Una mica de mi

Aquests dies han sigut estranys, amb mals rotllos a la feina, situacions que ens han fet estar en tensió perquè ens passem moltes hores allà compartint moments millors i pitjors. Intentant que els pacients se sentin a gust tot i estar malalts. Donant ànims als que estan més desanimats i somrient tot i que hi ha dies que estariem millor dormint al nostre llitet que no pas en vetlla tota la nit però com deia a un altre post no canviaria aquesta feina per una altra. I llavors surto de la feina i m´esperen altre tipus d´emocions. Les sortides a la muntanya que m´omplen d´energia positiva, les meves tardes al cine Verdi, les trobades amb les amigues que són genials, els berenars amb en Pep, un amic incondicional, les tardes frikis amb en David i els esmorzars amb un amic que és el meu àngel de la guarda. I tota la gent que vaig coneixent perquè m´agrada molt conèixer gent. I llavors penso que tinc molta sort de tenir tots aquests amics i una família tan maca que no me la mereixo.
Llavors els moments dolents queden enrere i només puc pensar en el que visc cada dia.
L´altre dia m´ho deia en Pep, “no hi pensis tant”, “no li donis tantes voltes a les coses”, “ets una patidora” “no et preocupis de les coses abans d´hora”. I té raó perquè realment no tinc motius per queixar-me i per estar malament però una és patidora de mena. Per això els viatges, les sortides a la muntanya, les tardes de cine m´ajuden a desconnectar una mica. I després el que m´ajuda molt és passejar per Barcelona i mirar la gent. Com el dia que veig un noi amb un gosset petitó amb un picarol rosa. El gosset va voler apropar-se a llepar alguna porqueria de terra i el noi l´estira i li diu: “mira que eres petarda”. Mirant al noi no sabia qui era més petarda, si el gosset o ell però vaig riure molt. En fi, avui són d´aquells dies que em ve de gust deixar anar allò que em passa pel cap i compartir-ho amb tots vosaltres.

Una abraçada!

Discover Jamiroquai!

Us deixo al meu cantant favorit de tots els temps, en Jamiroquai que va fer que el meu primer nick a la xarxa fos "còsmica" per la seva cançó Cosmic girl. Ja sabeu un altre petit secret meu :)
Per cert les fotos són de la sortida d´ahir a Vallter per pujar el Gra de Fajol (2708 m). Vam fer el cim tot i l´amenaça de pluja i la boira.

Les dones a l´India

Segueixo el blog de l´Eduard des de fa mesos. No sé com vaig arribar fins a ell però estic contenta de poder llegir els seus posts. És una persona compromesa amb la cooperació a l´India. Ha estat diversos cops col.laborant amb ONG´s. Fa uns quants dies ens va animar a escriure avui dia 15 sobre la pobresa a través del Blog Action Day. Tots els bloggers parlant d´un mateix tema, cadascun amb la seva visió personal. Jo avui us parlaré d´una pel.lícula hindú que em va captivar fa un parell d´anys. Ja n´he parlat d´ella i avui més que centrar-me en la pel.lícula en sí vull parlar del tema que tracta.
Agua és una pel.lícula sobre les vídues a l´India. Quan a una dona se li mor el marit se la margina completament i la família la repudia, perd els seus drets i acaba a un ashram, un lloc on acabarà els seus dies. Fins l´any 1829 encara es practicava el sati i la vídua podia acabar a la pira funerària amb el difunt. Durant la ocupació britànica es va prohibir però han hagut casos puntuals en que no s´ha pogut demostrar que les dones hagin sigut obligades a fer-ho. A la pel.lícula la protagonista és una nena de 9 anys que queda vídua pocs dies després de casar-se i l´envien a un ashram. És trist pensar que existeix aquesta discriminació tan flagrant i que les dones pel fet de ser-ho no tenen cap dret.
L´analfabetisme que pateixen moltes fa que no sàpiguen que tenen dret a cobrar uns diners del govern. Tot això em fa pensar si aquestes dones són conscients de que se les està humiliant, de la pobresa física i emocional que pateixen. Realment creuen que aquest ha de ser el seu destí a la vida? Suposo que quan els seus propis fills les menyspreen s´enfonsen completament. M´agradaria pensar que les coses canviaran i que les dones que ara per sort, tenen més estudis i més recursos per evitar això tindran un futur millor sense dependre de ningú. Per sort hi ha ONG´s que donen microcrèdits a dones perque elles s´encarreguin d´administrar aquests diners de la millor manera possible i tenir una mica d´autonomia. Entre elles la Fundación Vicente Ferrer. Us animo a que feu una ullada a la seva web. En el meu viatge al 2005 vaig veure molta pobresa però també vaig veure gent il.lusionada que lluita per viure cada dia una mica millor. Gràcies Eduard!

