An english wedding

Aquest pont dels difunts ha sigut molt emocionant. Es casava la Sarah a Surbiton, a prop de Londres. És una de les meves cosines angleses. També hi ha la Celia i en Johnnie. Aquests aconteixements passen poques vegades i vam anar-hi gairebé tota la família. Els meus pares, la meva germana, el cunyat i els nens, la meva cosina i el fill petit i jo. Jo feia 3 anys que no hi anava però els meus pares feia 28 anys que no trepitjaven terres angleses i van passar una mica de nervis però crec que va valdre la pena. Vaig trobar que el casament no era tan diferent dels que acostumem a veure aquí. Potser es veien alguns barrets però sobretot en gent gran. Em va sorprendre veure a les noies amb vestit però sense mitges amb la pell de gallina perquè a la tarda feia una miqueta de fred. Hi ha dames d´honor (bride maids) i els ushers (no sé la traducció) i el padrí (best man). Mentre els nuvis i família signaven el registre (o com es digui) la meva cosina Celia tocava el piano. Després els nuvis anaven al restaurant amb un Rolls Royce prenent champagne. Al banquet es va servir cava, vi negre de la Rioja i vi blanc de Chile. El dinar-berenar molt bo. Van servir una espècie de melmelada de menta que era deliciosa. Al final van fer un discurs (speach) el pare de la núvia, el marit i el padrí. La nostra taula tenia nom: Barcelona i cada taula tenia el nom d´un lloc que han visitat els nuvis; Barcelona, Venècia, Cape Town, Morfa Nefyn, i molts llocs que no recordo. Ahir van marxar 23 dies a Brasil. I nosaltres ja tornem a la rutina diària però segur que ens quedarà el record d´aquests dies a la retina durant molt de temps.

Jo no em caso

M´en vaig a London. Es casa la meva cosina i em fa molta il.lusió anar-hi perquè fa 3 anys que no veig als meus oncles i cosins. Són només 4 dies però espero passar-ho molt bé. Ja us ho explicaré a la tornada.

Feliç pont per tothom!

Sóc viva

Per si algú pensava que els extraterrestres m´havien abduït ja us ho podeu anar treient del cap. Sóc viva i de nou per aquests barris. El que passa és que quan arriba la nit estic tan cansada que no em ve de gust escriure. Porto uns dies fent un curs a la feina, buscant roba i complements per un casori a Londres i segueixo fent excursions amb "Caminar y sentir". Això de buscar roba per un casament pot semblar una tonteria però a mi m´estressa de mala manera. Estic poc acostumada a aquestes coses però per fi he trobat el que buscava i per fi puc descansar una mica. Aquest cap de setmana em toca treballar i he pensat que havia d´escriure una mica avui perquè a partir de demà no existeixo. També volia parlar dels temes estrella. El cas de l´agressió i l´AVE però al "Diari de jo mateixa" trobareu una bona reflexió sobre els temes en qüestió i jo estic cansada. Un altre dia més. Petons per tots. Sort!

Dos pájaros de un tiro

A manca d´explicar més coses aquest blog s´està tornant musical. Avui poso un parell de cançons que he descobert fa molt poquet. La primera me la va recomanar la June i la segona l´he trobat per casualitat i m´han agradat tant que les vull compartir amb vosaltres i donar-li les gràcies a la June. I si seguim parlant de música també us vull comentar que ahir nit vaig anar al Palau St Jordi a veure en Serrat i en Sabina, "Dos pájaros de un tiro". I no vaig anar sola. Al meu pare li feia molta il.lusió veure tots dos plegats. Ja sé que tenen molts detractors i no miro a ningú, eh Ddriver però també hi ha molta gent que valora la trajectòria de tots dos i tot i que no són el que van ser en un passat l´espectacle que van donar va ser molt dinàmic, professional i va fer que el palau ple a vessar es posés dempeus en diverses ocasions. Sobretot em va fer feliç veure al meu pare gaudir del concert. Potser més que tot plegat.

Bon cap de setmana a tothom! Sigueu feliços!

Te la dedico a tu...

Em van dedicar aquesta cançó dies enrere i ara la dedico jo...

