Marxem a 中華人民共和國

Ens veiem a partir del 15 de setembre.

Una abraçada infinita...

Gràcies!

Gràcies a tots pels vostres comentaris al blog o via email. No han sigut unes setmanes fàcils ni ho estan sent. Es fa el cor fort però...la realitat és que ella ja no hi és.
La meva amiga Charo ens va deixar el dia 14 de juny. Ella feia més d´un any que volia fer-se una reducció d´estòmac. Tenia obessitat mòrbida feia anys i volia fer moltes coses però no era capaç de seguir una dieta. Com a infermera sabia els riscos de la intervenció però tot i així va decidir passar per quiròfan. La nit d´abans la vaig animar i li vaig dir que tot sortiria bé.
Al dia següent vaig trucar al marit i estava estable a la UCI. Un dia més tard la veu del marit ja no era la mateixa. Seguia a la UCI intubada amb una sepsis agafada a quiròfan. I així va estar més de dues setmanes aguantant com una campiona amb una febre que no baixava, amb alguna aturada cardiorrespiratòria. Al marit li deien que estava en estat crític...i el dia 14 la trucada més trista...el seu cor va parar de bategar. I es van acabar les esperances que vaig mantenir durant tot aquest temps. Per mi Charo, és una de les millors amigues que tinc. Quan jo començava a conèixer gent pel messenger ella em va obrir les portes de casa seva sense coneixe´m de res. Allà, a Llano de Brujas (Múrcia) vam fer la primera kedada. Va venir també un amic de Saragossa i ho recordo com un cap de setmana molt especial. Després d´aquell cap de setmana van venir uns quants més i amb això vaig començar a conèixer més gent i a fer altres amistats. Poc temps després vaig conèixer la Nora, la meva “germana” argentina a la que considero part de la meva família.
I ara després de tot aquest temps em sento buida i sé que hauria de trucar al marit de Charo però no sóc capaç de marcar el número perquè al contestador segueix sortint la seva veu...



Poso una del John Lennon, pacífica com era ella...

Punt i seguit...

Torno momentàniament...em costa escriure. Tinc massa coses a explicar...una mort inesperada, una malaltia familiar, una profunda decepció...però hi ha coses bones també, moltes. Quan tingui més ganes d´escriure us en faré cinc cèntims. Sento no passar tant com voldria pels vostres blocs però us tinc presents...

Una abraçada infinita a tots...



PD Rupert Everett cantant un clàssic...

La vida passa...

Ja som divendres i per la majoria significa desconnectar, fer aquelles coses que un no pot fer durant la setmana o no fer res o com alguns que jo conec, dedicar-se a fer dissabte. Si és que...
Jo em dedicaré a treballar una mica, només divendres, dissabte i diumenge. Si és que els malalts necessiten atenció les 24 hores del dia i com que diuen que el treball és salut...que treballin els malalts. Ai no, pobres que ja tenen prou amb el que tenen. I és que així i tot m´agrada aquesta feina i quan penso en dedicar-me a una altra cosa mai tinc cap idea clara del que voldria fer. Anys enrere em veia a l´Africa amb alguna ONG o a l´India. Inclús em vaig plantejar anar a treballar a Anglaterra però no sóc tan atrevida. Després de tot em quedo amb el que tinc que no és poc. I la vida va passant...i de vegades penso...Estic fent tot el que vull en aquesta vida? La feina és la que em ve de gust fer i em dóna una certa tranquil.litat. En el tema de les aficions no em puc queixar. Des de que vaig conèixer als amics de Caminar y sentir la meva visió de la vida va canviar molt. I gràcies a ells he conegut gent molt especial que fa que la meva vida sigui més alegre.
D´altra banda estan els amics que conec de fa més temps i altres que són de nova incorporació. Alguns de reals i altres més virtuals però molt presents a la meva vida. I compartim riures i plors perquè la vida no sempre és de color de rosa. I amb això enllaço amb el fet de que algunes vegades m´agrada deixar anar el que penso i com em sento i com m´he sentit de recolzada per tots vosaltres en moltes ocasions. I voldria des d´aquí donar-li una forta abraçada a un blocaire que no ho està passant gaire bé. No ens coneixem però ell sap de qui parlo. Des de que et llegeixo moltes coses han canviat a la meva vida, sobretot m´interessa més saber, conèixer, així en general. Ets una bona persona, agradable, coherent, t´impliques en el que fas i ens dones una bona lliçó a tots els que et llegim. No canviïs mai.



