Adéu 2010...

Això s´acaba. L´any 2010 demà passa a l´història. És un d´aquells moments per fer balanç. A mi em ve de gust pensar en el que ha sigut aquest any i en el que em pot aportar el proper . Tot depèn d´un mateix. Per mi el 2010 ha sigut un any de canvis, d´iniciar activitats noves, de deixar enrera altres que no m´aportaven res, d´entendre algunes coses i de seguir sense entendre unes altres. La vida és un continu canvi i hem de buscar un equilibri per sentir-nos bé amb els altres i amb nosaltres mateixos. I en això estic ara. No em vull proposar grans coses però sí un parell que crec que m´ajudaran a que tot comenci a anar millor.
En primer lloc, prendre´m les coses amb més tranquil.litat, no agobiar-me sense necessitat. I viure el moment. No pensar en demà, només en l´avui…
No esperar res de ningú, perquè és quan arriben les decepcions…i els mals rotllos. Això costa més portar-ho a terme però em faig el propòsit de canviar…
I per la resta no espero gran cosa més del 2011. Poder seguir fent allò que em motiva, la muntanya, els viatges, el ioga, les tardes de cine, les passejades nocturnes per Barcelona i veure una mica més als amics i a la familia. I ser una mica menys solitària…

Feliç any nou per tots vosaltres. Que pugueu començar l´any amb un somriure…

Segueixo viva

Hola amics

Aquests mesos han sigut d´una activitat frenètica. Molts canvis, molt cansanci i molts mals de cap però van arribar les vacances I tot això va començar a quedar enrera. Vaig replantejar-me de nou coses i vaig gaudir de les meves vacances com no ho havia fet en anys. Les vacances a Jordània han significat una catarsi i he tornat eufórica i amb ganes de viure la vida plenament. He començat un curs de ioga (coach) per ser professora de ioga d´aquí uns anys o simplement com autocreixement, he començat un curs d´anglès perquè ja era hora d´anar pel món parlant d´una manera decent i no en plan indi, segueixo anant a caminar per la muntanya però ara mateix una de les coses més importants és que he recuperat el gust per sortir amb els amics a sopar, a veure una pel.lícula, a riure simplement. Coses que havia perdut feia temps. I la qüestió és que m´ho torno a passar bé. És época de retrobaments, de conèixer gent, de perdre la por a la vida i de treure´n tot el suc possible.

I arriba el temps de replantejar el blog. A partir d´ara em comprometo a escriure un cop per setmana si encara queda algú que em llegeixi. De moment aquest post li dedico a la gent de Calles (València) i als peregrins que ens vam retrobar que van fer que el meu cap de setmana fos inoblidable .

Gràcies a tots!!!

¡Buen camino!

