Com va sent habitual, aquest blog torna a l´activitat després d´una parada tècnica i ha hagut de ser després de veure una pel.lícula, “La elegancia del erizo” (Le hérisson) basada en el llibre de la Muriel Barbery. Vaig anar al cine a cegues sense saber molt bé que em trobaria però des del primer moment em va captivar. Una nena amb un món interior increïble que sap trobar en la portera del seu edifici el que no veu en la seva estirada i neuròtica família. Un japonès amb inquietuts que coneix a aquests dos éssers i l´argument es posa en marxa. No us explico gran cosa més per no trencar la màgia d´una pel.lícula que em va mantenir enganxada fins al final.
Tornem per Nadal i és que aquests dies per diferents circumstàncies i sense poder evitar-ho sempre penso en els que ja no hi són. En un intercanvi de comentaris al facebook a més, he pensat en els que passaran aquestes festes a l´hospital. Els que ja no hi són descansen en pau i és maco i inevitable tenir un record per ells, pels moments que ens van donar. Els que passaran aquests dies a l´hospital es mereixen el millor dels nostres somriures i la nostra dedicació. A uns quants els donaran permís per passar el 25 en família. A d´altres no serà possible pel tractament que porten. Jo que passo temps envoltada de malaltia i de tristor penso que aquests dies, per algun motiu la gent està més apagada i és per això que intentem fer que tot sigui més fàcil per ells. En fi, per mi el Nadal no em representa gran cosa. Aquest any treballo el 24 a la nit però el 25 i 26 el passo en família intentant que no es notin gaire els buits que van quedant a la família. No som gent de cantar nadales ni de fer grans celebracions. Ens agrada passar el 25 junts al voltant de la llar de foc. Els que millor s´ho passen són els nens que es junten els meus nebots i els fills de les meves cosines. Són uns trapelles molt divertits. I el 27 a treballar una altra vegada que les vacances les tenim a l´estiu. Us desitjo unes bones festes...
Us deixo amb una cançó que últimament em posa les piles
Acabo de veure que Ralph Lauren, una coneguda marca de moda s´anuncia amb una foto aberrant d´una model molt prima però que retocada amb photoshop la imatge és d´una persona cadavèrica. Aquests senyors van demandar a una web que va denunciar aquesta foto però vist el boom mediàtic s´han hagut de retractar i han publicat el següent comunicat:
"Durante 42 años hemos construido una marca sobre la calidad y la integridad. Tras una investigación a fondo, hemos sabido que éramos responsables de la pobre imaginería y retocado que resultó en la imagen muy distorsionada de un cuerpo femenino. Hemos atendido el problema y en previsión tomaremos todas las medidas para asegurar que el calibre de nuestros trabajos artísticos representen nuestra marca apropiadamente".
És vergonyòs l´engany i la manipulació que fan i el mal que ocasionen a milers d´adolescents que volen ser com aquestes models perquè creuen que és el cànon de bellesa que està de moda quan estan ensenyant uns cossos que no existeixen. Ja tenim prou de veure models esquifides que no donen una imatge real de les dones. I com diuen a Divario els senyors de Ralph Lauren s´han retractat perquè s´ha descobert el seu engany, sino aquest anunci seguiria a milers de revistes.
Ja no recordo quan vaig tornar de vacances i tot i que volia escriure al blog per explicar les coses que he fet, m´ha fet una mandra terrible fins que ahir vaig anar al cine i vaig veure “Whatever works”, la nova d´en Woody Allen. I la veritat és que quan veus pel.lícules com aquesta recuperes la fe en el cine i en Woody Allen, que pensava que s´havia desviat del cine de veritat a què ens tenia acostumats. I ho ha fet recuperant un guió escrit al 1977. El personatge, Boris Yelnikoff, un tio madur enfadat amb el món, que es creu en possessió de la veritat absoluta perquè es un geni, una noia surenya, la Melody Celestine amb molts pardals al cap i més innocent que un teletubbie que vol trobar el seu lloc a NYC i fugir d´una família ultracatòlica. La mare de la noia, Marietta i més tard el pare, dos éssers plens de prejudicis trobaran el seu lloc i canviaran la seva manera de veure la vida. És una comèdia, però com totes les del geni Allen, dóna per plantejar-se moltes coses i per passar una estona divertida. La veritat és que la pel.lícula passa volant i acabes amb un somriure a la cara. Us la recomano.
