Quins records!

Avui us deixo un parell de videos que vaig trobar per casualitat on parlen del SAPS de Drassanes, un centre que conec bé. Fa molts anys jo era una noia tímida que no era capaç de fer moltes coses per por, per vergonya. Qualsevol motiu era suficient per quedar-me a casa però un dia vaig veure un cartell de Creu Roja on demanaven voluntaris. Li vaig donar moltes voltes al tema i finalment vaig trucar. Vaig començar a fer de voluntària per no quedar-me a casa, per conèixer gent, per relacionar-me més i mica en mica vaig fer un grupet d´amics o coneguts però que van fer que jo, comencés a canviar i a veure la vida d´una altra manera. Anys més tard em van informar que hi havia un centre a Drassanes en ple Raval on els toxicòmans anaven a passar l´estona. M´hi vaig apuntar com a voluntària. Va ser una experiència impactant i prou enriquidora perquè això donés peu a fer un postgrau en drogodependències i un altre en Salut Mental i Psiquiatria i gràcies a això vaig treballar prop de dos anys dispensant metadona al bus de la metadona i al CAS Nou Barris. Així que d´una cosa que va començar com una manera d´obrir-me al món a la llarga em va donar de menjar durant un temps. És per això que veient els videos he recordat aquella experiència. M´ha alegrat veure que encara hi ha en Dito Eningo que segueix fent la mateixa tasca i que l´esperit del centre és el mateix. Fer que les persones que estan en actiu en el tema de l´heroïna tot i que se segueixin punxant puguin fer-ho en les millors condicions sanitàries ja que se´ls administra xeringues, cotó, alcohol, àcid cítric, etc. També es reparteixen preservatius. I a més, els que vulguin poden injectar-se a la narcosala supervisats pel personal d´infermeria, poden fer-se analítiques, tractar temes socials, rentar-se la roba, dutxar-se i sopar i algunes coses més. Vull dir que és un centre necessari al barri.
Ja em direu la vostra opinió. Gràcies!

De Cartagena a Madrid

S´acaben les vacances però puc dir que he aprofitat el temps. Retrobar persones que aprecio i descobrir llocs. Els primers dies vaig estar a Cartagena de casori. La May i en Jaume per fi es varen casar. Vaig recòrrer els carrers de Cartagena com si el temps no hagués passat però hi ha persones que ja no hi seran mai més. Uns dies després a Múrcia. Dies de retrobament d´amics, dels primers que vaig conèixer per internet. I llavors la Nora, la Mª José i jo vam marxar cap a Madrid a passar fred però a riure molt. Des de Barna va venir la Noe que s´apunta sempre quan es tracta de viatjar. El cap de setmana cultural però també per riure una mica. Vam sopar al Laydown, un lloc on hi ha llits en lloc de taules. Us ho recomano si algú passa per aquesta ciutat. I el Prado, i el Reina Sofía. Vaig quedar impressionada amb el Guernica. També vam anar a Toledo (quin fred) i Segovia (més fred encara) i a Aranjuez i allà nou retrobament amb en Paco que normalment viu a Venezuela i esmorzar a Atocha amb en Mariano. Feia 6 anys que no el veia. I ahir vaig parar a València per passar el dia amb el José. Vam nèixer el mateix dia i compartim el mateix cognom. Casualitats internàutiques. Feia 3 anys que no ens veiem. A Madrid ens ha passat de tot. Amb la Nora tot és possible. Un dia passant al costat del Caixa Fòrum gairebé em pispen el bolso. Poc hàbil va ser i no va aconseguir el seu objectiu. Un altre dia vam veure la Carmen Sevilla sense las ovejitas. Hi ha algú que m´ha dit que després d´una experiència així hi ha un abans i un després,jejeje. No li tindré pas en compte. Això sí, segueixo sense haver provat l´entrepà de calamars però s´ha de reconèixer que les tapes són espectaculars i els madrileños simpàtics. Hem tingut anècdotes maques com quan voliem fer una ruta guiada des de la Plaza Mayor i la meitat del recorregut estava ple d´escales. Resulta que la Mª José es desplaça amb cadira. Tota la gent sense excepció ens va ajudar. Sembla mentida que amb 37 anys descobreixi que la gent és solidària.
Ara queda el record d´uns dies ben aprofitats. La Nora s´en va cap a Buenos Aires i qui sap quan la veurem però està clar que les distàncies no són tan grans. Sempre ens quedarà el messenger...

