Argentina ...tan a prop

No sé com començar. Aquestes vacances han sigut molt especials. Tornar a veure la Nora i la seva família, conèixer la Patagònia, Terra de Foc i Iguazú. És que falten paraules. Així que de moment us deixo unes fotos. Són només una mostra d´aquests dies. Fins aviat!

Núria, Argentina, i el món

Ara que queden 3 dies i unes quantes hores per iniciar les vacances no podia deixar d´escriure. La veritat és que si fins ara no ho he fet ha sigut per mandra. El dia 9 marxo a Argentina i les coses es van complicar una mica perquè la meva companya de viatge no hi pot anar i hem estat intentant que li tornessin els diners. Al final per una banda sí li tornen una part i per l´altra només li donen la opció de canviar el bitllet per més endavant. Com que ha sigut per intervenció quirúrgica ella no sap quan estarà en condicions de viatjar...En fi...una mica de nervis. Encara no he fet la maleta o la valija que diuen allà però tampoc he parat gaire aquests dies. El cap de setmana passat vaig estar a Núria amb els 3 mosqueters. Els he batejat així perquè són 3 persones molt especials. Em vull disculpar amb ells perquè potser amb el meu pas lent els he endarrerit una mica però l´objectiu el vam aconseguir. Vam sortir de Fontalba, una hora més tard arribàvem a Núria, vam seguir per algun lloc que no recordo, el Coll de Finestrelles, el Coll d´Eina, El Pic de Noufonts, Noucreus, etc. Vam baixar per una tartera i seguint el recorregut del riu al cap d´unes hores arribàvem al refugi de Coma de Vaca. Una dutxa calentona que ens va venir de fàbula, tot i que algun agosarat va preferir dutxar-se amb aigua freda a la vegada que cantava la Traviata. Vam sopar llenties i alguna cosa similar a pollastre i a les 22 hores tancaven els llums, així que a dormir. A les 6 ja estàvem en peu un altre cop per baixar fins a Núria pel camí dels Enginyers. Ens van dir que era un camí planer,jejejeje però ens vam trobar amb moltes pujades i baixades. Després un petit tram de pujada ajudats per una corda i alguna cosa similar a una petita via ferrata. Pel camí s´ha de dir que tant dissabte com diumenge vam veure molts isards i marmotes, a més de vaques i cavalls. També s´ha de dir que la sort em va acompanyar tot el camí perquè només començar a caminar dissabte vaig trepitjar una merda de vaca de tamany descomunal. Vull agrair al Miguel, Edu i Juan la paciència que van tenir amb mi durant el cap de setmana.

Gràcies!!!

P.D. Quan m´he referit al món en el títol del post és perquè des de que he descobert l´enorme plaer de viatjar tinc la sensació de que durant la vida no tindré temps suficient de veure amb els meus ulls tot allò que desitjo.

I us deixo una frase d´Orson Welles per acabar:

"Quan es viatja amb avió només existeixen dues classes d´emocions: l´avorriment i el terror".

Sigueu feliços!

Del body combat i altres coses...

Ja fa prop d´un mes que no escric res. Ja sé que no tinc vergonya però és que em feia mandra. Sóc així, mandrosa per naturalesa. En aquest mes m´he replantejat coses (com sempre, quina novetat!) i he descobert nous blocs i noves activitats. Segueixo anant a ca l´acupuntor. El Julián és un crack que em cuida i em posa les piles per la resta de la setmana. Ha aconseguit que les migranyes hagin disminuït i em trobi millor (li haig d´agraïr a la Mª José i al Jose que me´l van recomanar). D´altra banda el Juan, que és tot un crack fent caminades llargues ha obert un bloc que es diu Caminando con Juan i des d´aquí us el vull recomanar perquè crec que podreu conèixer una persona única que val la pena descobrir. I ja últimament he decidit que fer dieta no va amb mi i per no agobiar-me amb el tema he decidit que la única manera de trobar-me millor és anar cada día al gimnàs. Segueixo fent spinning que cada dia m´agrada més i he començat a fer body combat,una activitat que barreja tècniques de les arts marcials, boxa i tai chi. Són 55 minuts, saltant, donant cops de puny, patades i amb una música que no et deixa parar ni un segon. M´ho he passat molt bé i quan tingui oportunitat repetiré. Als enllaços trobareu que he afegit blocs nous. Us recomano tots. Cadascun d´ells té quelcom que el fa especial. Us deixo uns vídeos de body combat perquè us feu una idea.