Hospitalades

El títol d´aquest post és en referència a aquelles coses que ens passen quan treballem i que ens fan riure cada cop que les recordem. Ahir nit a la feina ens enrecordàvem d´anècdotes diverses i no vam parar de riure en una bona estona. També va ser una nit tranquil.la (paraula vetada als hospitals), d´aquelles nits en que podem seure a petar la xerrada i a menjar porqueries (patates, fruits secs, etc). Tenim un company de feina força peculiar, per definir-lo d´alguna manera. Diu joies com "yo me regocijo con mi trabajo" quan a les 2 de la matinada seguia repartint medicació...Un altre dia va venir un personatge a urgències a visitar-se i quan li van preguntar quines malalties havia tingut ell contesta: "chispun". És clar, a la infermera li va agafar un atac de riure. Li va dir que no entenia que significava la paraula i ell seguia dient chispun chispun. Total, que al veure la cara de la infermera s´obre la camisa i li ensenya una cicatriu amb "6 punts". En fi, històries per no dormir. O el noi que ve per una possible apendicitis i li diuen que es posi el termòmetre al recte. En fi...se´l va col.locar al penis. Tant per tant també és recte...M´hagués agradat veure la cara de la infermera quan va entrar al box per recollir el termòmetre. O el dia que vaig haver de cridar un pacient per visitar-se a urgències i quan veig el nom no era capaç d´articular paraula. Es deia Karamoko. Com que no era capaç de dir el seu nom sense riure vaig sortir a la saleta d´espera i al veure un home negre directament li vaig dir que passés a visitar-se. O el dia que venen una parella vomitant i amb diarrees i ens expliquen que havien menjat bolets que havien trobat a la muntanya. Al preguntar la seva adreça resulta que vivien al carrer del xampinyó. Ja és mala sort...O la nit que li porto un suc de prèssec a un noi ingressat. Li poso el got a la tauleta amb tan mala sort que el gotet (que tenia vida pròpia) va relliscar fins caure a sobre del noi. La seva cara era de sorpresa i jo m´hagués volgut fondre en aquell mateix moment. També hi ha temes relacionats amb la informàtica que ens dóna molts mals de cap perquè tenim programa nou des de fa un any i hi ha qui no acaba de dominar el tema. Ahir llegint unes observacions veig que posa literalment "frieta dsens sal". Ja em semblava que algú havia escrit en holandès però no, resulta que en realitat volien dir "dieta sense sal". Després diuen que els metges escriuen malament...ara inclús amb el teclat d´un ordinador. I podria seguir però potser pensareu que els sanitaris estem per tancar...Potser sí però qui estaria disposat a treballar caps de setmana sencers? O aguantar certes coses però un somriure o un gràcies ho compensa tot. Per això sempre he cregut que aquesta feina és vocacional. O t´agrada molt o no t´agrada gens.

Bon cap de setmana a tothom!

Discover Elton John!

PD La foto ja té uns anys...

Premi!

L´Striper m´acaba de donar un premi, el Paracelso 2008. No crec que sigui la persona adequada per rebre´l però aquestes coses no passen cada dia i m´ha fet il.lusió. A partir d´aquest blog existeixen 3 blogs més d´amics que comparteixen les meves aficions. De fet el terme correcte seria que jo comparteixo les aficions d´ells: la muntanya, concretament. Suposo que el fet de llegir-me els va motivar per començar un blog cadascun d´ells explicant les seves experiències. És per això que vull donar aquest premi a ells, per estar sempre aprop donant-me energia positiva. Gràcies!

