3 d’octubre de 2008

Hospitalades


El títol d´aquest post és en referència a aquelles coses que ens passen quan treballem i que ens fan riure cada cop que les recordem. Ahir nit a la feina ens enrecordàvem d´anècdotes diverses i no vam parar de riure en una bona estona. També va ser una nit tranquil.la (paraula vetada als hospitals), d´aquelles nits en que podem seure a petar la xerrada i a menjar porqueries (patates, fruits secs, etc). Tenim un company de feina força peculiar, per definir-lo d´alguna manera. Diu joies com "yo me regocijo con mi trabajo" quan a les 2 de la matinada seguia repartint medicació...Un altre dia va venir un personatge a urgències a visitar-se i quan li van preguntar quines malalties havia tingut ell contesta: "chispun". És clar, a la infermera li va agafar un atac de riure. Li va dir que no entenia que significava la paraula i ell seguia dient chispun chispun. Total, que al veure la cara de la infermera s´obre la camisa i li ensenya una cicatriu amb "6 punts". En fi, històries per no dormir. O el noi que ve per una possible apendicitis i li diuen que es posi el termòmetre al recte. En fi...se´l va col.locar al penis. Tant per tant també és recte...M´hagués agradat veure la cara de la infermera quan va entrar al box per recollir el termòmetre. O el dia que vaig haver de cridar un pacient per visitar-se a urgències i quan veig el nom no era capaç d´articular paraula. Es deia Karamoko. Com que no era capaç de dir el seu nom sense riure vaig sortir a la saleta d´espera i al veure un home negre directament li vaig dir que passés a visitar-se. O el dia que venen una parella vomitant i amb diarrees i ens expliquen que havien menjat bolets que havien trobat a la muntanya. Al preguntar la seva adreça resulta que vivien al carrer del xampinyó. Ja és mala sort...O la nit que li porto un suc de prèssec a un noi ingressat. Li poso el got a la tauleta amb tan mala sort que el gotet (que tenia vida pròpia) va relliscar fins caure a sobre del noi. La seva cara era de sorpresa i jo m´hagués volgut fondre en aquell mateix moment. També hi ha temes relacionats amb la informàtica que ens dóna molts mals de cap perquè tenim programa nou des de fa un any i hi ha qui no acaba de dominar el tema. Ahir llegint unes observacions veig que posa literalment "frieta dsens sal". Ja em semblava que algú havia escrit en holandès però no, resulta que en realitat volien dir "dieta sense sal". Després diuen que els metges escriuen malament...ara inclús amb el teclat d´un ordinador. I podria seguir però potser pensareu que els sanitaris estem per tancar...Potser sí però qui estaria disposat a treballar caps de setmana sencers? O aguantar certes coses però un somriure o un gràcies ho compensa tot. Per això sempre he cregut que aquesta feina és vocacional. O t´agrada molt o no t´agrada gens.

Bon cap de setmana a tothom!


Discover Elton John!



PD La foto ja té uns anys...

30 comentaris:

Ferran ha dit...

I tant que és vocacional! Vaja, algú que la faci sense sentir-la com una cosa pròpia... no voldria pas topar-hi, en un hospital!
El que no entenc és, com sent una feina tan delicada, estan permès aquestes jornades hiperllargues; francament, em sembla molt perillós!

Cristina ha dit...

ferran, doncs no ho sé...però els dilluns quan sortim a les 7:30 de la feina ens anem arrossegant literalment. Tot i així no canviaria aquesta feina per una altra :)

Striper ha dit...

A vegades ja va be riure una mica a la feina. Bon finde guapa.

Cristina ha dit...

striper, inclús en els moments de més tensió acabem amb un somriure. Que passis un bon cap de setmana!

^____^ ha dit...

si es que en tot moment podem tenir diferents tipus de moments :) impresionant lo de "chispun" :)

Edu ha dit...

Sí, no hi ha dubte que és una feina vocacional.

Molt divertides les hospitalades! Increible la del termòmetre :)

Salut!

Cristina ha dit...

^___^ realment és així. Treballar a un hospital no vol dir que hem d´estar tot el temps amb cara de circumstàncies. Petons!

edu, crec que si juntem totes les anècdotes podriem fer un llibre :)

JOSE ANTONIO ha dit...

Muy buenas las anécdotas,....
Está claro que muchos trabajos sin vocación es casi imposible soportar la presión humana, trabajar con personas es algo muy enriquecedor y a la vez absorvente.
Que sigas disfrutando tanto de tu vida y de tu trabajo.
Y sigue contando más "hospitaladas".
Un beso.

Anastàsia ha dit...

M´he fet un fart de riure amb aquest post !!! M´imagino el teu company , fins al capdemunt d´aguantar el personal, de netejar culs, i amb unes ulleres fins al terra dient lo de "me regocijo con este trabajo". REs més important que gaudir amb el que fas . De fet ,tots els treballs tenen les seves anècdotes i no acabriem mai d´explicar-les ... Ah !lo del termòmetre al recte em fa recordar els meus temps de dependenta ,quan una noia es va posar el tanga al revés. La mare li deia : "¿nena , por qué no sales?" I ella :que no ,mama , que yo no salgo ....jajaja.
Per ser feliç amb la feina has de tenir sempre vocació , però els infermers i infermeres estàn fets d´una pasta especial.La seva feina és impagable.Rs xiqueta , que m´ha encantat el post, la música , i la foto , que estàs molt bufona.

