Hola amics
Aquest blog ha estat a la deriva a punt d'enfonsar-se però tot i haver-lo tingut abandonat a la seva sort durant més de 4 mesos, la meva idea era tornar amb algun tema que de veritat m'hagués impactat i és per això que sóc aquí.
I és que fa uns mesos per pura casualitat vaig veure un reportatge sobre el rescat d'un alpinista a l'Annapurna. Aquest home es deia Iñaki Ochoa de Olza i ens va deixar fa dos anys a 7400 metres d'alçada.
El reportatge era emotiu. Parlaven els seus germans, la seva mare, els seus amics, els companys d'expedicions... i tots coincidien en que era una bona persona. El reportatge parlava de solidaritat, d'amistat, de com tots els que estaven a la zona van intentar per tots els mitjans ajudar-lo.
A partir d'aquí em vaig començar a plantejar moltes coses i alguna cosa va canviar en mi.
Va passar un temps i tenia gravades algunes coses, sobretot les que deia la mare. Ella sempre havia animat al seu fill a fer allò que li agradava. Deia: “yo quiero que mi hijo sea feliz, no que sea abogado”. És una frase simple però que dóna a entendre molt.
I un dia casualment pel facebook vaig saber que aquest noi havia escrit un llibre amb les seves històries de la muntanya, una mena de memòries i pel meu aniversari va arribar a les meves mans. Realment va ser un regal que m'ha donat la magnífica oportunitat de conèixer l'Iñaki, de patir com ell, però d'entendre la vida com ell l'entenia. El llibre es diu “Bajo los cielos de Asia”.
Us el recomano perquè és un llibre de vida, d'il.lusió, de compartir, d'amistat i de solidaritat.
L'Iñaki ja no hi és però la seva ànima perdurarà en tots els que tenim il.lusions per les petites coses i per viure la vida amb intensitat.
Viure la vida més viva.