Ja sé que la cancó no pega gaire amb el tema que tracto avui però la sento molt sovint al gimnàs i s´ha de començar el cap de setmana amb força.

Namaste!

Com acabar amb la paciència d´algú...

Avui va de queixes contra el bicing i aquí us deixo la carta que els acabo d´enviar. Creieu que em faran cas?

Hola!

Sóc una usuària del bicing des que va començar aquest servei. Al principi funcionava força bé i reconec inclús ara, que és una bona eina per circular per la ciutat però, degut al vandalisme i que la gent no sap cuidar les bicicletes, la gran majoria de vegades trobar una bicicleta en condicions o una estació amb bicicletes disponibles és gairebé impossible. Us parlo de la zona d´Horta-Guinardó, de les estacions que hi ha a prop de l´Hospital de Sant Pau. Hi ha vegades que he hagut de canviar de bicicleta tres cops perquè no hi havia cap que estigués en condicions. O trobar-me que he hagut d´anar caminant gairebé fins al Clot perquè en 5 estacions no he trobat cap bicicleta. O el fet de que si em trobo circulant i la bicicleta no està en condicions m´he hagut d´esperar 10 minuts per poder agafar una altra. Jo he pagat els 24 euros però no em sento recompensada perquè moltes vegades he acabat agafant un bus o caminant fins al lloc on volia anar. Realment no es pot millorar aquest servei? I què m´en dieu de la gent que roba les bicicletes i les deixa abandonades a qualsevol lloc? No es pot millorar això?

Moltes gràcies

Cristina

Resposta de bicing

Benvolguda Sra,
 
En relació a la incidència que ens comunica, volem informar-li que el nostre primer objectiu és, precisament, donar un bon servei als usuaris, amb eficàcia i un bon tracte personal. Entenem que, en el cas que ens comenta, aquest objectiu no s´ha aconseguit plenament.
 
Tenim equips de mobilitat que tenen unes rutes establertes basades en les estadístiques d´usos dels usuaris. S´està  actualitzant de forma constant aquestes rutes per tal d´adaptar-les al canvi de costums dels usuaris.
 
Ens complau comunicar-li que hem traspassat la seva queixa als responsables del departament corresponent per a què emprenguin les mesures adients.
 
Lamentem les molèsties que aquest fet li hagi pogut ocasionar, agraint-li la queixa realitzada, ja que ens ajuda a millorar la qualitat del nostre servei.
 
Rebi una cordial salutació,

Suposo que això és una carta amable...

N´hem fet tres!

I seguim caminant. I aquest pont de maig ens ha tocat acostar-nos a Castelló, València, Cuenca i Teruel per fer les muntanyes més altes dels tres primers i de pas visitar Teruel on no havia anat des de molt petita. El divendres vam pujar al Penyagolosa amb un temps molt inestable. De pujada ens va nevar i feia força fred. Vam aprofitar per veure on neix el riu Tajo. Tornant cap al camping hem passat pel pantà de Arenós. I a la tarda descansar i sopar plegats per poder matinar dissabte que ens tocava fer uns quants km fins al Mogorrita, ja a Cuenca. La ruta per arribar a la muntanyeta no estava gens marcada , ni tan sols una indicació al cim però les vistes eren espectaculars. De tornada vam passar per Teruel per veure les torres mudèjars i la catedral. I cap al camping de nou. Alguns van aprofitar per veure el futbol amb gran alegria i altres per petar la xerrada i sopar tranquil.lament. I diumenge 60 km plens de corbes cap al Pico Calderón que està al Rincón de Ademuz, que és un territori valencià a dintre de Teruel. Una pena que no es cuidi la flora d´aquella zona ja que la gran part dels pins estan plens de processionària. Ha fet un bon dia i després de baixar hem dinat al camping i cap a casona que ens quedaven uns quants km. El cap de setmana ha valgut la pena per desconnectar i per envoltar-se de natura. A veure si ho podem repetir ben aviat.

Namaste!

¡Buen camino!