Cristina ha dit...

jose antonio, ¡gracias! No te imaginas lo bien que me sienta salir con vosotros sábado tras sábado. Sin estos ratitos de compartir y disfrutar de la naturaleza mi trabajo no sería tan fácil. Así que una parte de agradecimiento es para vosotros dos. Un abrazo

Anastàsia, doncs cada nit passen històries una mica frikis. Crec que ja ens hem endurit prou per aguantar el que sigui. Gràcies maca! Per sort, crec que he millorat des de que em van fer aquesta foto. Ara el nostre uniforme té un toc de color que sempre dóna una mica d´alegria.

Bon cap de setmana!

Jo Mateixa ha dit...

Ha de ser vocacional, això segur, per que de vegades et pasen cada cosa que déu ni do.

Recordo la primera setmana de pràctiques a l'hospital, estaba amb els nadons i en vam veure nèixer precticament un, això va ser un divendres, en tornar el dilluns el nado habia mort per complicacions pulmonars, vaig voler deixar-ho.

Em ser a casa m'en vaig adonar que no sempre la gent s'ha salva, que no sempre podem ajudar-los, però que, com a mínim, ho hem d'intentar, i aixi va ser com em vaig treure el títoil d'auxiliar de geriatria.

No he exercit per que mira, a casa em van menjar molt la olla, però no serà per que no m'agrades i de tant en tant ho enyoro :-(

Un petonet guapissima!!!!!

Cristina ha dit...

jo mateixa, jo vaig començar a estudiar infermeria una mica a cegues perquè realment volia ser...veterinària però en aquests anys no he volgut fer una altra cosa. Petons guapa!

Deric ha dit...

certament és molt vocacional!
i s'agraeix tan un somriure i una paraula amable quan estas malalt!

Cristina ha dit...

deric, de vegades hem de tenir més paciència de la que un es pugui arribar a imaginar però també et poses en el lloc del malalt i és dur passar dies i de vegades setmanes tancat a un lloc on et punxen i et fan proves invasives dia sí i dia també. Crec que això acaba amb la moral de qualsevol.

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

CASI MUERO CON EL KARAMOKOOOOOOOOOO JAJAJAJAJA yo no podria parara de reir, pobre tio jajajaj le pasara seguido, me gusto mucho el post, y los comentarios...es lindo trabajar en aquello que sentís a tu medida..tienen suerte tus pacientes ehh¡¡¡¡¡

Cristina ha dit...

andrea, gracias guapa. Por lo menos me siento recompensada aunque hay días que salgo huyendo después de una noche de perros,jejeje.

Rita ha dit...

Suposo que és com a totes les feines, sempre hi ha temps per tot.
Jo no podria fer-la, però, tot em fa angúnia. Sort que no tothom és com jo... :-)

Cristina ha dit...

rita, jo crec que ens anem endurint amb el pas del temps. Jo mateixa reconec que les coses que veig no m´afecten. M´afecta el patiment de la gent.

Culoinquieto ha dit...

Podrías escribir un libro de anécdotas, me he divertido mucho leyéndote, a ver si en la próxima salida nos cuentas más, seguro que nos animamos todos.
Quë bonita la foto de las dos abuelillas!!
Un beso

Cristina ha dit...

culoinquieto, ¿las dos abuelillas? Como siempre tan chistoso. Esa abuelilla significó mucho en cierta época. Ya no está...se fue hace ya unos años.

Mikel ha dit...

jo he de confesar i confeso que no seria pas capaç de fer aquesta feina i us admiro força a la gent que la feu.

Cristina ha dit...

mikel, tot és posar-s´hi. Jo tampoc podria fer la feina que fas tu perquè no tinc els coneixements i perquè no seria capaç d´assumir aquest tipus de responsabilitat ;)

Veronica ha dit...

Si que és vocacional, i això us admiro molt, a tots els que la dueu endavant... per cert, boníssim el Karamoko, JEJEJEJEJ!!!!! Però com molt bé dius, nomès un somriure ho compensa tot... i és que hauriem de ser capaços de pendre´ns les coses sempre de la manera més positiva posible, oi?

Cristina ha dit...

veronica, doncs sí, inclús en els pitjors moments però de vegades no és fàcil. Aquesta nit he treballat i he sortit de la feina amb un regust amarg...

menxu ha dit...

I el millor és que ens has fet riure i somriure a nosaltres explicant-ho! Un post genial, jajaja :)

Cristina ha dit...

menxu, gràcies guapa!!!!Jo he rigut molt imaginant l´escena de les danses folk!!!

sergi m. ha dit...

Formes part d'un dels colectius que més admiro i que, sens dubte, és dels més castigats. Per fer la vostra feina s'ha de tenir vocació, ja que qui no la té, de seguida se li nota.

Així que vas ser tu qui em va tirar el suc pel damunt?

Quina sort el nano que tenia el membre sempre recte!

Voto el post amb "deupun".
Salut!

Cristina ha dit...

sergi m., jo em sento ben tractada a la meva feina però reconec que de vegades m´he sentit malament amb el tracte d´algun pacient però sobre tot d´algun familiar que m´ha parlat amb despreci. Hi ha gent que no sap que és l´educació i no es posen en la nostra pell i després de tot (i parlo de malalts grans i amb demència) estem suplint tot allò que ells no serien capaços de fer per cuidar aquests malalts.

Patry/Icia ha dit...

ueps! passava per dir-te, no hi ha edat límit per començar ni practicar kàrate :)

Cristina ha dit...

Gràcies guapa! Suposo que tot és plantejar-s´ho :)