Feliç setmana!

PD Per cert algú sap com fer que les lletres de la part lateral del bloc surtin més petites? És que si entro amb firefox es veuen d´una mida normal però si entro amb internet explorer es veuen gegants. A algú li passa el mateix?


Aquesta cançó va sonar al casori en lloc del típic vals. I va ballar tothom.

Bem leve

Una altra setmana i el temps passa i passa i ja tenim a Obama de president, i l´atur diuen que ha pujat i s´apropa el Nadal però no hi ha ganes de celebrar res però tot i la crisi la gent seguirà comprant i comprant i acumulant deutes perquè el nen tingui la Wii o la última joguina que tothom vol. Què ens està passant? Veig desgana en l´ambient. Jo mateixa em noto baixa d´energies. No vull pensar que això s´encomana. Per sort dijous vinent torno a tenir vacances i estaré fins a finals de mes voltant entre Cartagena, Múrcia i Madrid. A Cartagena vaig de casori i serà emocionant perquè ve Nora, la meva germaneta argentina. Ens vam veure al juliol a Buenos Aires i ara ve ella. Que quedi clar que jo no em caso que últimament m´han felicitat algunes persones :) Jo amb 5 anys vaig decidir que no em casaria i encara penso el mateix. Així que estaré uns 15 dies desconnectada però tornaré amb noves aventures que explicar. No seran com les de l´hospital però viatjant amb la Nora qualsevol cosa pot passar...

Discover Marisa Monte!

Sigueu feliços!!!

Pedraforca...i altres coses

Massa emocions aquests dies. Dissabte vaig fer mans i mànigues per poder anar al Pedraforca. Són d´aquests llocs emblemàtics que tothom té ganes de conèixer i a mi em feia molta il.lusió però ja se sap que treballant a un hospital de nit tenim molts caps de setmana ocupats. Finalment em van poder canviar el dia i cap allà vam anar. L´aproximació a la muntanya és espectacular. El lloc preciós amb els colors típics de la tardor i la bona companyia per assolir aquest repte. Per mi el fet de fer muntanya va començar fa dos anys, així que us podeu imaginar que amb la meva preparació física se´m fa difícil però jo ho intento i vaig fer el cim amb l´ajuda de tots els companys. Des d´aquí vull agrair que estiguessin tan pendents de mi en tot moment. Sense ells m´hagués resultat impossible. Al cim vam aprofitar per dinar i gaudir de les vistes. Fer quatre fotos i començar la baixada per l´enforcadura. Al principi sembla fàcil però quan arribem a la tartera comencen les relliscades i les caigudes ja que hi ha poca pedra. Jo en un moment donat em bloquejo i aquí és on en Miguel i en Jose decideixen fer una baixada “alternativa” que consisteix en agafar-nos tots tres de les mans i baixar a tota pastilla. Això no va evitar que caiguèssim tots tres en algun moment però vam baixar força ràpid fins al començament del bosc on va arribar la tranquil.litat. En poca estona arribàvem al refugi Lluís Estassen on pràcticament acabava la nostra aventura però amb el record d´un dia inoblidable. Un últim passeig fins al mirador del Gressolet i cap a casa.
Aquí no s´acabava el tema ja que diumenge tenia un altre petit repte i és que vaig còrrer la cursa de la dona, una cursa solidària per recaptar fons per la lluita contra el càncer de mama. 6500 participants per còrrer 5 km i molt bon rotllo. A mi em va agradar especialment quan vaig passar per davant del Liceu i els treballadors van sortir a aplaudir i animar. Així que com podeu imaginar ha sigut un cap de setmana ple d´emocions.
De cara a aquest cap de setmana ja tinc noves activitats interessants. Per dissabte tenim la festa de les bruixes (la meva festa) a Sant Feliu Sasserra i diumenge m´estic plantejant anar a la Marxa del Montseny que són 22 km. Algú s´anima a acompanyar-me???

