Ansietat, què és això???

Últimament estic contenta, amb ganes de fer coses. Una xerrada al centre de ioga, Shri Vivek, sobre l´estrès em va obrir una mica els ulls. I he començat a canviar petites coses. Avui per exemple, he anat a veure a un naturòpata. Li he dit clarament que tenia ansietat i m´ha dit les coses que no puc menjar i les coses que ell em recomana. Crec que m´anirà bé. Ja em coneix de fa dos anys i s´ha esgarrifat quan ha vist que havia guanyat 9 kg, que sumats als que ja tenia de sobrepès fan que m´en sobrin uns quants. La qüestió és posar-hi remei abans que no passi per la porta. D´altra banda el tema de les caminades i la muntanya m´aporten els millors moments del cap de setmana i ja m´he fet sòcia del CEI i properament em federaré. I continuo amb Caminar y sentir que són uns amics molt entranyables i propers. I continuo anant al gimnàs. Body pump i spinning ocupen el meu temps i ara em recomanen aqua gym que ja ho vaig fer l´estiu passat i és genial. Així que activitat no li falta al meu temps. I a més estava molt animada perquè treia la meva bici de casa més sovint fins que aquesta nit passada algú amb mala llet me l´ha pispat de davant de casa. Una bici decathlon que em va costar 99 euros però que a mi, que no tinc moltes manies m´anava de conya. En fi, seguirem fent servir el Bicing de moment fins que trobi una bici bé de preu i amb algunes prestacions més.

També us vull comentar la descoberta d´un blog màgic. En Ferran ja va fer un post preciòs sobre el tema però em ve de gust parlar-vos d´en Natxo Rovira, un pare que fa dos anys va perdre al seu fill, David de 12 anys. El noi, tot il.lusionat va marxar a Budapest a tocar la guitarra amb altres companys i algú el va atropellar. En Natxo va obrir aquest blog que ens recorda a tots plegats com era en David, les seves il.lusions, i una mica ens anem enterant de com segueix la vida d´aquesta família sense en David. Trobo que és un bonic memorial per tenir aquest nano sempre present però a la vegada per seguir vivint, per fer-nos veure que hem de viure dia rera dia i gaudir del que tenim, la família, els amics, amb il.lusió i amb esperança.

Namaste!

Toros i altres coses

Cada dia em desperto amb una nova notícia de les que esgarrifen. Ara li volen donar una medalla al torero Francisco Rivera. Medalla per què? Uns altres toreros premiats anys enrere volen tornar les seves medalles perquè estan en desacord amb la medalla concedida al primer. Ni els uns ni l´altre. Com es pot premiar a algú per torturar fins a la mort a un animal? Hi ha coses que no les entenc de cap de les maneres ni les entendré mai. Sóc una persona amb una diplomatura, no em considero culta ni molt intel.ligent però hi ha coses que em posen els cabells de punta. I a Barcelona, que és una ciutat antitaurina per excel.lència segueixen fent “corridas de toros” per contentar a 4 guiris i a 4 curts de gambals. I així ens va. Volem ser cosmopolites però la imatge que donem és una altra. Només cal passejar per les rambles i les botigues de records estan plenes de figuretes de folclòriques, toros d´osborne i souvenirs kitsch d´aquells que amagues de seguida quan te´l regalen.
En fi, us deixo amb una cançoneta per començar bé el cap de setmana. És una de les cançons que ens posen a la classe de body pump, a la que fa uns dies que falto per una inoportuna lumbàlgia però aquest dilluns torno a posar-me les piles, tot i que aquest cap de setmana no pararé gaire. Dissabte pujo a Collserola caminant i diumenge sortim amb el CEI a la Garriga. Hi ha la marxa curta de 17 km i la llarga d´uns 29. Veurem com estan les forces per fer una o l´altra.

Bon cap de setmana amics!

Slumdog millionaire i un diumenge genial

Em fa mandra escriure però després d´anar al cine ahir a la tarda em venia de gust parlar d´una pel.lícula que tenia ganes de veure fa temps, molt abans que fos estrenada. Slumdog millionaire no té res a veure amb les pel.lícules de Bollywood on tot és color, música i balls interminables. Parla de la misèria, de la pobresa més absoluta i de l´hipocresia d´un món que no accepta que un dalit pugui tirar endavant, ser una persona amb unes metes més enllà del que tothom espera d´ell. No sé si ensenya la verdadera India. A mi m´ha semblat ben real i prou dura la imatge que dóna. I no us explico més. Al blog d´en Ferran,In Varietate Concordia, parla d´aquesta mateixa pel.lícula d´una manera molt encertada.