He passat uns dies desconnectada. Per fi vaig poder fer una part del Camí de Santiago. Feia temps que en tenia ganes i amb una amiga, la Noe, ens vam animar a caminar des de O Cebreiro, província de Lugo, uns 150 km. Vam marxar diumenge dia 12 fins a Ponferrada amb tren i vam dormir allà. De ben matí vam apropar-nos en bus fins a O Cebreiro, un bon esmorzar i a caminar. I per començar bé ens vam confondre de camí. Per sort, un parell d´ànimes caritatives ens van indicar correctament el camí. Suposo que és la novatada. Després tot va sortir rodat. Hem dormit als albergs públics que es troben a molts pobles del camí. La primera nit la vam passar a Triacastela. Abans d´arribar al poble, a una minúscula aldea vam poder conèixer al famòs Anselmo, un senyor de 80 anys que dóna conversa a tothom que passa. Ens va aleccionar durant mitja hora (com a mínim) de l´ús del bastó i es va deixar caure en repetides ocasions per demostrar-nos que no es fa mal. Jo crec que feia temps que no reia tant però el camí no feia més que començar. Dimarts vam fer el camí des de Triacastela fins a Barbadelo passant per San Xil. A Barbadelo ens vam trobar que a part de l´alberg no hi havia res més al voltant i fins a les 8 de la tarda no vam fer el primer àpat del dia que vam devorar com bestioles. El dimecres vam caminar fins a Gonzar, passant per Portomarín, on vam veure el riu Miño. Aquesta etapa era una miqueta més llarga i passat Portomarín va ser una mica complicada. La meva amiga es va trobar malament, marejada per una cervicàlgia i ens va costar arribar a l´alberg de Gonzar, a més d´una bona estona de pluja que es va fer molesta. Un cop instal.lades allà va poder descansar i a mitja tarda ja es trobava molt millor. Dijous vam caminar fins a Casanova, un altre alberg una mica apartat de tot però ens van portar en cotxe fins una casa rural on vam menjar per 7 euros. Divendres vam caminar fins a Arzúa, un poble una mica més gran on vam tenir temps de rentar roba, passejar, prendre un cafè tranquil.lament i contactar amb la gent que anàvem trobant pel camí. Aquell dia ens va caure pluja contínuament durant tot el matí, pedra i només arribar a l´alberg vam buscar la dutxa amb desesperació. Dissabte vam caminar fins a Arca do Pino, de fet el poble es diu Pedrouzo. I segurament haguèssim continuat fins a Monte do Gozo però la meva amiga tenia els peus amb mal aspecte i amb molt de dolor i vam anar a cal metge que li va receptar antiinflamatoris i antibiòtic, a més de curar-li els peus. Allà quedava la decisió de fer els últims 20 km en bus o caminant. Va decidir caminar amb unes sandàlies d´aquelles que porten els guiris. I ho vàrem deixar per diumenge. Així que al dia següent a les 6 del matí ja estàvem caminant. Amb un frontal i acompanyades de dues dones que també havien matinat una mica vam anar trobant les fletxes grogues que tants dies ens havien acompanyat. Abans de les 11 entràvem a Santiago.
A destacar el pop i l´albariño que vam menjar un dia a Melide però sobretot tota la gent que hem anat trobant pel camí. Alguns els veiem de manera puntual però altres han compartit amb nosaltres riures, silencis, confidències i algun sobao. Aquests són Jose i la seva germana de València, Vanessa i Ana també de València, Diego de Madrid (però amb el cor blaugrana), els dos mestres d´Alacant, la parella, ell de Saragossa i ella de Múrcia, la parella asturiana, Jean Claude, un senyor que venia caminant des de França, Pepe de A Coruña, la japonesa que veiem de tant en tant, els quatre suecs, les cinc lleidatanes, Ambra, la noia dels Alps italians i els quatre ciclistes de Cantàbria i tots aquells que en algun moment es van creuar al nostre camí al crit de ¡Buen camino!

PD Aquests dies no haguessin estat el mateix sense les trucades matinals d´en Juanito i l´Eduardo que ens animaven en el nostre camí. També agraïr a José Antonio i Miguel que també van trucar i els nombrosos sms que vam rebre per part d´amistats i família.