Feliç setmana amics!

Discover John Lennon!

Una mica de mi

Aquests dies han sigut estranys, amb mals rotllos a la feina, situacions que ens han fet estar en tensió perquè ens passem moltes hores allà compartint moments millors i pitjors. Intentant que els pacients se sentin a gust tot i estar malalts. Donant ànims als que estan més desanimats i somrient tot i que hi ha dies que estariem millor dormint al nostre llitet que no pas en vetlla tota la nit però com deia a un altre post no canviaria aquesta feina per una altra. I llavors surto de la feina i m´esperen altre tipus d´emocions. Les sortides a la muntanya que m´omplen d´energia positiva, les meves tardes al cine Verdi, les trobades amb les amigues que són genials, els berenars amb en Pep, un amic incondicional, les tardes frikis amb en David i els esmorzars amb un amic que és el meu àngel de la guarda. I tota la gent que vaig coneixent perquè m´agrada molt conèixer gent. I llavors penso que tinc molta sort de tenir tots aquests amics i una família tan maca que no me la mereixo.
Llavors els moments dolents queden enrere i només puc pensar en el que visc cada dia.
L´altre dia m´ho deia en Pep, “no hi pensis tant”, “no li donis tantes voltes a les coses”, “ets una patidora” “no et preocupis de les coses abans d´hora”. I té raó perquè realment no tinc motius per queixar-me i per estar malament però una és patidora de mena. Per això els viatges, les sortides a la muntanya, les tardes de cine m´ajuden a desconnectar una mica. I després el que m´ajuda molt és passejar per Barcelona i mirar la gent. Com el dia que veig un noi amb un gosset petitó amb un picarol rosa. El gosset va voler apropar-se a llepar alguna porqueria de terra i el noi l´estira i li diu: “mira que eres petarda”. Mirant al noi no sabia qui era més petarda, si el gosset o ell però vaig riure molt. En fi, avui són d´aquells dies que em ve de gust deixar anar allò que em passa pel cap i compartir-ho amb tots vosaltres.

Una abraçada!

Discover Jamiroquai!

Us deixo al meu cantant favorit de tots els temps, en Jamiroquai que va fer que el meu primer nick a la xarxa fos "còsmica" per la seva cançó Cosmic girl. Ja sabeu un altre petit secret meu :)
Per cert les fotos són de la sortida d´ahir a Vallter per pujar el Gra de Fajol (2708 m). Vam fer el cim tot i l´amenaça de pluja i la boira.

Les dones a l´India

Segueixo el blog de l´Eduard des de fa mesos. No sé com vaig arribar fins a ell però estic contenta de poder llegir els seus posts. És una persona compromesa amb la cooperació a l´India. Ha estat diversos cops col.laborant amb ONG´s. Fa uns quants dies ens va animar a escriure avui dia 15 sobre la pobresa a través del Blog Action Day. Tots els bloggers parlant d´un mateix tema, cadascun amb la seva visió personal. Jo avui us parlaré d´una pel.lícula hindú que em va captivar fa un parell d´anys. Ja n´he parlat d´ella i avui més que centrar-me en la pel.lícula en sí vull parlar del tema que tracta.
Agua és una pel.lícula sobre les vídues a l´India. Quan a una dona se li mor el marit se la margina completament i la família la repudia, perd els seus drets i acaba a un ashram, un lloc on acabarà els seus dies. Fins l´any 1829 encara es practicava el sati i la vídua podia acabar a la pira funerària amb el difunt. Durant la ocupació britànica es va prohibir però han hagut casos puntuals en que no s´ha pogut demostrar que les dones hagin sigut obligades a fer-ho. A la pel.lícula la protagonista és una nena de 9 anys que queda vídua pocs dies després de casar-se i l´envien a un ashram. És trist pensar que existeix aquesta discriminació tan flagrant i que les dones pel fet de ser-ho no tenen cap dret.
L´analfabetisme que pateixen moltes fa que no sàpiguen que tenen dret a cobrar uns diners del govern. Tot això em fa pensar si aquestes dones són conscients de que se les està humiliant, de la pobresa física i emocional que pateixen. Realment creuen que aquest ha de ser el seu destí a la vida? Suposo que quan els seus propis fills les menyspreen s´enfonsen completament. M´agradaria pensar que les coses canviaran i que les dones que ara per sort, tenen més estudis i més recursos per evitar això tindran un futur millor sense dependre de ningú. Per sort hi ha ONG´s que donen microcrèdits a dones perque elles s´encarreguin d´administrar aquests diners de la millor manera possible i tenir una mica d´autonomia. Entre elles la Fundación Vicente Ferrer. Us animo a que feu una ullada a la seva web. En el meu viatge al 2005 vaig veure molta pobresa però també vaig veure gent il.lusionada que lluita per viure cada dia una mica millor. Gràcies Eduard!