He passat uns dies desconnectada. Per fi vaig poder fer una part del Camí de Santiago. Feia temps que en tenia ganes i amb una amiga, la Noe, ens vam animar a caminar des de O Cebreiro, província de Lugo, uns 150 km. Vam marxar diumenge dia 12 fins a Ponferrada amb tren i vam dormir allà. De ben matí vam apropar-nos en bus fins a O Cebreiro, un bon esmorzar i a caminar. I per començar bé ens vam confondre de camí. Per sort, un parell d´ànimes caritatives ens van indicar correctament el camí. Suposo que és la novatada. Després tot va sortir rodat. Hem dormit als albergs públics que es troben a molts pobles del camí. La primera nit la vam passar a Triacastela. Abans d´arribar al poble, a una minúscula aldea vam poder conèixer al famòs Anselmo, un senyor de 80 anys que dóna conversa a tothom que passa. Ens va aleccionar durant mitja hora (com a mínim) de l´ús del bastó i es va deixar caure en repetides ocasions per demostrar-nos que no es fa mal. Jo crec que feia temps que no reia tant però el camí no feia més que començar. Dimarts vam fer el camí des de Triacastela fins a Barbadelo passant per San Xil. A Barbadelo ens vam trobar que a part de l´alberg no hi havia res més al voltant i fins a les 8 de la tarda no vam fer el primer àpat del dia que vam devorar com bestioles. El dimecres vam caminar fins a Gonzar, passant per Portomarín, on vam veure el riu Miño. Aquesta etapa era una miqueta més llarga i passat Portomarín va ser una mica complicada. La meva amiga es va trobar malament, marejada per una cervicàlgia i ens va costar arribar a l´alberg de Gonzar, a més d´una bona estona de pluja que es va fer molesta. Un cop instal.lades allà va poder descansar i a mitja tarda ja es trobava molt millor. Dijous vam caminar fins a Casanova, un altre alberg una mica apartat de tot però ens van portar en cotxe fins una casa rural on vam menjar per 7 euros. Divendres vam caminar fins a Arzúa, un poble una mica més gran on vam tenir temps de rentar roba, passejar, prendre un cafè tranquil.lament i contactar amb la gent que anàvem trobant pel camí. Aquell dia ens va caure pluja contínuament durant tot el matí, pedra i només arribar a l´alberg vam buscar la dutxa amb desesperació. Dissabte vam caminar fins a Arca do Pino, de fet el poble es diu Pedrouzo. I segurament haguèssim continuat fins a Monte do Gozo però la meva amiga tenia els peus amb mal aspecte i amb molt de dolor i vam anar a cal metge que li va receptar antiinflamatoris i antibiòtic, a més de curar-li els peus. Allà quedava la decisió de fer els últims 20 km en bus o caminant. Va decidir caminar amb unes sandàlies d´aquelles que porten els guiris. I ho vàrem deixar per diumenge. Així que al dia següent a les 6 del matí ja estàvem caminant. Amb un frontal i acompanyades de dues dones que també havien matinat una mica vam anar trobant les fletxes grogues que tants dies ens havien acompanyat. Abans de les 11 entràvem a Santiago.
A destacar el pop i l´albariño que vam menjar un dia a Melide però sobretot tota la gent que hem anat trobant pel camí. Alguns els veiem de manera puntual però altres han compartit amb nosaltres riures, silencis, confidències i algun sobao. Aquests són Jose i la seva germana de València, Vanessa i Ana també de València, Diego de Madrid (però amb el cor blaugrana), els dos mestres d´Alacant, la parella, ell de Saragossa i ella de Múrcia, la parella asturiana, Jean Claude, un senyor que venia caminant des de França, Pepe de A Coruña, la japonesa que veiem de tant en tant, els quatre suecs, les cinc lleidatanes, Ambra, la noia dels Alps italians i els quatre ciclistes de Cantàbria i tots aquells que en algun moment es van creuar al nostre camí al crit de ¡Buen camino!

PD Aquests dies no haguessin estat el mateix sense les trucades matinals d´en Juanito i l´Eduardo que ens animaven en el nostre camí. També agraïr a José Antonio i Miguel que també van trucar i els nombrosos sms que vam rebre per part d´amistats i família.

Ansietat, què és això???

Últimament estic contenta, amb ganes de fer coses. Una xerrada al centre de ioga, Shri Vivek, sobre l´estrès em va obrir una mica els ulls. I he començat a canviar petites coses. Avui per exemple, he anat a veure a un naturòpata. Li he dit clarament que tenia ansietat i m´ha dit les coses que no puc menjar i les coses que ell em recomana. Crec que m´anirà bé. Ja em coneix de fa dos anys i s´ha esgarrifat quan ha vist que havia guanyat 9 kg, que sumats als que ja tenia de sobrepès fan que m´en sobrin uns quants. La qüestió és posar-hi remei abans que no passi per la porta. D´altra banda el tema de les caminades i la muntanya m´aporten els millors moments del cap de setmana i ja m´he fet sòcia del CEI i properament em federaré. I continuo amb Caminar y sentir que són uns amics molt entranyables i propers. I continuo anant al gimnàs. Body pump i spinning ocupen el meu temps i ara em recomanen aqua gym que ja ho vaig fer l´estiu passat i és genial. Així que activitat no li falta al meu temps. I a més estava molt animada perquè treia la meva bici de casa més sovint fins que aquesta nit passada algú amb mala llet me l´ha pispat de davant de casa. Una bici decathlon que em va costar 99 euros però que a mi, que no tinc moltes manies m´anava de conya. En fi, seguirem fent servir el Bicing de moment fins que trobi una bici bé de preu i amb algunes prestacions més.