D´altra banda dir-vos que les vacances han donat per moltes anècdotes. A Xina vam riure molt pel tema de l´idioma ja que allà la majoria de la gent només parla xinès i ens haviem d´espabilar. Per sort els xinesos són persones que ajuden molt al turista i t´ho faciliten tot. A destacar Beijing amb la Ciutat Prohibida i el Palau d´Estiu, Xian amb els guerrers de terracota, Guilin amb el creuer pel riu Li i la passejada en bici als camps d´arròs, Shanghai amb els gratacels i el Bund i el mercat d´antigüitats que va ser una bonica descoberta. D´Alemanya destacar que els alemanys tenen un encant especial. Agradables en el tracte, sempre correctes i servicials. Allà vam visitar München (Munich), Stuttgart, Baden-Baden, Freiburg i fora d´Alemanya Strasbourg i Innsbrück. Ara entenc perfectament que Ferranvulgui tornar a Berlin.
Una nota trista és que mentre estava a Xina la meva àvia va morir. Tenia 89 anys i ja no tenia ganes de viure. Va morir acompanyada de tota la família que l´estimava. Jo no hi vaig ser, però no hi ha dia que no m´enrecordi d´ella. I el dia de la Mercè va morir un company de feina, d´una malaltia fulminant. El recordaré sempre. Només tenia 48 anys i moltes il.lusions. Li estaré sempre agraïda a ell i a la seva dona que sempre han tingut detalls amb mi. Ara descansa i tots estem una mica més orfes sense ell.
I per finalitzar, una nota alegre i és que tenia pendent acabar les pràctiques de l´Open Water a Begur, per poder fer submarinisme i aquest dissabte ho he fet. Ja tinc el carnet provisional. Va ser un dia molt bonic. Pel matí, vam entrar des de la la platja d´Aiguablava i vam baixar fins a 10-11 metres. A la tarda ens vam desplaçar amb una zodiac fins a l´Illa Negra i vam baixar fins a 22 metres donant la volta a tota l´illa. Una meravella per als sentits. Vam poder veure bancs de peixos de totes les mides i colors, estrelles de mar. Vull agrair a l´Antonio que tingués confiança en mi. Si no hagués sigut així no sé si ho hauria fet.
Us deixo una cançoneta que em recorda a l´Indaleci, el company que ens va deixar fa poc. Ell va escollir aquesta cançó pel seu comiat...
Gràcies a tots pels vostres comentaris al blog o via email. No han sigut unes setmanes fàcils ni ho estan sent. Es fa el cor fort però...la realitat és que ella ja no hi és. La meva amiga Charo ens va deixar el dia 14 de juny. Ella feia més d´un any que volia fer-se una reducció d´estòmac. Tenia obessitat mòrbida feia anys i volia fer moltes coses però no era capaç de seguir una dieta. Com a infermera sabia els riscos de la intervenció però tot i així va decidir passar per quiròfan. La nit d´abans la vaig animar i li vaig dir que tot sortiria bé. Al dia següent vaig trucar al marit i estava estable a la UCI. Un dia més tard la veu del marit ja no era la mateixa. Seguia a la UCI intubada amb una sepsis agafada a quiròfan. I així va estar més de dues setmanes aguantant com una campiona amb una febre que no baixava, amb alguna aturada cardiorrespiratòria. Al marit li deien que estava en estat crític...i el dia 14 la trucada més trista...el seu cor va parar de bategar. I es van acabar les esperances que vaig mantenir durant tot aquest temps. Per mi Charo, és una de les millors amigues que tinc. Quan jo començava a conèixer gent pel messenger ella em va obrir les portes de casa seva sense coneixe´m de res. Allà, a Llano de Brujas (Múrcia) vam fer la primera kedada. Va venir també un amic de Saragossa i ho recordo com un cap de setmana molt especial. Després d´aquell cap de setmana van venir uns quants més i amb això vaig començar a conèixer més gent i a fer altres amistats. Poc temps després vaig conèixer la Nora, la meva “germana” argentina a la que considero part de la meva família. I ara després de tot aquest temps em sento buida i sé que hauria de trucar al marit de Charo però no sóc capaç de marcar el número perquè al contestador segueix sortint la seva veu...
Poso una del John Lennon, pacífica com era ella...