D´altra banda avui diumenge he passat el matí amb els amics del CEI caminant una mica. Del Coll d´Estenalles a la Mola i després al Montcau. Ja coneixia la zona però m´ha agradat molt com han organitzat la sortida. Vull felicitar especialment en Juanito perquè tot ha sortit perfecte i he conegut gent estupenda. A veure si tornem a coincidir ben aviat.






Namaste!

Una vida sense migranya

Hola amics!

Ja he tornat a aquesta galàxia. Feia setmanes que entrava al meu bloc i no tenia ganes d´escriure ni de llegir altres blocs. He passat una temporada dolenta amb les migranyes i els ànims no han estat en el seu millor moment. En moments així se sent molta impotència i ganes de plorar. Per sort a la feina, tot i la meva mala llet, han entès la meva situació i he rebut tot el suport que necessitava. Llavors vaig recordar que a Vall d´Hebron el servei de neurologia fa un estudi de les migranyes. Et fan una analítica complerta, una sèrie d´escales neurològiques i llavors una entrevista. L´estudi dura un any i haig d´anar anotant quan tinc dolor, l´intensitat, etc. Sembla una tonteria però amb el fet de posar-me en mans d´aquesta gent em sento millor i he estat des del dia 25 sense dolor. Dimecres de matinada va començar una altra vegada però no amb la mateixa intensitat. Estic contenta i em venia de gust explicar-ho perquè tot i no ser una malaltia greu és incapacitant al 100% i això arriba un punt en que t´enfonsa.

Un altre dia us parlaré d´una xerrada molt divertida en la que li explicava a en Driver que de vegades em sembla que la gent em veu amb dues antenes i dient bip bip bip com si fos d´Andròmeda o algun planeta llunyà però això forma part d´un altre post.

Un altre dia més i millor.

Arrivederci Roma!

Iniciem un any que ja té 10 dies i el meu bloc ja té 100 posts. No és una celebració però em feia gràcia recordar-ho. Entre les festes de Nadal i una escapadeta a Itàlia no he tingut temps de posar-me a escriure. De les festes de Nadal ni m´he enterat ja que els dies clau els he treballat en la seva majoria. Els Reis els he passat a Itàlia amb 5 amics més, tots molt diferents. Vam llogar un monovolum i tira milles. El viatge maco maco, pel sud d´Itàlia. Nàpols, Capri, Sorrento, Salerno, Amalfi, Bari, Pescara i Roma. M´ha servit per començar l´any d´una manera diferent i en bona companyia. Em va impressionar molt el Vesubi, les ruïnes de Pompeia, la illa de Capri però la costa sorrentina i amalfitana tenen uns penyassegats que treuen la respiració. Bari, també és maco, sobretot els carrerons on es nota la religiositat de la gent que hi viu. Pescara és un poble dedicat al turisme estival amb moltes botigues outlet, ple d´hotels aprop del mar. I Roma, tot i veure-la molt de passada em va deixar amb la boca oberta. Pots trobar una església a cada cantonada. Té racons de postal. Disculpeu si no us he llegit últimament. Intentaré posar-me al dia ben aviat.

Bacci e abbracci

Per cert, volia comentar que avui dissabte he passat una tarda molt maca amb l´Andrea, la Natalia, els petitons de totes dues i l´Angu.
Gracias Andrea por ser como eres, por ser tan luchadora y mirar la vida con optimismo. Te echaremos de menos pero recuerda que siempre tendrás una amiga en Barcelona.

Quins records!