També us vull comentar la descoberta d´un blog màgic. En Ferran ja va fer un post preciòs sobre el tema però em ve de gust parlar-vos d´en Natxo Rovira, un pare que fa dos anys va perdre al seu fill, David de 12 anys. El noi, tot il.lusionat va marxar a Budapest a tocar la guitarra amb altres companys i algú el va atropellar. En Natxo va obrir aquest blog que ens recorda a tots plegats com era en David, les seves il.lusions, i una mica ens anem enterant de com segueix la vida d´aquesta família sense en David. Trobo que és un bonic memorial per tenir aquest nano sempre present però a la vegada per seguir vivint, per fer-nos veure que hem de viure dia rera dia i gaudir del que tenim, la família, els amics, amb il.lusió i amb esperança.

Namaste!

Una vida sense migranya

Hola amics!

Ja he tornat a aquesta galàxia. Feia setmanes que entrava al meu bloc i no tenia ganes d´escriure ni de llegir altres blocs. He passat una temporada dolenta amb les migranyes i els ànims no han estat en el seu millor moment. En moments així se sent molta impotència i ganes de plorar. Per sort a la feina, tot i la meva mala llet, han entès la meva situació i he rebut tot el suport que necessitava. Llavors vaig recordar que a Vall d´Hebron el servei de neurologia fa un estudi de les migranyes. Et fan una analítica complerta, una sèrie d´escales neurològiques i llavors una entrevista. L´estudi dura un any i haig d´anar anotant quan tinc dolor, l´intensitat, etc. Sembla una tonteria però amb el fet de posar-me en mans d´aquesta gent em sento millor i he estat des del dia 25 sense dolor. Dimecres de matinada va començar una altra vegada però no amb la mateixa intensitat. Estic contenta i em venia de gust explicar-ho perquè tot i no ser una malaltia greu és incapacitant al 100% i això arriba un punt en que t´enfonsa.

Un altre dia us parlaré d´una xerrada molt divertida en la que li explicava a en Driver que de vegades em sembla que la gent em veu amb dues antenes i dient bip bip bip com si fos d´Andròmeda o algun planeta llunyà però això forma part d´un altre post.

Un altre dia més i millor.

Arrivederci Roma!

Iniciem un any que ja té 10 dies i el meu bloc ja té 100 posts. No és una celebració però em feia gràcia recordar-ho. Entre les festes de Nadal i una escapadeta a Itàlia no he tingut temps de posar-me a escriure. De les festes de Nadal ni m´he enterat ja que els dies clau els he treballat en la seva majoria. Els Reis els he passat a Itàlia amb 5 amics més, tots molt diferents. Vam llogar un monovolum i tira milles. El viatge maco maco, pel sud d´Itàlia. Nàpols, Capri, Sorrento, Salerno, Amalfi, Bari, Pescara i Roma. M´ha servit per començar l´any d´una manera diferent i en bona companyia. Em va impressionar molt el Vesubi, les ruïnes de Pompeia, la illa de Capri però la costa sorrentina i amalfitana tenen uns penyassegats que treuen la respiració. Bari, també és maco, sobretot els carrerons on es nota la religiositat de la gent que hi viu. Pescara és un poble dedicat al turisme estival amb moltes botigues outlet, ple d´hotels aprop del mar. I Roma, tot i veure-la molt de passada em va deixar amb la boca oberta. Pots trobar una església a cada cantonada. Té racons de postal. Disculpeu si no us he llegit últimament. Intentaré posar-me al dia ben aviat.

Bacci e abbracci

Per cert, volia comentar que avui dissabte he passat una tarda molt maca amb l´Andrea, la Natalia, els petitons de totes dues i l´Angu.
Gracias Andrea por ser como eres, por ser tan luchadora y mirar la vida con optimismo. Te echaremos de menos pero recuerda que siempre tendrás una amiga en Barcelona.