Resum estiuenc

Les vacances ja s´acaben i toca comentar com ha sigut tot aquest mes de setembre. Van començar de la pitjor manera, amb la mort d´un amic. El primer dia de les meves vacances estava de funeral a Cartagena. Necessitava donar-li l´últim adéu. S´ho mereixia. Dies més tard vaig anar a Amsterdam i reconec que els dos primers dies no estava gaire animada. L´estat d´ànim no és una cosa que es pugui controlar. Volia sentir-me bé però els records estaven molt presents. Mica en mica tot es va posant al seu lloc. Sé que mai oblidaré aquesta persona però quan el recordi ja no em farà mal. Els dies a Amsterdam van ser divertits. Vam passejar molt, vam anar de visita a un coffeeshop, al Museu del Cannabis (ni fu ni fa), al Museu de la Tortura (interessant), al Rijksmuseeum (potser no s´escriu així) i al Museu Van Gogh (molt bo). També a Volendam (típic poble turístic). No em puc oblidar de la casa d´Anna Frank, lloc que em va deixar sense paraules, més que per el lloc en sí, sino per tot el que va passar allà. I pensar que això mateix li va passar a tanta i tanta gent...



Una setmana més tard de tornar d´Amsterdam vam marxar a Grècia. Vaig reservar els ferries i els hotels un dia abans de marxar i excepte Creta vam poder veure tot el que teníem previst. En primer lloc l´illa de Paros, tranquil.la i amb un encant especial, després Santorini que no té bones platges però el paisatge és preciós i Mykonos que ens va decepcionar profundament. Com a illa és maca però l´ambient és horrorós. És una illa per gent amb molts diners. Ha perdut l´encant que va tenir en un passat omplint els seus carrers de botigues cares, galeries d´art. No vam poder anar ni a la platja perquè vam passar els dos dies amb un temporal de vent. Pràcticament vam fugir de l´illa cap Atenes.
La capital del país, a diferència del que opina molta gent, ens va encantar. L´Acròpolis queda en alt i es divisa una panoràmica impressionant de tota la ciutat. Només vam tenir un dia per visitar tota la ciutat i lògicament ens vam quedar amb les ganes de veure altres llocs.



Al dia següent de tornar de Grècia cap a Alacant, Múrcia i Cartagena a veure amics dels primers que vaig conèixer per internet fa uns 4 anys. Vàrem tenir temps de recordar com ens vam conèixer, riure, posar-nos al dia. Vaig poder passar una estoneta a Cartagena a les festes de "Cartagineses y romanos". Quan tornava cap a Alacant per agafar l´avió vaig veure arribar el Talgo amb el que jo viatjava anys enrere i vaig tenir una miqueta de nostàlgia...



I per acabar la sortida d´ahir a la Tossa d´Alp. Feia mesos que no sortia amb el grup "Caminar y sentir" i em va costar posar-me les piles però m´ho vaig passar molt bé. Al seu bloc veureu més fotos. A veure si torno a agafar la rutina diària. A partir de demà torno al gimnàs, reprenc la dieta i dimecres ja torno a treballar. Sembla mentida però em ve de gust tornar a la feina, veure els companys.
Per ser un resum estival no ha quedat gaire curt. A veure si m´haureu de dir "Namasté, a un pam de la glòria". Un altre dia més.

I tornem a obrir la paradeta...

...Només per fer un parèntesi i és que ahir vaig cometre el grandíssim error de comentar a un bloc que no celebrava la diada i la gent se´m va tirar a sobre com si hagués dit una gran barbaritat. Jo no celebro la diada com no celebro els triomfs del Barça, ni celebro moltes altres coses perquè jo a la vida li donc importància a altres coses.És una opinió personal però això no vol dir que sigui menys catalana. Crec que aquest és un sentiment tan personal que ningú pot valorar-ho per mi ni emetre judicis de valor. Jo no necessito sortir al carrer amb estendards ni senyeres per demostrar que sóc catalana. Ho sóc i punt i allà on vaig porto aquest sentiment. M´encanta viatjar a tot arreu però mai canviaria Barcelona per cap altra ciutat perquè m´hi sento molt identificada. També vaig cometre l´error de dir que em sento ciutadana del món. És tan dolent? Fa un any vaig deixar una part de mi a Buenos Aires. En fi, no hauria d´aclarir res però necessitava fer-ho. Si algú se sent ofès pel que he escrit ho sento molt. Em sembla que encara tenim una cosa que es diu llibertat d´expressió. Ara tanco el parèntesi...



Pels que tingueu interès us poso al dia en alguns temes pendents:

PD1 El meu pare està bé. Ho dic pel tema que us vaig comentar en un altre post.
PD2 El viatge a Amsterdam va anar molt bé.
PD3 Marxo a Grècia aquest divendres. Ja us explicaré quan torni.
PD4 El meu amic de Cartagena va morir el dia 28 d´agost. Estava pitjor del que pensàvem. Va marxar sense fer soroll com va ser ell sempre. Com va dir un amic meu, "el teu amic perviu perquè tu el recordes, si tu te n´oblides ell mor". Em quedo amb la frase que deia ell sempre "donar vida als anys i no anys a la vida". Sempre va viure segons aquest lema.

Una abraçada