Avui us deixo un parell de videos que vaig trobar per casualitat on parlen del SAPS de Drassanes, un centre que conec bé. Fa molts anys jo era una noia tímida que no era capaç de fer moltes coses per por, per vergonya. Qualsevol motiu era suficient per quedar-me a casa però un dia vaig veure un cartell de Creu Roja on demanaven voluntaris. Li vaig donar moltes voltes al tema i finalment vaig trucar. Vaig començar a fer de voluntària per no quedar-me a casa, per conèixer gent, per relacionar-me més i mica en mica vaig fer un grupet d´amics o coneguts però que van fer que jo, comencés a canviar i a veure la vida d´una altra manera. Anys més tard em van informar que hi havia un centre a Drassanes en ple Raval on els toxicòmans anaven a passar l´estona. M´hi vaig apuntar com a voluntària. Va ser una experiència impactant i prou enriquidora perquè això donés peu a fer un postgrau en drogodependències i un altre en Salut Mental i Psiquiatria i gràcies a això vaig treballar prop de dos anys dispensant metadona al bus de la metadona i al CAS Nou Barris. Així que d´una cosa que va començar com una manera d´obrir-me al món a la llarga em va donar de menjar durant un temps. És per això que veient els videos he recordat aquella experiència. M´ha alegrat veure que encara hi ha en Dito Eningo que segueix fent la mateixa tasca i que l´esperit del centre és el mateix. Fer que les persones que estan en actiu en el tema de l´heroïna tot i que se segueixin punxant puguin fer-ho en les millors condicions sanitàries ja que se´ls administra xeringues, cotó, alcohol, àcid cítric, etc. També es reparteixen preservatius. I a més, els que vulguin poden injectar-se a la narcosala supervisats pel personal d´infermeria, poden fer-se analítiques, tractar temes socials, rentar-se la roba, dutxar-se i sopar i algunes coses més. Vull dir que és un centre necessari al barri.
Ja em direu la vostra opinió. Gràcies!

De Cartagena a Madrid

S´acaben les vacances però puc dir que he aprofitat el temps. Retrobar persones que aprecio i descobrir llocs. Els primers dies vaig estar a Cartagena de casori. La May i en Jaume per fi es varen casar. Vaig recòrrer els carrers de Cartagena com si el temps no hagués passat però hi ha persones que ja no hi seran mai més. Uns dies després a Múrcia. Dies de retrobament d´amics, dels primers que vaig conèixer per internet. I llavors la Nora, la Mª José i jo vam marxar cap a Madrid a passar fred però a riure molt. Des de Barna va venir la Noe que s´apunta sempre quan es tracta de viatjar. El cap de setmana cultural però també per riure una mica. Vam sopar al Laydown, un lloc on hi ha llits en lloc de taules. Us ho recomano si algú passa per aquesta ciutat. I el Prado, i el Reina Sofía. Vaig quedar impressionada amb el Guernica. També vam anar a Toledo (quin fred) i Segovia (més fred encara) i a Aranjuez i allà nou retrobament amb en Paco que normalment viu a Venezuela i esmorzar a Atocha amb en Mariano. Feia 6 anys que no el veia. I ahir vaig parar a València per passar el dia amb el José. Vam nèixer el mateix dia i compartim el mateix cognom. Casualitats internàutiques. Feia 3 anys que no ens veiem. A Madrid ens ha passat de tot. Amb la Nora tot és possible. Un dia passant al costat del Caixa Fòrum gairebé em pispen el bolso. Poc hàbil va ser i no va aconseguir el seu objectiu. Un altre dia vam veure la Carmen Sevilla sense las ovejitas. Hi ha algú que m´ha dit que després d´una experiència així hi ha un abans i un després,jejeje. No li tindré pas en compte. Això sí, segueixo sense haver provat l´entrepà de calamars però s´ha de reconèixer que les tapes són espectaculars i els madrileños simpàtics. Hem tingut anècdotes maques com quan voliem fer una ruta guiada des de la Plaza Mayor i la meitat del recorregut estava ple d´escales. Resulta que la Mª José es desplaça amb cadira. Tota la gent sense excepció ens va ajudar. Sembla mentida que amb 37 anys descobreixi que la gent és solidària.
Ara queda el record d´uns dies ben aprofitats. La Nora s´en va cap a Buenos Aires i qui sap quan la veurem però està clar que les distàncies no són tan grans. Sempre ens quedarà el messenger...

Feliç setmana!

PD Per cert algú sap com fer que les lletres de la part lateral del bloc surtin més petites? És que si entro amb firefox es veuen d´una mida normal però si entro amb internet explorer es veuen gegants. A algú li passa el mateix?


Aquesta cançó va sonar al casori en lloc del típic vals. I va ballar tothom.