Una mica de mi

Aquests dies han sigut estranys, amb mals rotllos a la feina, situacions que ens han fet estar en tensió perquè ens passem moltes hores allà compartint moments millors i pitjors. Intentant que els pacients se sentin a gust tot i estar malalts. Donant ànims als que estan més desanimats i somrient tot i que hi ha dies que estariem millor dormint al nostre llitet que no pas en vetlla tota la nit però com deia a un altre post no canviaria aquesta feina per una altra. I llavors surto de la feina i m´esperen altre tipus d´emocions. Les sortides a la muntanya que m´omplen d´energia positiva, les meves tardes al cine Verdi, les trobades amb les amigues que són genials, els berenars amb en Pep, un amic incondicional, les tardes frikis amb en David i els esmorzars amb un amic que és el meu àngel de la guarda. I tota la gent que vaig coneixent perquè m´agrada molt conèixer gent. I llavors penso que tinc molta sort de tenir tots aquests amics i una família tan maca que no me la mereixo.
Llavors els moments dolents queden enrere i només puc pensar en el que visc cada dia.
L´altre dia m´ho deia en Pep, “no hi pensis tant”, “no li donis tantes voltes a les coses”, “ets una patidora” “no et preocupis de les coses abans d´hora”. I té raó perquè realment no tinc motius per queixar-me i per estar malament però una és patidora de mena. Per això els viatges, les sortides a la muntanya, les tardes de cine m´ajuden a desconnectar una mica. I després el que m´ajuda molt és passejar per Barcelona i mirar la gent. Com el dia que veig un noi amb un gosset petitó amb un picarol rosa. El gosset va voler apropar-se a llepar alguna porqueria de terra i el noi l´estira i li diu: “mira que eres petarda”. Mirant al noi no sabia qui era més petarda, si el gosset o ell però vaig riure molt. En fi, avui són d´aquells dies que em ve de gust deixar anar allò que em passa pel cap i compartir-ho amb tots vosaltres.

Una abraçada!

Discover Jamiroquai!

Us deixo al meu cantant favorit de tots els temps, en Jamiroquai que va fer que el meu primer nick a la xarxa fos "còsmica" per la seva cançó Cosmic girl. Ja sabeu un altre petit secret meu :)
Per cert les fotos són de la sortida d´ahir a Vallter per pujar el Gra de Fajol (2708 m). Vam fer el cim tot i l´amenaça de pluja i la boira.

De feina, llibres i lleure

Discover Freemasons!

Discover Cascada!

Aquí seguim provant cosetes noves. Ara li toca el torn al body pump. Una horeta carregant una barra amb peses. Ja porto dues classes i agulletes fins a les pestanyes però és una classe molt dinàmica que em posa les piles per tot el dia i la música m´encanta. Segueixo amb l´aqua gym que tonifica molt i l´spinning per completar. Aguantaré aquest ritme? Ni idea però el més important és que fer tot això fa que m´oblidi d´altres coses i que em trobi bé amb mi mateixa. El somni d´estudiar japonès s´ha esvaït. Encara queda una petita esperança de poder fer italià i amb una companya de feina estem mirant per fer un postgrau en teràpies naturals o sobre la diabetis perquè a la nostra feina necessitem reciclar-nos contínuament per estar al dia en diferents temes. A més ara farem un treball en grup sobre la AVC i la TIA (res a veure amb Mortadelo y Filemón :P). Són respectivament Accident vascular cerebral i Accident isquèmic transitori. El que diem embòlia o ictus. Hem de fer unes trajectòries clíniques que en un futur ens facilitaran molt la nostra feina perquè ens donaran unes pautes fixes a seguir quan ens ingressa un pacient afectat d´aquestes patologies. Per acabar comentar-vos que estic llegint un llibre molt interessant. No és un best seller, és un llibre que em va regalar algú molt especial i que em coneix molt bé. El llibre es diu "Tres tasses de te" i parla de les vivències d´un escalador al K2. A partir dels seus problemes per sobreviure en la muntanya ell transforma la seva existència per ajudar a la gent de la zona construïnt escoles perque les nenes puguin aprendre i tenir un futur millor. I tot això en un país d´extremismes i talibans. És una història real que ens ha d´ensenyar que quan volem actuar per ajudar tot es posa al nostre favor.
Us deixo amb una frase de´n Nelson Mandela

"L´educació és l´arma més poderosa per canviar el món"

Per cert les cançons són dues de les que posen habitualment a la classe de body pump.

