N´hem fet tres!

I seguim caminant. I aquest pont de maig ens ha tocat acostar-nos a Castelló, València, Cuenca i Teruel per fer les muntanyes més altes dels tres primers i de pas visitar Teruel on no havia anat des de molt petita. El divendres vam pujar al Penyagolosa amb un temps molt inestable. De pujada ens va nevar i feia força fred. Vam aprofitar per veure on neix el riu Tajo. Tornant cap al camping hem passat pel pantà de Arenós. I a la tarda descansar i sopar plegats per poder matinar dissabte que ens tocava fer uns quants km fins al Mogorrita, ja a Cuenca. La ruta per arribar a la muntanyeta no estava gens marcada , ni tan sols una indicació al cim però les vistes eren espectaculars. De tornada vam passar per Teruel per veure les torres mudèjars i la catedral. I cap al camping de nou. Alguns van aprofitar per veure el futbol amb gran alegria i altres per petar la xerrada i sopar tranquil.lament. I diumenge 60 km plens de corbes cap al Pico Calderón que està al Rincón de Ademuz, que és un territori valencià a dintre de Teruel. Una pena que no es cuidi la flora d´aquella zona ja que la gran part dels pins estan plens de processionària. Ha fet un bon dia i després de baixar hem dinat al camping i cap a casona que ens quedaven uns quants km. El cap de setmana ha valgut la pena per desconnectar i per envoltar-se de natura. A veure si ho podem repetir ben aviat.

Namaste!

¡Buen camino!

He passat uns dies desconnectada. Per fi vaig poder fer una part del Camí de Santiago. Feia temps que en tenia ganes i amb una amiga, la Noe, ens vam animar a caminar des de O Cebreiro, província de Lugo, uns 150 km. Vam marxar diumenge dia 12 fins a Ponferrada amb tren i vam dormir allà. De ben matí vam apropar-nos en bus fins a O Cebreiro, un bon esmorzar i a caminar. I per començar bé ens vam confondre de camí. Per sort, un parell d´ànimes caritatives ens van indicar correctament el camí. Suposo que és la novatada. Després tot va sortir rodat. Hem dormit als albergs públics que es troben a molts pobles del camí. La primera nit la vam passar a Triacastela. Abans d´arribar al poble, a una minúscula aldea vam poder conèixer al famòs Anselmo, un senyor de 80 anys que dóna conversa a tothom que passa. Ens va aleccionar durant mitja hora (com a mínim) de l´ús del bastó i es va deixar caure en repetides ocasions per demostrar-nos que no es fa mal. Jo crec que feia temps que no reia tant però el camí no feia més que començar. Dimarts vam fer el camí des de Triacastela fins a Barbadelo passant per San Xil. A Barbadelo ens vam trobar que a part de l´alberg no hi havia res més al voltant i fins a les 8 de la tarda no vam fer el primer àpat del dia que vam devorar com bestioles. El dimecres vam caminar fins a Gonzar, passant per Portomarín, on vam veure el riu Miño. Aquesta etapa era una miqueta més llarga i passat Portomarín va ser una mica complicada. La meva amiga es va trobar malament, marejada per una cervicàlgia i ens va costar arribar a l´alberg de Gonzar, a més d´una bona estona de pluja que es va fer molesta. Un cop instal.lades allà va poder descansar i a mitja tarda ja es trobava molt millor. Dijous vam caminar fins a Casanova, un altre alberg una mica apartat de tot però ens van portar en cotxe fins una casa rural on vam menjar per 7 euros. Divendres vam caminar fins a Arzúa, un poble una mica més gran on vam tenir temps de rentar roba, passejar, prendre un cafè tranquil.lament i contactar amb la gent que anàvem trobant pel camí. Aquell dia ens va caure pluja contínuament durant tot el matí, pedra i només arribar a l´alberg vam buscar la dutxa amb desesperació. Dissabte vam caminar fins a Arca do Pino, de fet el poble es diu Pedrouzo. I segurament haguèssim continuat fins a Monte do Gozo però la meva amiga tenia els peus amb mal aspecte i amb molt de dolor i vam anar a cal metge que li va receptar antiinflamatoris i antibiòtic, a més de curar-li els peus. Allà quedava la decisió de fer els últims 20 km en bus o caminant. Va decidir caminar amb unes sandàlies d´aquelles que porten els guiris. I ho vàrem deixar per diumenge. Així que al dia següent a les 6 del matí ja estàvem caminant. Amb un frontal i acompanyades de dues dones que també havien matinat una mica vam anar trobant les fletxes grogues que tants dies ens havien acompanyat. Abans de les 11 entràvem a Santiago.
A destacar el pop i l´albariño que vam menjar un dia a Melide però sobretot tota la gent que hem anat trobant pel camí. Alguns els veiem de manera puntual però altres han compartit amb nosaltres riures, silencis, confidències i algun sobao. Aquests són Jose i la seva germana de València, Vanessa i Ana també de València, Diego de Madrid (però amb el cor blaugrana), els dos mestres d´Alacant, la parella, ell de Saragossa i ella de Múrcia, la parella asturiana, Jean Claude, un senyor que venia caminant des de França, Pepe de A Coruña, la japonesa que veiem de tant en tant, els quatre suecs, les cinc lleidatanes, Ambra, la noia dels Alps italians i els quatre ciclistes de Cantàbria i tots aquells que en algun moment es van creuar al nostre camí al crit de ¡Buen camino!

