aquesta gent. I avui toca xerradeta i Decathlon per comprar cosetes pel cap de setmana. També haig de comentar que gràcies a un altre blog hi ha una noia interessada en això del senderisme. Ara tanco la paradeta per aquests dies. Els que feu vacances espero que us vagin d´allò més bé. Els que no les feu ja us tocarà. I el més important és que tots torneu quan s´acabin. Sigueu feliços!!!Eskerrik asko June!!!
Us deixo un enllaç per una cançó que em va agradar molt en el seu moment. És del Cheb Mami i pertany a la banda sonora de Barrio

http://www.goear.com/listen.php?v=6ae113c

Ja tinc música un altre cop

2007-03-29T09:44:00.001+02:00

Deixar petjada/deixar emprempta

2007-03-25T14:21:00.000+02:00

Ahir dissabte vam anar aprop de Setcases, a Tregurà de dalt per pujar el Balandrau. Quan vam començar l´ascensió vam veure que el temps es complicava amb neu i boira i vam decidir girar cua. Crec que va ser una bona decisió. Així que vam baixar amb els cotxes fins a Tregurà i vam fer la ruta del carboner. Un lloc preciós ple de manantials i ahir ple de neu. Vam fe guerra de boles de neu, vam fer un nino, vam riure. Un dia maco, maco. Un de tants dissabtes en que ens envoltem per unes hores de natura i aire fresc. Per mi descobrir tot això ha sigut de les millors coses que m´han passat en aquests últims mesos. I per aquest motiu he posat aquest títol al post. Molta gent passa per la vida com a simple espectador, ho veu des del pati de butaques, en lloc de pujar a l´escenari. Jo fa un any era així. No era capaç de fer res més que queixar-me i trobar-li pegues a tot. Un dia algú, va aparèixer en el moment precís per demostrar-me que la vida ens ofereix moltes coses i que podem fer realitat els nostres somnis, que podem deixar petjada o emprempta, com li volgueu dir. Que les preocupacions de vegades no són tan importants com creiem. Que si tenim una mica d´optimisme tot és més fàcil. De vegades una tonteria acaba sent una gran bola de neu que va creixent. Per tant el moment de ser feliç és ara, el moment per gaudir de la vida és ara. El futur és ara mateix.

Us deixo una cançó molt maca de la BSO de Manuale d´Amore 2

http://www.goear.com/listen.php?v=f5dd9db

Per cert la de la foto sóc jo, tot i que una mica desfigurada per un floc de neu. ¡Gracias Miguel!

I només és dimecres!

2007-03-21T00:42:00.000+01:00

La veritat és que no tinc tema per comentar avui però em venia de gust escriure qualsevol cosa. Estem a dimecres i ja penso en el cap de setmana. Per què serà? Potser perquè surto amb el grup de senderisme. Pujarem al Balandrau. No em pregunteu on està això però crec que és molt maco. M´han recomanat que vagi abrigada i que m´emporti dos entrepans. No sigui que em quedi sense dinar. Ara fa més d´un mes que no surto amb ells i ja tinc moltes ganes. I el cap de setmana de setmana santa (6, 7 i 8 d´abril) surto novament amb els del senderisme per seguir el GR 92 des de Tarragona fins l´Ametlla de Mar, en total 66 km. La qüestió és que cada cop faig més coses i més que vull fer. He passat d´un estat en el que no feia res més que treballar a anar al gimnàs, fer senderisme, estar més pendent de la família que han estat una miqueta malaltons, sortir a sopar amb les amigues de tant en tant, els esmorzars amb amics, les xerrades interminables amb en Pep i em sento molt bé. És com l´actimel, quan et sents bé per dintre es nota per fora. I em passa que no m´enfado tant, que estic de millor humor, que no li dono tanta importància a les coses. Ara toca recuperar dues aficions que he deixat una mica de banda, el cine i la lectura perquè han reobert per fi el cine Maldà. El que passa és que les pel.lícules són exclusivament Bollywood i duren més de 3 hores i sembla que de moment no estan gaire bé subtitulades. Em van dir que dintre de poc faran com abans. Dues pel.lícules de reestrena al preu d´una i cada setmana les canvien. I en el tema de la lectura estic una mica cansada. Començo un llibre i no m´enganxa. Ara estic aficionada als sudokus. Sembla mentida com un requadre ple de números pugui tenir aquest nivell d´addicció.Em sembla que per avui ja us he posat al dia. Bona nit!

PD Per cert la foto li dedico a la Candela.