Pregunta: Algú em sabria dir com es diu pesa en català? Jo crec que no ho he escrit bé.

Canvis?Quins canvis?

Quan s´acaba el mes d´agost sempre m´agrada fer un reset, un replantejament. Suposo que ens passa a uns quants. És dur desconnectar durant un temps i tornar a la rutina diària amb els maldecaps que tenim tots, l´estrès. Jo de fet he acabat les vacances fa ja massa dies però aquest mes d´agost he tingut temps per pensar, equivocar-me, perdre algunes pors, sincerar-me i tornar a pensar molt. De cara a setembre ja tinc unes quantes idees per posar en pràctica. M´he preinscrit a la Escola Oficial d´idiomes en Japonès i Italià. A veure si tinc sort i em toca la loteria. D´aquí pocs dies torno amb Caminar y sentir a fer les sortides a la muntanya i totes les activitats que ens proposen amb tan bon criteri. M´he passat tot el mes fent aqua gym amb la Noe, una amiga a la que han operat i per recuperar-se necessita activitat física i ens ho estem passant molt i molt bé, us ho recomano. També segueixo amb l´spinning quan no em fa mandra. I hem anat a veure cinema a la fresca al CCCB que amb el nom de Gandules 08 ha fet un cicle de cine basat en la interculturalitat. Interessant però els primers dies no hi havia lloc per seure tot i que l´aforament és de 450 persones però ja se sap que quan alguna cosa és gratuïta acudim tots com les mosques a la mel. He pogut anar a la platja que m´ha donat els millors moments d´aquest estiu i a la feina m´han donat l´oportunitat de tenir una miqueta més de responsabilitat durant aquest mes. Ja no dec ser tan esbojarrada. Suposo que amb 37 anys és bon moment per canviar...



I seguim amb la moda de fer-se una foto estil manga, aquí teniu la meva. M´he rejovenit de cop ;)

I no volia oblidar-me de recomanar-vos tres blocs nous que s´estan tornant indispensables per mi. Tots tres són de temàtiques diferents:

*En un lugar del mundo Muntanya i poesia

*No somos petruccis Música i vida

*Com gotes a l´oceà India i cooperació

Londinencs a Barcelona

Aquest cap de setmana ha estat molt xulo. Les meves cosines Celia, Sarah i en David, el marit de la Sarah ens han tornat la visita que els vam fer al novembre pel seu casament. Ens veiem poc però quan ens veiem és com si no hagués passat el temps i sempre ens ho passem bé. També es va afegir la nostra cosina Pili i en Pep (sí sí, l´Angu). El mateix dia que van arribar vam voltar pel barri gòtic, raval i vam dinar tots plegats. A la tarda vam seguir voltant i a la nit vam cel.lebrar l´aniversari de la Sarah, que en feia 31 anys. També vam cel.lebrar l´aniversari de la meva mare que és el dia 13. Diumenge cap al migdia vam pujar cap a Montserrat, que és on es van casar els pares de la Celia i la Sarah. Els va resultar més gran del que recordaven però la seva última visita la van fer amb 8 anys (ja ha plogut una mica...). A la tarda visita ràpida a la Pedrera i concert de guitarra al mateix lloc. Sopar casolà a casa els pares (truita de patates) i ja ens vam acomiadar. Se´n van cap a Cadaquès i Calella de Palafrugell (bona elecció!!!). Qui sap quan ens tornarem a veure però sempre queda el bon record dels moments viscuts.
PD1. Gràcies Pep!
PD2. Els trapelles de la foto són els meus nebots, en Marc i la Carla i el meu cunyat.