PD Aquests dies no haguessin estat el mateix sense les trucades matinals d´en Juanito i l´Eduardo que ens animaven en el nostre camí. També agraïr a José Antonio i Miguel que també van trucar i els nombrosos sms que vam rebre per part d´amistats i família.

Ens posem al dia?

Hola amics

Com sempre, he trigat una mica en actualitzar el blog. Si és que vull fer tantes coses...i treballant de nit necessito dormir i necessito estar descansada, llavors el blog passa a segon terme però avui, diumenge, sense presses em venia de gust escriure una mica. La dieta que vaig iniciar dies enrera funciona bé. Li poso molta voluntat. Hauré perdut uns 6-7 kg però tampoc em peso gaire. Faig una dieta amb moltes amanides, dues pomes al dia, carn, peix i ous molt racionats i tres infusions al dia amb camamilla, maria lluïsa i passiflora. La qüestió és que em trobo bé, només he tingut migranya forta un dia. I amb el remei que em va dir el naturòpata el mal de cap s´ha reduït. Sembla una mica estrany però em va dir que quan em comencés el dolor em prenguès un cafè sol amb un raig de llimona. El gust de tot plegat és horrible però funciona. I em sento amb ganes de fer moltes coses. Vestir-me i notar que la roba no queda tan apretada és genial.
Avui diumenge ja queda una setmana per marxar a fer una part del camí de Santiago i estic una mica nerviosa perquè tot surti bé. Tota la gent que ho ha fet em parla molt bé d´aquesta experiència. Tenim només una setmaneta i com no sabem quan ho podrem tornar a repetir només fem l´última part, des de O Cebreiro. Ja tinc la motxilla pràcticament a punt només amb aquelles coses que necessito. Seran unes vacances diferents. Hi ha moments en que cal desconnectar una mica i oblidar-se de tot.
Tot i que aquests dies pràcticament no he contestat blogs ni als blocaires que m´heu escrit, sempre llegeixo tot, normalment a la feina, en aquells moments de silenci i quietut de la nit en que els malalts descansen.
Si aquests dies no escric espero que passeu unes bones vacances de setmana santa. Jo estaré treballant tota la setmaneta fins diumenge que marxem.

Que sigueu molt feliços!

PD1 Jose y Mª José, espero que paseis unos días estupendos en el País Vasco. Un abrazo

PD2 Us deixo un vídeo sorprenent, bàsicament perquè els senyors de Polònia han posat una foto meva en què surt una amiga, la Carmen de Mairena i jo i han canviat els nostres caps pel Tomàs Molina i el Pellicer. Jo pensava que per fer aquestes coses es demanava permís.

PD3 I poso avui una foto d´un regal molt especial que algú molt proper em va fer per Reis. No s´imagina com em va emocionar...

Ansietat, què és això???

Últimament estic contenta, amb ganes de fer coses. Una xerrada al centre de ioga, Shri Vivek, sobre l´estrès em va obrir una mica els ulls. I he començat a canviar petites coses. Avui per exemple, he anat a veure a un naturòpata. Li he dit clarament que tenia ansietat i m´ha dit les coses que no puc menjar i les coses que ell em recomana. Crec que m´anirà bé. Ja em coneix de fa dos anys i s´ha esgarrifat quan ha vist que havia guanyat 9 kg, que sumats als que ja tenia de sobrepès fan que m´en sobrin uns quants. La qüestió és posar-hi remei abans que no passi per la porta. D´altra banda el tema de les caminades i la muntanya m´aporten els millors moments del cap de setmana i ja m´he fet sòcia del CEI i properament em federaré. I continuo amb Caminar y sentir que són uns amics molt entranyables i propers. I continuo anant al gimnàs. Body pump i spinning ocupen el meu temps i ara em recomanen aqua gym que ja ho vaig fer l´estiu passat i és genial. Així que activitat no li falta al meu temps. I a més estava molt animada perquè treia la meva bici de casa més sovint fins que aquesta nit passada algú amb mala llet me l´ha pispat de davant de casa. Una bici decathlon que em va costar 99 euros però que a mi, que no tinc moltes manies m´anava de conya. En fi, seguirem fent servir el Bicing de moment fins que trobi una bici bé de preu i amb algunes prestacions més.