Això no té nom

2007-03-14T22:43:00.000+01:00

Avui estic cansada, em fa mal el cap i me n´aniria a dormir ara mateix però he trobat aquesta foto i no he pogut evitar tornar a riure un cop més. Bona nit!

Sense paraules

2007-03-12T00:09:00.000+01:00

Nora

2007-03-07T23:27:00.000+01:00

Aquest post va dedicat a la Nora, la meva amiga argentina que ha tingut un accident fa pocs dies. El dia de l´aniversari del seu fill gran es va passar el talla gespa pel peu dret. Un bon tall, cap al quirofan d´urgències i ara amb un guix fins qui sap quan. La qüestió és que ella quan va saber que pujava a quirofan el primer sms me´l va enviar a mi. Jo que no sóc creient vaig encendre una espelma. Tot va sortir bé però des d´aquí li faig un petit homenatge per estar tan a prop meu tot i estar tan lluny. Te quiero hermanita

Som solidaris?

2007-03-07T18:56:00.000+01:00

Ara fa uns dies que buscava un tema per escriure. Suposo que tots tenim dies en que la inspiració ens abandona i cap tema sembla interessant. Ahir estava asseguda a un banc de la Plaça Universitat i veia uns nois de Metges sense fronteres que intentaven "reclutar" socis per la seva ONG. La gran majoria els esquivava sense dir res, d´altres tenien molta pressa i pràcticament no se´ls miraven a la cara i de cop una dona de mitjana edat va parar i va escoltar pacientment, amb un somriure a la cara al noi de cabell llarg. Quan ell va acabar la seva explicació ella li va dir que no tenia feina i que li agradaria molt col.laborar però que en aquells moments no podia. Que li sabia molt de greu. Però que si un dia trobava feina li agradaria fer-se sòcia. El noi se la va mirar sense poder dir res i li va agrair que l´escoltés. A mi em va fer sentir bé aquella dona. Ella que no podia li agradaria fer-ho i d´altres molt ben vestits esquivaven aquell noi. No sé que penseu de les ONG. Avui en dia que hi ha tantes de diferents és difícil saber si els diners que donem van a parar al que realment creiem. Jo tinc dos nens apadrinats, un amb "Ayuda en acción" i l´altre amb la "Fundació Vicente Ferrer". La nena està al Perú i el nen a l´India. En el cas del nen vaig comprovar in situ com es gestionen els diners que jo envio cada mes i crec que fan una bona tasca. En el cas de la nena vull creure que també li arriben aquests diners. De fet ella m´escriu de tant en tant i per les seves cartes se li nota que està feliç i agraïda. La meva pregunta és, creieu que som solidaris?

Renfe...fins els c...

2007-02-24T08:57:00.000+01:00

Avui toca parlar de Renfe. Moltes vegades he tingut ganes de parlar de Renfe però sempre m´empipo massa com per fer-ho i és que des de fa uns mesos, no sé exactament quants, anar a treballar amb tren s´ha convertit en un tema complicat. Les obres de l´AVE són l´excusa i no sempre els problemes vénen per aquí perquè el cert és que moltes vegades he arribat tard a la feina perquè s´ha trencat la catenària, altres perquè s´ha espatllat el tren, i les menys perquè ha sortit amb retard de Sants i cansa molt, moltíssim perquè jo a la feina no sé que dir quan passa això. L´últim cop vaig arribar una hora tard. Però apart d´això el que crema més és l´actitut dels que treballen a Renfe per diferents motius, perquè no informen, perquè quan informen ho diuen de mala gana, perquè sempre li treuen importància als problemes. Ara tenen els informadors de vermell i sincerament serveixen per poc. L´estació del Clot és un complet desastre però és la que tinc més a la vora de casa i no hi ha dia que no tingui problemes per sortir de l´estació (he dit sortir, si, si) perquè s´ha de validar el bitllet també a la sortida i la màquina sempre diu: "aneu al punt de control". Llavors se suposa que hem de sortir per una porta que està a l´altra punta. Mesos enrere havies d´ensenyar-li el bitllet a un tipus malcarat que te´l mirava amb lupa. Ara he optat per colar-me darrera d´algú que no tingui problemes amb el bitllet i inclús el vigilant que hi ha em donava la raó a mi i a tots els que patim aquest problema. Després hi ha un segon problema. Quan se t´acaba el bitllet i l´has de validar per sortir la màquina espabilada et diu: "título agotado". Collons! Que no detecta que aquell bitllet s´ha fet servir aquell dia? Llavors l´últim dia no vaig poder aguantar més i li vaig dir al vigilant: "Per què funcionen tan malament aquestes màquines?" L´home va arronsir les espatlles i no va saber que dir. Si és que no ho saben però el que jo he vist és que no tenen prou personal i no deuen revisar bé els trens i així van les coses i a patir els milions de persones que agafem el tren. Ahir veia els matins de TV3 i en Sergi Pàmies en toc d´humor deia grans veritats. "Que si això dels retards de renfe està afavorint les trobades entre amants", "que si arribes tard a la feina tens possibilitats de que sortint de la feina et passi el mateix i arribis tard a casa". I el pitjor és que entro a la feina a les 9 de la nit i a les 19:33 hauria de venir el meu tren però abans de les 19:45 no ve mai de la vida. Per fi he sigut capaç de desfogar-me amb aquest tema. Són mesos d´aguantar i aguantar. I si no passa res dintre de poc patiré pel trànsit perquè tant dir que hem d´agafar el transport col.lectiu m´he cansat de ser cívica i em compraré un cotxe, més fum per la capa d´ozó però tot té un límit. Ara patiran uns altres...

