Acabo de veure que Ralph Lauren, una coneguda marca de moda s´anuncia amb una foto aberrant d´una model molt prima però que retocada amb photoshop la imatge és d´una persona cadavèrica. Aquests senyors van demandar a una web que va denunciar aquesta foto però vist el boom mediàtic s´han hagut de retractar i han publicat el següent comunicat:
"Durante 42 años hemos construido una marca sobre la calidad y la integridad. Tras una investigación a fondo, hemos sabido que éramos responsables de la pobre imaginería y retocado que resultó en la imagen muy distorsionada de un cuerpo femenino. Hemos atendido el problema y en previsión tomaremos todas las medidas para asegurar que el calibre de nuestros trabajos artísticos representen nuestra marca apropiadamente".
És vergonyòs l´engany i la manipulació que fan i el mal que ocasionen a milers d´adolescents que volen ser com aquestes models perquè creuen que és el cànon de bellesa que està de moda quan estan ensenyant uns cossos que no existeixen. Ja tenim prou de veure models esquifides que no donen una imatge real de les dones. I com diuen a Divario els senyors de Ralph Lauren s´han retractat perquè s´ha descobert el seu engany, sino aquest anunci seguiria a milers de revistes.
Ja no recordo quan vaig tornar de vacances i tot i que volia escriure al blog per explicar les coses que he fet, m´ha fet una mandra terrible fins que ahir vaig anar al cine i vaig veure “Whatever works”, la nova d´en Woody Allen. I la veritat és que quan veus pel.lícules com aquesta recuperes la fe en el cine i en Woody Allen, que pensava que s´havia desviat del cine de veritat a què ens tenia acostumats. I ho ha fet recuperant un guió escrit al 1977. El personatge, Boris Yelnikoff, un tio madur enfadat amb el món, que es creu en possessió de la veritat absoluta perquè es un geni, una noia surenya, la Melody Celestine amb molts pardals al cap i més innocent que un teletubbie que vol trobar el seu lloc a NYC i fugir d´una família ultracatòlica. La mare de la noia, Marietta i més tard el pare, dos éssers plens de prejudicis trobaran el seu lloc i canviaran la seva manera de veure la vida. És una comèdia, però com totes les del geni Allen, dóna per plantejar-se moltes coses i per passar una estona divertida. La veritat és que la pel.lícula passa volant i acabes amb un somriure a la cara. Us la recomano.
D´altra banda dir-vos que les vacances han donat per moltes anècdotes. A Xina vam riure molt pel tema de l´idioma ja que allà la majoria de la gent només parla xinès i ens haviem d´espabilar. Per sort els xinesos són persones que ajuden molt al turista i t´ho faciliten tot. A destacar Beijing amb la Ciutat Prohibida i el Palau d´Estiu, Xian amb els guerrers de terracota, Guilin amb el creuer pel riu Li i la passejada en bici als camps d´arròs, Shanghai amb els gratacels i el Bund i el mercat d´antigüitats que va ser una bonica descoberta. D´Alemanya destacar que els alemanys tenen un encant especial. Agradables en el tracte, sempre correctes i servicials. Allà vam visitar München (Munich), Stuttgart, Baden-Baden, Freiburg i fora d´Alemanya Strasbourg i Innsbrück. Ara entenc perfectament que Ferranvulgui tornar a Berlin.
Una nota trista és que mentre estava a Xina la meva àvia va morir. Tenia 89 anys i ja no tenia ganes de viure. Va morir acompanyada de tota la família que l´estimava. Jo no hi vaig ser, però no hi ha dia que no m´enrecordi d´ella. I el dia de la Mercè va morir un company de feina, d´una malaltia fulminant. El recordaré sempre. Només tenia 48 anys i moltes il.lusions. Li estaré sempre agraïda a ell i a la seva dona que sempre han tingut detalls amb mi. Ara descansa i tots estem una mica més orfes sense ell.
I per finalitzar, una nota alegre i és que tenia pendent acabar les pràctiques de l´Open Water a Begur, per poder fer submarinisme i aquest dissabte ho he fet. Ja tinc el carnet provisional. Va ser un dia molt bonic. Pel matí, vam entrar des de la la platja d´Aiguablava i vam baixar fins a 10-11 metres. A la tarda ens vam desplaçar amb una zodiac fins a l´Illa Negra i vam baixar fins a 22 metres donant la volta a tota l´illa. Una meravella per als sentits. Vam poder veure bancs de peixos de totes les mides i colors, estrelles de mar. Vull agrair a l´Antonio que tingués confiança en mi. Si no hagués sigut així no sé si ho hauria fet.
Us deixo una cançoneta que em recorda a l´Indaleci, el company que ens va deixar fa poc. Ell va escollir aquesta cançó pel seu comiat...