També us vull comentar la descoberta d´un blog màgic. En Ferran ja va fer un post preciòs sobre el tema però em ve de gust parlar-vos d´en Natxo Rovira, un pare que fa dos anys va perdre al seu fill, David de 12 anys. El noi, tot il.lusionat va marxar a Budapest a tocar la guitarra amb altres companys i algú el va atropellar. En Natxo va obrir aquest blog que ens recorda a tots plegats com era en David, les seves il.lusions, i una mica ens anem enterant de com segueix la vida d´aquesta família sense en David. Trobo que és un bonic memorial per tenir aquest nano sempre present però a la vegada per seguir vivint, per fer-nos veure que hem de viure dia rera dia i gaudir del que tenim, la família, els amics, amb il.lusió i amb esperança.

Namaste!

Toros i altres coses

Cada dia em desperto amb una nova notícia de les que esgarrifen. Ara li volen donar una medalla al torero Francisco Rivera. Medalla per què? Uns altres toreros premiats anys enrere volen tornar les seves medalles perquè estan en desacord amb la medalla concedida al primer. Ni els uns ni l´altre. Com es pot premiar a algú per torturar fins a la mort a un animal? Hi ha coses que no les entenc de cap de les maneres ni les entendré mai. Sóc una persona amb una diplomatura, no em considero culta ni molt intel.ligent però hi ha coses que em posen els cabells de punta. I a Barcelona, que és una ciutat antitaurina per excel.lència segueixen fent “corridas de toros” per contentar a 4 guiris i a 4 curts de gambals. I així ens va. Volem ser cosmopolites però la imatge que donem és una altra. Només cal passejar per les rambles i les botigues de records estan plenes de figuretes de folclòriques, toros d´osborne i souvenirs kitsch d´aquells que amagues de seguida quan te´l regalen.
En fi, us deixo amb una cançoneta per començar bé el cap de setmana. És una de les cançons que ens posen a la classe de body pump, a la que fa uns dies que falto per una inoportuna lumbàlgia però aquest dilluns torno a posar-me les piles, tot i que aquest cap de setmana no pararé gaire. Dissabte pujo a Collserola caminant i diumenge sortim amb el CEI a la Garriga. Hi ha la marxa curta de 17 km i la llarga d´uns 29. Veurem com estan les forces per fer una o l´altra.

Bon cap de setmana amics!

Slumdog millionaire i un diumenge genial

Em fa mandra escriure però després d´anar al cine ahir a la tarda em venia de gust parlar d´una pel.lícula que tenia ganes de veure fa temps, molt abans que fos estrenada. Slumdog millionaire no té res a veure amb les pel.lícules de Bollywood on tot és color, música i balls interminables. Parla de la misèria, de la pobresa més absoluta i de l´hipocresia d´un món que no accepta que un dalit pugui tirar endavant, ser una persona amb unes metes més enllà del que tothom espera d´ell. No sé si ensenya la verdadera India. A mi m´ha semblat ben real i prou dura la imatge que dóna. I no us explico més. Al blog d´en Ferran,In Varietate Concordia, parla d´aquesta mateixa pel.lícula d´una manera molt encertada.

D´altra banda avui diumenge he passat el matí amb els amics del CEI caminant una mica. Del Coll d´Estenalles a la Mola i després al Montcau. Ja coneixia la zona però m´ha agradat molt com han organitzat la sortida. Vull felicitar especialment en Juanito perquè tot ha sortit perfecte i he conegut gent estupenda. A veure si tornem a coincidir ben aviat.






Namaste!

Una vida sense migranya

Hola amics!

Ja he tornat a aquesta galàxia. Feia setmanes que entrava al meu bloc i no tenia ganes d´escriure ni de llegir altres blocs. He passat una temporada dolenta amb les migranyes i els ànims no han estat en el seu millor moment. En moments així se sent molta impotència i ganes de plorar. Per sort a la feina, tot i la meva mala llet, han entès la meva situació i he rebut tot el suport que necessitava. Llavors vaig recordar que a Vall d´Hebron el servei de neurologia fa un estudi de les migranyes. Et fan una analítica complerta, una sèrie d´escales neurològiques i llavors una entrevista. L´estudi dura un any i haig d´anar anotant quan tinc dolor, l´intensitat, etc. Sembla una tonteria però amb el fet de posar-me en mans d´aquesta gent em sento millor i he estat des del dia 25 sense dolor. Dimecres de matinada va començar una altra vegada però no amb la mateixa intensitat. Estic contenta i em venia de gust explicar-ho perquè tot i no ser una malaltia greu és incapacitant al 100% i això arriba un punt en que t´enfonsa.

Un altre dia us parlaré d´una xerrada molt divertida en la que li explicava a en Driver que de vegades em sembla que la gent em veu amb dues antenes i dient bip bip bip com si fos d´Andròmeda o algun planeta llunyà però això forma part d´un altre post.

Un altre dia més i millor.