Hospitalades

El títol d´aquest post és en referència a aquelles coses que ens passen quan treballem i que ens fan riure cada cop que les recordem. Ahir nit a la feina ens enrecordàvem d´anècdotes diverses i no vam parar de riure en una bona estona. També va ser una nit tranquil.la (paraula vetada als hospitals), d´aquelles nits en que podem seure a petar la xerrada i a menjar porqueries (patates, fruits secs, etc). Tenim un company de feina força peculiar, per definir-lo d´alguna manera. Diu joies com "yo me regocijo con mi trabajo" quan a les 2 de la matinada seguia repartint medicació...Un altre dia va venir un personatge a urgències a visitar-se i quan li van preguntar quines malalties havia tingut ell contesta: "chispun". És clar, a la infermera li va agafar un atac de riure. Li va dir que no entenia que significava la paraula i ell seguia dient chispun chispun. Total, que al veure la cara de la infermera s´obre la camisa i li ensenya una cicatriu amb "6 punts". En fi, històries per no dormir. O el noi que ve per una possible apendicitis i li diuen que es posi el termòmetre al recte. En fi...se´l va col.locar al penis. Tant per tant també és recte...M´hagués agradat veure la cara de la infermera quan va entrar al box per recollir el termòmetre. O el dia que vaig haver de cridar un pacient per visitar-se a urgències i quan veig el nom no era capaç d´articular paraula. Es deia Karamoko. Com que no era capaç de dir el seu nom sense riure vaig sortir a la saleta d´espera i al veure un home negre directament li vaig dir que passés a visitar-se. O el dia que venen una parella vomitant i amb diarrees i ens expliquen que havien menjat bolets que havien trobat a la muntanya. Al preguntar la seva adreça resulta que vivien al carrer del xampinyó. Ja és mala sort...O la nit que li porto un suc de prèssec a un noi ingressat. Li poso el got a la tauleta amb tan mala sort que el gotet (que tenia vida pròpia) va relliscar fins caure a sobre del noi. La seva cara era de sorpresa i jo m´hagués volgut fondre en aquell mateix moment. També hi ha temes relacionats amb la informàtica que ens dóna molts mals de cap perquè tenim programa nou des de fa un any i hi ha qui no acaba de dominar el tema. Ahir llegint unes observacions veig que posa literalment "frieta dsens sal". Ja em semblava que algú havia escrit en holandès però no, resulta que en realitat volien dir "dieta sense sal". Després diuen que els metges escriuen malament...ara inclús amb el teclat d´un ordinador. I podria seguir però potser pensareu que els sanitaris estem per tancar...Potser sí però qui estaria disposat a treballar caps de setmana sencers? O aguantar certes coses però un somriure o un gràcies ho compensa tot. Per això sempre he cregut que aquesta feina és vocacional. O t´agrada molt o no t´agrada gens.

Bon cap de setmana a tothom!

Discover Elton John!

PD La foto ja té uns anys...