Caminar y sentir
Las de culoinquieto
Caminando con Juan

Discover Sabina Y Páez!

Ja sé que no pega la cançó però sento nostalgia...Te extraño hermanita...



L´Anastàsia m´acaba de donar el Premi Anastàsic Dzezva d´Or. Aquesta noia sí que val el seu pes en or. Ens coneixem fa poquet però sempre té bones paraules amb mi. Gràcies guapa! A la vegada aquest premi el donc a tots els que em llegiu perque en aquest temps que ens hem anat coneixent us heu tornat entranyables per mi.

Racisme...

Avui m´han enviat aquest video. Trobo que val la pena veure´l sencer. Aquestes coses...tristament passen...

De feina, llibres i lleure

Discover Freemasons!

Discover Cascada!

Aquí seguim provant cosetes noves. Ara li toca el torn al body pump. Una horeta carregant una barra amb peses. Ja porto dues classes i agulletes fins a les pestanyes però és una classe molt dinàmica que em posa les piles per tot el dia i la música m´encanta. Segueixo amb l´aqua gym que tonifica molt i l´spinning per completar. Aguantaré aquest ritme? Ni idea però el més important és que fer tot això fa que m´oblidi d´altres coses i que em trobi bé amb mi mateixa. El somni d´estudiar japonès s´ha esvaït. Encara queda una petita esperança de poder fer italià i amb una companya de feina estem mirant per fer un postgrau en teràpies naturals o sobre la diabetis perquè a la nostra feina necessitem reciclar-nos contínuament per estar al dia en diferents temes. A més ara farem un treball en grup sobre la AVC i la TIA (res a veure amb Mortadelo y Filemón :P). Són respectivament Accident vascular cerebral i Accident isquèmic transitori. El que diem embòlia o ictus. Hem de fer unes trajectòries clíniques que en un futur ens facilitaran molt la nostra feina perquè ens donaran unes pautes fixes a seguir quan ens ingressa un pacient afectat d´aquestes patologies. Per acabar comentar-vos que estic llegint un llibre molt interessant. No és un best seller, és un llibre que em va regalar algú molt especial i que em coneix molt bé. El llibre es diu "Tres tasses de te" i parla de les vivències d´un escalador al K2. A partir dels seus problemes per sobreviure en la muntanya ell transforma la seva existència per ajudar a la gent de la zona construïnt escoles perque les nenes puguin aprendre i tenir un futur millor. I tot això en un país d´extremismes i talibans. És una història real que ens ha d´ensenyar que quan volem actuar per ajudar tot es posa al nostre favor.
Us deixo amb una frase de´n Nelson Mandela

"L´educació és l´arma més poderosa per canviar el món"

Per cert les cançons són dues de les que posen habitualment a la classe de body pump.

Pregunta: Algú em sabria dir com es diu pesa en català? Jo crec que no ho he escrit bé.

Una palabra tuya

Avui us parlo d´una pel.lícula que vaig veure dissabte, "Una palabra tuya". Drama i més drama. I un lleu toc d´humor. No em va desagradar però potser és una pel.lícula massa crua per un dissabte a la tarda. Veient que sortia la "Cañizares" de Cámera café un pensa que seria una comèdia però res més lluny. Sento no ser molt rigurosa en la meva crítica. La meva opinió és molt personal. Segurament si hagués sabut l´argument abans d´entrar al cine l´hagués vist igualment però de vegades prefereixo veure pel.lícules més frívoles i no "reality bites". Hi ha vegades que la realitat supera a la ficció. Així és com definiria aquesta cinta. El duel interpretatiu entre les dues actrius Malena Alterio i Esperanza Pedreño és per treure´s el barret. No deixa indiferent. Té unes quantes frases colpidores. I un final...bé, aneu-la a veure.
Em quedo amb una frase...

"Tú buscas en la gente una perfección que no existe, que la primera que no la tienes eres tú"

Per cert, ahir vaig fer experiments amb el bloc i em vau desaparèixer tots de la llista de blocs. Si algú que hi era abans no es troba digueu-me perquè la meva memòria no dóna per tant.