16 de juliol del 2007
Aquest cap de setmana ha sigut ric en vivències. Feia temps que parlàvem de pujar a la Pica d´Estats, el sostre de Catalunya. Jo fa pocs mesos que faig muntanya i tot i que sabia que era difícil arribar al cim ho vaig intentar i em vaig sentir molt a gust. Em falta molt de rodatge però totes les experiències que he viscut aquests dies no les canviaria per res. Per mi és una manera de superació i d´aprendre a relacionar-me amb la natura i conèixer gent. Estic molt agraïda a dues persones en concret, al Jose i la Mª José per haver aconseguit que gaudeixi d´aquests moments. Gràcies a tots dos!!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Arxius
- de novembre (1)
- de juny (1)
- de desembre (2)
- de novembre (4)
- de juliol (1)
- de gener (1)
- de desembre (2)
- d’octubre (2)
- d’agost (2)
- de juliol (1)
- de maig (3)
- d’abril (2)
- de març (2)
- de febrer (2)
- de gener (1)
- de desembre (1)
- de novembre (2)
- d’octubre (4)
- de setembre (4)
- d’agost (4)
- de juliol (2)
- de maig (1)
- d’abril (3)
- de març (1)
- de febrer (1)
- de gener (3)
- de desembre (1)
- de novembre (5)
- d’octubre (3)
- de setembre (2)
- d’agost (4)
- de juliol (5)
- de juny (4)
- de maig (4)
- d’abril (7)
- de març (7)
- de febrer (9)
- de gener (15)
- de desembre (3)
14 comentaris:
has netejat els pulmons !!!! i de retruc tot l'organisme ... quina enveja !!! salut
Que maco el llac,quina sort!quina enveja,si un fos capaç de fer aixo i sobretot pogues...
Felicitats,s han d anar asolin reptes
És casualitat que es diguin tots dos "Jose"? Jo només pregunto, eh?
A veure si la propera vegada l'acabes, eh?
Petonassos!
Felicitats Cris. De veritat. Me n'alegro molt que hàgiu gaudit tant aquest cap de setmana. Una abraçada forta. Cristufili
Qué bien, tía. Es una afición preciosa y muy completa: ejercicio, naturaleza, amistad, turismo, afán de superación... ¿Qué más se puede pedir? Dantzas me da bastante de eso pero siempre pienso que estoy desaprovechando un montón no disfrutando de las hermosas montañas de mi tierra. En fin, una asignatura pendiente más, pero se hará. La canción me encanta, como música y como mensaje comprometido. Muxus
Cristufili, guapa,de cara a setembre es faran activitats molt maques.A veure si t´hi pots apuntar.
June, para mi tiene mucho mèrito saber bailar. Es una asignatura pendiente. La canción creí que iba con el tema de la naturaleza que tanto me gusta.
Hem de fer una plataforma, Cristufili fes-te un blog ja!
Mmmm, res més, de moment. Ah sí, un petonarro dels grossos, eh? Guapaaaaaaaaa
muy bonito cristina..es una de las cosas que veo de lejos como las disfrutan y me da envidiaaaaaaaa..mucha envidia..yo vengo de un país muy chato, sin grandes elevaciones, y tanta montaña que se ve en Catalunya me hace disfrutar mucho y valorar mi estadá aquí.cuando pueda comenzaré a conocer estos lugares...muchos besoss guapaa
GRACIAS POR COMPARTIR ESTAS EXPERIENCIAS EN LA MONTAÑA CON NOSOTROS. SIEMPRE ES UN PLACER DISFRUTAR DE LA NATURALEZA Y SI ES EN BUENA COMPAÑIA MEJOR. TU AFAN DE SUPERACION PERSONAL ES DE RECONOCER. UN ABRAZO DE LOS JOSES (Mª JOSE Y JOSE ANTONIO)
per que.... en cotxe no s´hi pot arrivar oi? jejeje ;-)
Només de veure les imatges m'agafen "agulletes".
dessmond,jajajaja. A mi la muntanya em posa les piles. Les agulletes són secundàries.
Qué maco poder disfrutar aquestes experiècies.
Salut
Eiiiii que m'ha vingut un flash al cap !!!! Moltes FELICITATS !!!! No sé si celebres mes el Sant que l'aniversari però per si de cas que t'ho passis molt be, suposo que sense llum no? Per si de cas no apaguis les espelmes del pastis !!! Una forta abraçada i un peto ben gran 1!!
Publica un comentari a l'entrada