19 de novembre del 2010

La Cris petita...


Aquests dies i per diferents motius no puc evitar pensar una mica en la meva infància i al veure la foto d´en Ferran i les d´en Jordi he recordat que tinc una foto molt estimada. No recordo quants anys tenia però era després d´una competició de natació a l´antic Met, ara anomenat Dir Maragall i amb el meu monitor, en Celes. Jo crec que estava una miqueta enamorada...

16 de novembre del 2010

Marxar...


Com molts ja sabeu treballo a un hospital fa molts anys. La meva tasca com a infermera és vocacional i penso que ara mateix no podria fer una altra feina però avui m´ha passat una cosa que m´ha tocat la fibra sensible i m´ha fet pensar en la fragilitat de l´ésser humà. Tinc un pacient de mitjana edat que té càncer amb metàstasis i sap que s´està acabant. Avui m´ha parlat amb una serenor que m´ha costat mantenir-me sencera. M´ha dit que no vol que la seva família pateixi per ell. Ni vol patir ell...M´ha dit que vol passar a casa els últims dies i que per això vol marxar de l´hospital amb el dolor controlat, cosa que ha sigut difícil aquesta nit perquè tot i estar molt serè suposo que per dintre un no pot evitar pensar en tot el que deixa enrera. A mi m´ha commogut quan a última hora ha començat a plorar i la meva reacció ha sigut fer-li un petó i abraçar-lo. Crec que li ha anat bé. Sap que l´escoltaré quan faci falta. Que el comfortaré i que ni jo ni els meus companys deixarem que pateixi. Suposo que aquesta és una de les coses per les quals vaig estudiar infermeria. Fer més fàcil la vida als qui han perdut la salut i donar-los una mica de consol. És tan recomfortant aconseguir que algú que ho passa malament et miri i somrigui ni que sigui per un instant...

2 de novembre del 2010

Segueixo viva



Hola amics

Aquests mesos han sigut d´una activitat frenètica. Molts canvis, molt cansanci i molts mals de cap però van arribar les vacances I tot això va començar a quedar enrera. Vaig replantejar-me de nou coses i vaig gaudir de les meves vacances com no ho havia fet en anys. Les vacances a Jordània han significat una catarsi i he tornat eufórica i amb ganes de viure la vida plenament. He començat un curs de ioga (coach) per ser professora de ioga d´aquí uns anys o simplement com autocreixement, he començat un curs d´anglès perquè ja era hora d´anar pel món parlant d´una manera decent i no en plan indi, segueixo anant a caminar per la muntanya però ara mateix una de les coses més importants és que he recuperat el gust per sortir amb els amics a sopar, a veure una pel.lícula, a riure simplement. Coses que havia perdut feia temps. I la qüestió és que m´ho torno a passar bé. És época de retrobaments, de conèixer gent, de perdre la por a la vida i de treure´n tot el suc possible.

I arriba el temps de replantejar el blog. A partir d´ara em comprometo a escriure un cop per setmana si encara queda algú que em llegeixi. De moment aquest post li dedico a la gent de Calles (València) i als peregrins que ens vam retrobar que van fer que el meu cap de setmana fos inoblidable .

Gràcies a tots!!!

6 de juliol del 2010

Bajo los cielos de Asia



Hola amics

Aquest blog ha estat a la deriva a punt d'enfonsar-se però tot i haver-lo tingut abandonat a la seva sort durant més de 4 mesos, la meva idea era tornar amb algun tema que de veritat m'hagués impactat i és per això que sóc aquí.
I és que fa uns mesos per pura casualitat vaig veure un reportatge sobre el rescat d'un alpinista a l'Annapurna. Aquest home es deia Iñaki Ochoa de Olza i ens va deixar fa dos anys a 7400 metres d'alçada.
El reportatge era emotiu. Parlaven els seus germans, la seva mare, els seus amics, els companys d'expedicions... i tots coincidien en que era una bona persona. El reportatge parlava de solidaritat, d'amistat, de com tots els que estaven a la zona van intentar per tots els mitjans ajudar-lo.
A partir d'aquí em vaig començar a plantejar moltes coses i alguna cosa va canviar en mi.
Va passar un temps i tenia gravades algunes coses, sobretot les que deia la mare. Ella sempre havia animat al seu fill a fer allò que li agradava. Deia: “yo quiero que mi hijo sea feliz, no que sea abogado”. És una frase simple però que dóna a entendre molt.
I un dia casualment pel facebook vaig saber que aquest noi havia escrit un llibre amb les seves històries de la muntanya, una mena de memòries i pel meu aniversari va arribar a les meves mans. Realment va ser un regal que m'ha donat la magnífica oportunitat de conèixer l'Iñaki, de patir com ell, però d'entendre la vida com ell l'entenia. El llibre es diu “Bajo los cielos de Asia”.
Us el recomano perquè és un llibre de vida, d'il.lusió, de compartir, d'amistat i de solidaritat.
L'Iñaki ja no hi és però la seva ànima perdurarà en tots els que tenim il.lusions per les petites coses i per viure la vida amb intensitat.

Viure la vida més viva.

24 de gener del 2010

Le hérisson


Com va sent habitual, aquest blog torna a l´activitat després d´una parada tècnica i ha hagut de ser després de veure una pel.lícula, “La elegancia del erizo” (Le hérisson) basada en el llibre de la Muriel Barbery. Vaig anar al cine a cegues sense saber molt bé que em trobaria però des del primer moment em va captivar. Una nena amb un món interior increïble que sap trobar en la portera del seu edifici el que no veu en la seva estirada i neuròtica família. Un japonès amb inquietuts que coneix a aquests dos éssers i l´argument es posa en marxa. No us explico gran cosa més per no trencar la màgia d´una pel.lícula que em va mantenir enganxada fins al final.

23 de desembre del 2009

S´acosta Nadal...


Tornem per Nadal i és que aquests dies per diferents circumstàncies i sense poder evitar-ho sempre penso en els que ja no hi són. En un intercanvi de comentaris al facebook a més, he pensat en els que passaran aquestes festes a l´hospital. Els que ja no hi són descansen en pau i és maco i inevitable tenir un record per ells, pels moments que ens van donar.
Els que passaran aquests dies a l´hospital es mereixen el millor dels nostres somriures i la nostra dedicació. A uns quants els donaran permís per passar el 25 en família. A d´altres no serà possible pel tractament que porten. Jo que passo temps envoltada de malaltia i de tristor penso que aquests dies, per algun motiu la gent està més apagada i és per això que intentem fer que tot sigui més fàcil per ells. En fi, per mi el Nadal no em representa gran cosa. Aquest any treballo el 24 a la nit però el 25 i 26 el passo en família intentant que no es notin gaire els buits que van quedant a la família. No som gent de cantar nadales ni de fer grans celebracions. Ens agrada passar el 25 junts al voltant de la llar de foc. Els que millor s´ho passen són els nens que es junten els meus nebots i els fills de les meves cosines. Són uns trapelles molt divertits.
I el 27 a treballar una altra vegada que les vacances les tenim a l´estiu.
Us desitjo unes bones festes...

Us deixo amb una cançó que últimament em posa les piles

5 de desembre del 2009

Reflexions...




Passo per uns dies, unes setmanes de profunda reflexió però segueixo ben aprop...