Agua

2007-02-20T21:51:00.000+01:00

Agua és una pel.lícula hindú que vaig veure fa uns mesos al cine Verdi. Va ser un dia en que necessitava desconnectar per unes hores i aquesta pel.lícula em va donar el que necessitava. I realment crec que vaig encertar. Forma part d´una trilogia, Fuego, Tierra i ara Agua. Per mi aquesta és la millor de les tres. Una història emotiva que relata la vida de les vídues de la India l´any 1938 i com una nena de 8 anys es veu casada amb un home gran que mor la mateixa nit. A la família de la nena no li queda més remei que enviar-la a un ashram, un lloc on les vídues passen la resta de les seves vides amb un sari blanc i amb el cap rapat. I aquí comença el millor de la pel.lícula...

En la ciudad

2007-02-16T00:25:00.000+01:00

Avui us parlo d´una pel.lícula del 2003 de´n Cesc Gay, que és director de Kràmpack, una pel.lícula que us recomano. "En la ciudad" és una pel.lícula coral rodada a Barcelona que relata la vida d´un grup d´amics. A simple vista són vides perfectes però darrera de cada personatge s´amaga la vida real de cadascun d´ells. No us explico més però crec que val la pena. Com sempre l´Eduard Fernández -gran actor- fa el millor paper. Us podria recomanar unes quantes pel.lícules seves (Ficció, Cosas que hacen que la vida valga la pena, Obaba, El método, etc...)

Una disculpa

2007-02-15T09:16:00.000+01:00

Aquest post va dedicat a algú que ha aconseguit que jo sigui ara el que sóc. Ahir vaig fotre la pota i sé que està una miqueta dolgut amb mi. Crec que és la única persona amb qui tinc un 100% de confiança i sé que li he fallat. Així que des d´aquí vull demanar-li perdó i dir-li que sense ell la vida no seria tan genial.

¿Me perdonas?

D´aquí a l´Everest

2007-02-12T16:52:00.000+01:00

Aquest cap de setmana per no avorrir-me he tornat a sortir amb el grup de senderisme. La idea principal era fer una travessia fins al Tagamanent i després atravessar el Pla de la Calma però finalment es va pensar en fer una cosa més simple i gaudir més de la casa rural que teníem llogada. Així que dissabte vam quedar a Palau de Plegamans i des d´allà vam anar amb cotxe fins el Brull i vam anar fins unes muralles que diuen que són les més altes de Catalunya (cada poble diu el mateix). El paisatge molt maco. Després d´això vam anar fins a Coll Formic i des d´aquest punt vam anar a fer una ruta amb unes fonts molt maques. Va ser una jornada light però molt ben aprofitada. La casa rural molt maca. Vam passar part de la nit jugant al rummycub (no sé com s´escriu) i al Party que és com un trivial però més variat. Les conclusions que vaig treure del joc és que no sé dibuixar gens. Al matí següent vam anar fins a Sant Marçal on hi ha una església i un hotel molt maco i com ens va semblar poc vam decidir pujar fins a Les Agudes i déu-n´hi do (si lo sé no vengo). La muntanyeta té un desnivell impressionant i jo sense bastó. L´últim tram ens vam desviar del GR 5.2 i vam acabar grimpant. Això sí, la vista no té preu. La baixada va ser una mica accidentada. Vaig caure tres cops en menys de dos minuts. Total, que el que pensàvem que era una jornada tranquil.la va acabar sobre les 5 de la tarda però és que ens estem preparant per pujar a la Pica d´Estats, un nou repte i que seria de la vida sense aquests moments?