El món groc

Què maco!!!! Aquest post no podia començar d´una altra manera. Avui us parlaré d´un Sant Jordi molt especial. Fa uns quants dies en Pep em va regalar un llibre. A primera vista només era un llibre de color groc. Vaig trigar uns quants dies en fullejar-lo però quan vaig començar a llegir-lo ja no vaig poder parar. L´escriptor d´aquest llibre és l´Albert Espinosa, una persona per mi completament desconeguda però que després de llegir aquest llibre comença a ser conegut i entranyable, molt entranyable. Aquest noi de 34 anys ha passat per moltes proves a aquesta vida. Ha patit l´amputació de la seva cama esquerra, d´un pulmó i d´una part del fetge i segueix amb el somriure a la cara. En aquest llibre no ens parla de penes ni de drames. Parla del que li ha ensenyat tot el que li ha passat. Ens parla de les coses que a ell li han ajudat a mirar la vida amb optimisme. I ens parla dels grocs, aquells éssers que es creuen a les nostres vides en un moment donat i que potser no tornem a veure però ens marquen la nostra existència. Ell els defineix com aquelles persones que no són ni amics ni amants però que són necessaris en les nostres vides. El dia de Sant Jordi vaig tenir l´enorme plaer de conèixer l´Albert. Em va signar el seu llibre i em va semblar una persona encantadora i tendra.
No canviïs mai Albert!!!

Cometas en el cielo

Després de la sequera que està passant aquest bloc avui us escric sobre una pel.lícula que he vist últimament. Es diu "Cometas en el cielo". Està basada en el llibre del mateix nom escrit per Khaled Hosseini. Jo no he llegit el llibre però la pel.lícula em va agradar molt. Una visió de la vida des dels ulls d´un nen. Una amistat que comença enlairant cometes i que es trenca per gelosia i que acaba de la pitjor manera. I com neix una segona oportunitat en el protagonista torturat per la seva conciència. Surt a relluir el règim talibà i totes les seves misèries. Us la recomano i us faig una reflexió referent a la pel.lícula. Què sou capaços de fer per un amic?

Buenos Aires

Avui tot tafanejant en el blog d´en Chamb he vist un post sobre Buenos Aires i la diferència que té amb Barcelona. I la veritat és que he començat a sentir nostàlgia. Buenos Aires a simple vista sembla haver-se quedat en els anys 40 amb els seus edificis clàssics, magestuosos, les seves grans avingudes, els autobusos "fileteados", els seus parcs, les ambaixades i els cementiris i la gent que tot i haver passat una repressió brutal tenen un somriure a la cara sempre. M´encanta la força que tenen quan parlen, els seus gestos tan italians, la cultura que desprenen, el seu amor per Serrat i la veneració pel Pelusa. Recordo els llargs passejos per l´Avenida Corrientes o per la Recoleta, passant per San Telmo i el barrio de la Boca amb la Bombonera.
Aquest any hi torno...

De tot i res

Porto molts dies desconnectada d´internet. Els senyors de ya.com van decidir que al meu barri no ens feia falta la connexió. Ara intento escriure un post i em surt tot en anglès (jo ho tenia en català). La qüestió és que per diferents motius no tinc temps de connectar-me i encara menys de llegir-vos. Només vull que sapigueu que segueixo viva. Aquests dies de festa a la feina i festa a internet he fet bricolatge, he trobat tomàquets a la baixant (es diu així?), he anat al cine, he passejat molt amb el bicing, i he desconnectat molt que em feia molta falta.
El dissabte passat vaig donar i rebre moltes abraçades. Va ser una tarda increïble on ens vam abraçar amb la gent de la manifestació, amb la gent que repartia condons, amb les estàtues humanes de les Rambles, inclús amb el "Torito". Si algú vol més informació que entri a abrazosgratis. Avui dia complert. Funciona internet, dino amb els compis de la feina, després anar a comprar regals amb la granoteta, i sopo amb unes amigues. Demà toca treballar però ara mateix qui s´enrecorda d´això.
Una altra coseta, els que llegiu al driver no patiu però és que està sense connexió i sense treballar per una avaria al taxi. Quan li solucionin tot suposo que us en farà 5 cèntims.
I no m´enrotllo més que encara faré tard.

