Life goes on...

Ai ai ai, tenia un blog i no m´enrecordava. I amb la tonteria han passat uns quants mesos. No m´enrecordava ni de la contrassenya. La veritat és que han passat moltes cosetes. En aquest temps segueixo treballant a l´hospital amb menys alegria però allà seguim al peu del canó. Vaig tornar al camí de Santiago, vaig anar a Croàcia, Alemania, una mica de Polònia, uns quants viatges a UK...i ara ja pensant en un viatge molt especial a l´India...En aquest temps he conegut molta gent, algunes persones increïbles, especialment uns nens que m´han robat el cor, i d´altres per oblidar. He redescobert persones...i algunes han marxat per no tornar. És la vida...

Motivació

Aquest blog estava pràcticament sentenciat però avui m´he despertat amb ganes d´escriure i de poc més i és que porto una temporadeta llarga amb manca de motivació. Aquest any passat vaig començar un coach de ioga i parlem molt de la necessitat. S´ha de fer allò que és la teva necessitat. Si una costa et costa molt de fer vol dir que no és la teva necessitat. I si qualsevol cosa que has de fer et costa molt? I si dónes voltes i més voltes quan has de fer la més petita i insignificant de les coses? Ell ens diu que hem de fer allò que és la nostra necessitat. I si no hi ha res que ho sigui? Llavors què faig? Em quedo a casa sense fer res? I on puc buscar un xic de motivació? M´haig d´obligar a fer coses? Com trobo allò que sigui motivador per mi? Moltes preguntes i poques respostes...Alguna suggerència?

Adéu 2010...

Això s´acaba. L´any 2010 demà passa a l´història. És un d´aquells moments per fer balanç. A mi em ve de gust pensar en el que ha sigut aquest any i en el que em pot aportar el proper . Tot depèn d´un mateix. Per mi el 2010 ha sigut un any de canvis, d´iniciar activitats noves, de deixar enrera altres que no m´aportaven res, d´entendre algunes coses i de seguir sense entendre unes altres. La vida és un continu canvi i hem de buscar un equilibri per sentir-nos bé amb els altres i amb nosaltres mateixos. I en això estic ara. No em vull proposar grans coses però sí un parell que crec que m´ajudaran a que tot comenci a anar millor.
En primer lloc, prendre´m les coses amb més tranquil.litat, no agobiar-me sense necessitat. I viure el moment. No pensar en demà, només en l´avui…
No esperar res de ningú, perquè és quan arriben les decepcions…i els mals rotllos. Això costa més portar-ho a terme però em faig el propòsit de canviar…
I per la resta no espero gran cosa més del 2011. Poder seguir fent allò que em motiva, la muntanya, els viatges, el ioga, les tardes de cine, les passejades nocturnes per Barcelona i veure una mica més als amics i a la familia. I ser una mica menys solitària…

Feliç any nou per tots vosaltres. Que pugueu començar l´any amb un somriure…

Alive...

Ahir va ser un dia estrany. El 25 va ser com altres anys, en família, recordant els que ja no hi són però sense drames. La vida ens dóna tantes coses…que no val la pena perdre el temps lamentant-se. Semblo freda però és que ja he patit prou altres anys recordant. I de fet tenim 365 dies per recordar els que ja no hi són. Què té el Nadal que ens fa posar tan nostàlgics? Avui dia 27 ha començat diferent. He matinat i tot i fer fred m´he posat les malles, les bambes, una cinta al cap i he sortit a còrrer i entre còrrer i caminar una mica he arribat al Park Güell. Era a primera hora del matí, hi havia poca gent i realment s´estava molt a gust. Una mica de solet ajudava a relaxar l´ànim i he pogut recòrrer tot el parc sense pressa. Hi tornaré aviat…
El dia de Nadal amb tota la familia i avui tan sola però tan viva…Sempre recordo un poema, potser una mica trist però és com m´he sentit moltes vegades. Últimament ja no tant…

Vivir sin tanta tristeza
El corazón muerto de una vez
Ir tirando simplemente
Sin prisas
Andar, sólo andar

Herois

Ja fa dies que vaig veure “Herois”. Són d´aquelles pel.lícules que et fan plorar i somriure al mateix temps. Jo sabia que m´agradaria perquè quan al darrera hi ha la mà de l´Albert Espinosa tot ha d´anar rodat. Aquesta pel.lícula et transporta a l´infància i et fa recordar coses que estaven ben amagades al subconscient. Per mi va ser tota una revelació. Els actors, tots nous de trinca sorprenen per la seva naturalitat, especialment la Mireia Vilapuig que és molt expresiva i transmet molt i en Joan Sorribes, el nen amb síndrome de Down que és tot un descobriment. Crec que l´Albert Espinosa sap tocar la fibra sensible i penso que avui en dia és guai (com diu ell sempre) que ens facin sentir bé. Estic cansada d´anar al cine a patir o veure violencia gratuïta. També m´agrada sortir del cine amb un somriure o amb els ulls anegats de llàgrimes però feliç. L´Albert ens fa tocar de peus a terra però també ens fa somiar. A veure amb què ens sorprèn ara aquest home. A mi des de que vaig llegir “El món groc” ja em va començar a canviar una mica. Us deixo amb una frase que justament he descobert avui

“Un dia sense somriure és un dia perdut”
Charles Chaplin

La Cris petita...

Aquests dies i per diferents motius no puc evitar pensar una mica en la meva infància i al veure la foto d´en Ferran i les d´en Jordi he recordat que tinc una foto molt estimada. No recordo quants anys tenia però era després d´una competició de natació a l´antic Met, ara anomenat Dir Maragall i amb el meu monitor, en Celes. Jo crec que estava una miqueta enamorada...

Marxar...

Com molts ja sabeu treballo a un hospital fa molts anys. La meva tasca com a infermera és vocacional i penso que ara mateix no podria fer una altra feina però avui m´ha passat una cosa que m´ha tocat la fibra sensible i m´ha fet pensar en la fragilitat de l´ésser humà. Tinc un pacient de mitjana edat que té càncer amb metàstasis i sap que s´està acabant. Avui m´ha parlat amb una serenor que m´ha costat mantenir-me sencera. M´ha dit que no vol que la seva família pateixi per ell. Ni vol patir ell...M´ha dit que vol passar a casa els últims dies i que per això vol marxar de l´hospital amb el dolor controlat, cosa que ha sigut difícil aquesta nit perquè tot i estar molt serè suposo que per dintre un no pot evitar pensar en tot el que deixa enrera. A mi m´ha commogut quan a última hora ha començat a plorar i la meva reacció ha sigut fer-li un petó i abraçar-lo. Crec que li ha anat bé. Sap que l´escoltaré quan faci falta. Que el comfortaré i que ni jo ni els meus companys deixarem que pateixi. Suposo que aquesta és una de les coses per les quals vaig estudiar infermeria. Fer més fàcil la vida als qui han perdut la salut i donar-los una mica de consol. És tan recomfortant aconseguir que algú que ho passa malament et miri i somrigui ni que sigui per un instant...