Body combat1

Body combat2

Per cert, us faig una proposta interessant. Com ja sabeu molts, fa anys vaig passar uns dies a la Fundació Vicente Ferrer a Anantapur, India. Aquests dies en Sasi Kumar, una de les persones que treballa a la Fundació fa unes xerrades per Catalunya per explicar què fan allà. Trobo que us pot agradar. En Sasi és una persona molt especial. Quan el vaig conèixer parlava català i portava una samarreta del Barça. Us deixo l´enllaç de la seva web:

Fundació Vicente Ferrer

Bon cap de setmana!

El món groc

Què maco!!!! Aquest post no podia començar d´una altra manera. Avui us parlaré d´un Sant Jordi molt especial. Fa uns quants dies en Pep em va regalar un llibre. A primera vista només era un llibre de color groc. Vaig trigar uns quants dies en fullejar-lo però quan vaig començar a llegir-lo ja no vaig poder parar. L´escriptor d´aquest llibre és l´Albert Espinosa, una persona per mi completament desconeguda però que després de llegir aquest llibre comença a ser conegut i entranyable, molt entranyable. Aquest noi de 34 anys ha passat per moltes proves a aquesta vida. Ha patit l´amputació de la seva cama esquerra, d´un pulmó i d´una part del fetge i segueix amb el somriure a la cara. En aquest llibre no ens parla de penes ni de drames. Parla del que li ha ensenyat tot el que li ha passat. Ens parla de les coses que a ell li han ajudat a mirar la vida amb optimisme. I ens parla dels grocs, aquells éssers que es creuen a les nostres vides en un moment donat i que potser no tornem a veure però ens marquen la nostra existència. Ell els defineix com aquelles persones que no són ni amics ni amants però que són necessaris en les nostres vides. El dia de Sant Jordi vaig tenir l´enorme plaer de conèixer l´Albert. Em va signar el seu llibre i em va semblar una persona encantadora i tendra.
No canviïs mai Albert!!!

Així em sento...

Us desitjo una feliç setmana!

Cometas en el cielo

Després de la sequera que està passant aquest bloc avui us escric sobre una pel.lícula que he vist últimament. Es diu "Cometas en el cielo". Està basada en el llibre del mateix nom escrit per Khaled Hosseini. Jo no he llegit el llibre però la pel.lícula em va agradar molt. Una visió de la vida des dels ulls d´un nen. Una amistat que comença enlairant cometes i que es trenca per gelosia i que acaba de la pitjor manera. I com neix una segona oportunitat en el protagonista torturat per la seva conciència. Surt a relluir el règim talibà i totes les seves misèries. Us la recomano i us faig una reflexió referent a la pel.lícula. Què sou capaços de fer per un amic?

Buenos Aires

Avui tot tafanejant en el blog d´en Chamb he vist un post sobre Buenos Aires i la diferència que té amb Barcelona. I la veritat és que he començat a sentir nostàlgia. Buenos Aires a simple vista sembla haver-se quedat en els anys 40 amb els seus edificis clàssics, magestuosos, les seves grans avingudes, els autobusos "fileteados", els seus parcs, les ambaixades i els cementiris i la gent que tot i haver passat una repressió brutal tenen un somriure a la cara sempre. M´encanta la força que tenen quan parlen, els seus gestos tan italians, la cultura que desprenen, el seu amor per Serrat i la veneració pel Pelusa. Recordo els llargs passejos per l´Avenida Corrientes o per la Recoleta, passant per San Telmo i el barrio de la Boca amb la Bombonera.
Aquest any hi torno...