Petons i abraçades per tots!

Què vull fer amb la meva vida?

El títol del bloc és una pregunta que us faig als que em llegiu. Fa poc m´han parlat de "El secret", un llibre i una pel.lícula de la que us poso el tràiler perquè us feu una idea. De vegades reflexiono si estic aprofitant la vida al màxim i la resposta sempre és la mateixa. Encara no em sento satisfeta amb el que faig. Podria fer més. Només es viu una vegada i només tenim una oportunitat per fer tot allò que ens hem plantejat. Cada dia és una nova oportunitat per fer tot allò que ens omple, que ens fa sentir vius, que ens fa més forts, que ens fa feliços. Estem fent tot allò que desitgem? Quan volem portar endavant algun repte només hi ha un obstacle: nosaltres mateixos.
Comencem cada dia una nova vida gaudint d´aquelles petites coses que ens fan feliços.
Que passeu un bon diumenge i una bona setmana!

Te la dedico a tu...

Em van dedicar aquesta cançó dies enrere i ara la dedico jo...

Resum estiuenc

Les vacances ja s´acaben i toca comentar com ha sigut tot aquest mes de setembre. Van començar de la pitjor manera, amb la mort d´un amic. El primer dia de les meves vacances estava de funeral a Cartagena. Necessitava donar-li l´últim adéu. S´ho mereixia. Dies més tard vaig anar a Amsterdam i reconec que els dos primers dies no estava gaire animada. L´estat d´ànim no és una cosa que es pugui controlar. Volia sentir-me bé però els records estaven molt presents. Mica en mica tot es va posant al seu lloc. Sé que mai oblidaré aquesta persona però quan el recordi ja no em farà mal. Els dies a Amsterdam van ser divertits. Vam passejar molt, vam anar de visita a un coffeeshop, al Museu del Cannabis (ni fu ni fa), al Museu de la Tortura (interessant), al Rijksmuseeum (potser no s´escriu així) i al Museu Van Gogh (molt bo). També a Volendam (típic poble turístic). No em puc oblidar de la casa d´Anna Frank, lloc que em va deixar sense paraules, més que per el lloc en sí, sino per tot el que va passar allà. I pensar que això mateix li va passar a tanta i tanta gent...



Una setmana més tard de tornar d´Amsterdam vam marxar a Grècia. Vaig reservar els ferries i els hotels un dia abans de marxar i excepte Creta vam poder veure tot el que teníem previst. En primer lloc l´illa de Paros, tranquil.la i amb un encant especial, després Santorini que no té bones platges però el paisatge és preciós i Mykonos que ens va decepcionar profundament. Com a illa és maca però l´ambient és horrorós. És una illa per gent amb molts diners. Ha perdut l´encant que va tenir en un passat omplint els seus carrers de botigues cares, galeries d´art. No vam poder anar ni a la platja perquè vam passar els dos dies amb un temporal de vent. Pràcticament vam fugir de l´illa cap Atenes.
La capital del país, a diferència del que opina molta gent, ens va encantar. L´Acròpolis queda en alt i es divisa una panoràmica impressionant de tota la ciutat. Només vam tenir un dia per visitar tota la ciutat i lògicament ens vam quedar amb les ganes de veure altres llocs.



Al dia següent de tornar de Grècia cap a Alacant, Múrcia i Cartagena a veure amics dels primers que vaig conèixer per internet fa uns 4 anys. Vàrem tenir temps de recordar com ens vam conèixer, riure, posar-nos al dia. Vaig poder passar una estoneta a Cartagena a les festes de "Cartagineses y romanos". Quan tornava cap a Alacant per agafar l´avió vaig veure arribar el Talgo amb el que jo viatjava anys enrere i vaig tenir una miqueta de nostàlgia...



