Què maco!!!! Aquest post no podia començar d´una altra manera. Avui us parlaré d´un Sant Jordi molt especial. Fa uns quants dies en Pep em va regalar un llibre. A primera vista només era un llibre de color groc. Vaig trigar uns quants dies en fullejar-lo però quan vaig començar a llegir-lo ja no vaig poder parar. L´escriptor d´aquest llibre és l´Albert Espinosa, una persona per mi completament desconeguda però que després de llegir aquest llibre comença a ser conegut i entranyable, molt entranyable. Aquest noi de 34 anys ha passat per moltes proves a aquesta vida. Ha patit l´amputació de la seva cama esquerra, d´un pulmó i d´una part del fetge i segueix amb el somriure a la cara. En aquest llibre no ens parla de penes ni de drames. Parla del que li ha ensenyat tot el que li ha passat. Ens parla de les coses que a ell li han ajudat a mirar la vida amb optimisme. I ens parla dels grocs, aquells éssers que es creuen a les nostres vides en un moment donat i que potser no tornem a veure però ens marquen la nostra existència. Ell els defineix com aquelles persones que no són ni amics ni amants però que són necessaris en les nostres vides. El dia de Sant Jordi vaig tenir l´enorme plaer de conèixer l´Albert. Em va signar el seu llibre i em va semblar una persona encantadora i tendra.
No canviïs mai Albert!!!
10 comentaris:
Esto es una prueba real de optimismo vital, de que podemos quejarnos después de leer esto.
Es como el silencio que hemos hecho hoy en el bosque, cuando escuchas percibes lo que te rodea.
Gracias por compartir tu vida.
Un abrazo.
Me pongo el libro en la lista de espera en primer lugar, ya ves que hay gente encantadora por todas partes, seguro que si te conociera quedaría tan encatado de tí como tu de él, ¡ como nosotros de tí!
No se si me ha quedado claro, pero me parece que amarillos somos todos en algún momento,y en nustro grupo el color amarillo no existe.
Un besazo, guapi.
jose antonio, muchas veces nos quejamos por tonterías y nos olvidamos de las cosas importantes de verdad. El rato del silencio fue impresionante. Un abrazo
culoinquieto, muy cierto. Él es una persona que ha sabido salir adelante a pesar de las circunstancias desfavorables. Tiene un optimismo contagioso. Un abrazo
esta clar que l´Albert ha estat un autentic groc a la teva vida ;-)
mikel, no ho havia pensat però crec que ho és perquè llegir el seu llibre m´ha donat una nova visió de la vida i de com viure-la.
Crec que els autèntics especialistes en optimisme són els que ho aconsegueixen ser quan sembla que tot dóna l'esquena.
Felicitats pel bloc, Cristina. Respira optimisme (per alguna cosa tindrà el fons groc..:)
no ho coneixia, ho tindré amb compte
la martona, benvinguda al bloc. He passejat pel teu i m´ha agradat molt. Espero llegir-te sovint.
deric, crec que val la pena. És un cant a l´optimisme.
jo també l'he llegit després d'una època dureta, i la veritat es que reconforta...
m'ha agradat.
Un petonet
jo també m'estic llegint aquest llibre.
Pero tinc un dubte, algú hem podria dir a qui anomenen pelones i per què¿?
Publica un comentari a l'entrada