I per acabar la sortida d´ahir a la Tossa d´Alp. Feia mesos que no sortia amb el grup "Caminar y sentir" i em va costar posar-me les piles però m´ho vaig passar molt bé. Al seu bloc veureu més fotos. A veure si torno a agafar la rutina diària. A partir de demà torno al gimnàs, reprenc la dieta i dimecres ja torno a treballar. Sembla mentida però em ve de gust tornar a la feina, veure els companys.
Per ser un resum estival no ha quedat gaire curt. A veure si m´haureu de dir "Namasté, a un pam de la glòria". Un altre dia més.

Hem fet el cim

Avui estic eufòrica. Més desconectada d´internet que mai però més alegre que mai també. Aquest cap de setmana m´esperava un repte, inesperat i sorprenent. Dies enrere parlant amb un amic via mail em va dir que anava a fer un 3000 al Pirineu Aragonés. Mig en broma mig en serio al final em vaig animar a anar-hi. Consistia en pujar fins al refugi d´Angel Orús a 2100 metres, dormir allà i pel matí, molt d´hora fer el cim a 3369 metres, el Posets. Jo pensava pujar una miqueta i esperar que baixessin ells de la muntanya però vaig començar a pujar i vaig veure que em sentia amb forces. Vam passar les canals de neu i ja semblava que la resta era una tonteria. Al final la cresta se´m va fer eterna però vaig arribar-hi. Estic feliç. Des d´aquí vull agrair al Miguel i a l´Edu i el Juan per haver-me animat i ajudat tant. També gràcies a José Antonio y Mª José perquè tot i no ser-hi en aquesta aventura m´han ensenyat a estimar la natura.

Mor l´espia de la pel.lícula "La vida de los otros"

L'actor alemany Ulrich Mühe, que va encarnar l'espia de la Stasi Gerd Wiesler a la pel·lícula La vida de los otros, va morir diumenge passat als 54 anys a conseqüència d'un càncer, segons publica l'edició electrònica del diari Bild<(i>.

Ulrich Mühe, originari de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA), va morir a Walbeck, prop de Leipzig (a l'est d'Alemanya), segons l'alcalde d'aquesta localitat, citat per Bild.

Els familiars han explicat que Mühe va morir diumenge passat a la localitat de Waldbeck, a Saxònia-Anhalt, i que ha estat enterrat avui en la més estricta intimitat. Fa només uns dies l'actor havia parlat per primera vegada en públic de la seva malaltia.

Carrera de tall clàssic

Procedent de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA), Mühe es va forjar una carrera artística de tall clàssic, amb interpretacions de papers teatrals com l'Egmont, de Goethe, al Deutsche Theater de Berlín oriental, fins a la sàtira cinematogràfica sobre Hitler, al Mein Führer de Helge Schneider.

Encara que entre el públic alemany era un dels actors més coneguts, la seva fama internacional li va arribar amb Das Leben der Anderen (La vida de los otros), l'opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck que va aconseguir el febrer passat l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera, després de guanyar el Premi de Cine Europeu el 2006.

Part de la seva pròpia biografia

La història, ambientada el 1984, està protagonitzada per Mühe com a agent de la Stasi, la policia secreta de l'extinta RDA, encarregat d'espiar una parella d'artistes, en la qual la dona es converteix en informant. Mühe mateix va poder reviure en aquesta pel·lícula part de la seva pròpia biografia.

Igual que l'actor de la pel·lícula descobreix que la seva dona s'ha venut a la Stasi, també a Mühe se li va revelar que la seva primera dona, actriu igual que ell, va treballar per a aquesta policia secreta. Mühe estava casat en terceres núpcies amb la també actriu Susanne Lothar i tenia cinc fills.


La vida de los otros (2006), opera prima de Florian Henckel-Donnersmarck, va obtenir el febrer passat el premi Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.



Aquesta notícia potser no és la més important del dia. Ja sabem quina és la notícia però avui llegint el diari m´ha sobtat i m´ha entristit saber que ha mort aquest actor. Vaig gaudir tant amb aquesta pel.lícula. Vaig riure i al final vaig plorar perquè tot i ser lenta aporta tantes coses. Les mirades, els silencis d´aquest actor em van deixar bocabadada. S´ha perdut un gran actor i segurament una bona persona.