25 de març del 2007

Deixar petjada/deixar emprempta




Ahir dissabte vam anar aprop de Setcases, a Tregurà de dalt per pujar el Balandrau. Quan vam començar l´ascensió vam veure que el temps es complicava amb neu i boira i vam decidir girar cua. Crec que va ser una bona decisió. Així que vam baixar amb els cotxes fins a Tregurà i vam fer la ruta del carboner. Un lloc preciós ple de manantials i ahir ple de neu. Vam fe guerra de boles de neu, vam fer un nino, vam riure. Un dia maco, maco. Un de tants dissabtes en que ens envoltem per unes hores de natura i aire fresc. Per mi descobrir tot això ha sigut de les millors coses que m´han passat en aquests últims mesos. I per aquest motiu he posat aquest títol al post. Molta gent passa per la vida com a simple espectador, ho veu des del pati de butaques, en lloc de pujar a l´escenari. Jo fa un any era així. No era capaç de fer res més que queixar-me i trobar-li pegues a tot. Un dia algú, va aparèixer en el moment precís per demostrar-me que la vida ens ofereix moltes coses i que podem fer realitat els nostres somnis, que podem deixar petjada o emprempta, com li volgueu dir. Que les preocupacions de vegades no són tan importants com creiem. Que si tenim una mica d´optimisme tot és més fàcil. De vegades una tonteria acaba sent una gran bola de neu que va creixent. Per tant el moment de ser feliç és ara, el moment per gaudir de la vida és ara. El futur és ara mateix.

Us deixo una cançó molt maca de la BSO de Manuale d´Amore 2

http://www.goear.com/listen.php?v=f5dd9db

Per cert la de la foto sóc jo, tot i que una mica desfigurada per un floc de neu. ¡Gracias Miguel!

21 de març del 2007

I només és dimecres!



La veritat és que no tinc tema per comentar avui però em venia de gust escriure qualsevol cosa. Estem a dimecres i ja penso en el cap de setmana. Per què serà? Potser perquè surto amb el grup de senderisme. Pujarem al Balandrau. No em pregunteu on està això però crec que és molt maco. M´han recomanat que vagi abrigada i que m´emporti dos entrepans. No sigui que em quedi sense dinar. Ara fa més d´un mes que no surto amb ells i ja tinc moltes ganes. I el cap de setmana de setmana santa (6, 7 i 8 d´abril) surto novament amb els del senderisme per seguir el GR 92 des de Tarragona fins l´Ametlla de Mar, en total 66 km. La qüestió és que cada cop faig més coses i més que vull fer. He passat d´un estat en el que no feia res més que treballar a anar al gimnàs, fer senderisme, estar més pendent de la família que han estat una miqueta malaltons, sortir a sopar amb les amigues de tant en tant, els esmorzars amb amics, les xerrades interminables amb en Pep i em sento molt bé. És com l´actimel, quan et sents bé per dintre es nota per fora. I em passa que no m´enfado tant, que estic de millor humor, que no li dono tanta importància a les coses. Ara toca recuperar dues aficions que he deixat una mica de banda, el cine i la lectura perquè han reobert per fi el cine Maldà. El que passa és que les pel.lícules són exclusivament Bollywood i duren més de 3 hores i sembla que de moment no estan gaire bé subtitulades. Em van dir que dintre de poc faran com abans. Dues pel.lícules de reestrena al preu d´una i cada setmana les canvien. I en el tema de la lectura estic una mica cansada. Començo un llibre i no m´enganxa. Ara estic aficionada als sudokus. Sembla mentida com un requadre ple de números pugui tenir aquest nivell d´addicció.Em sembla que per avui ja us he posat al dia. Bona nit!

PD Per cert la foto li dedico a la Candela.

14 de març del 2007

Això no té nom


Avui estic cansada, em fa mal el cap i me n´aniria a dormir ara mateix però he trobat aquesta foto i no he pogut evitar tornar a riure un cop més. Bona nit!

7 de març del 2007

Nora




Aquest post va dedicat a la Nora, la meva amiga argentina que ha tingut un accident fa pocs dies. El dia de l´aniversari del seu fill gran es va passar el talla gespa pel peu dret. Un bon tall, cap al quirofan d´urgències i ara amb un guix fins qui sap quan. La qüestió és que ella quan va saber que pujava a quirofan el primer sms me´l va enviar a mi. Jo que no sóc creient vaig encendre una espelma. Tot va sortir bé però des d´aquí li faig un petit homenatge per estar tan a prop meu tot i estar tan lluny. Te quiero hermanita

Som solidaris?


Ara fa uns dies que buscava un tema per escriure. Suposo que tots tenim dies en que la inspiració ens abandona i cap tema sembla interessant. Ahir estava asseguda a un banc de la Plaça Universitat i veia uns nois de Metges sense fronteres que intentaven "reclutar" socis per la seva ONG. La gran majoria els esquivava sense dir res, d´altres tenien molta pressa i pràcticament no se´ls miraven a la cara i de cop una dona de mitjana edat va parar i va escoltar pacientment, amb un somriure a la cara al noi de cabell llarg. Quan ell va acabar la seva explicació ella li va dir que no tenia feina i que li agradaria molt col.laborar però que en aquells moments no podia. Que li sabia molt de greu. Però que si un dia trobava feina li agradaria fer-se sòcia. El noi se la va mirar sense poder dir res i li va agrair que l´escoltés. A mi em va fer sentir bé aquella dona. Ella que no podia li agradaria fer-ho i d´altres molt ben vestits esquivaven aquell noi. No sé que penseu de les ONG. Avui en dia que hi ha tantes de diferents és difícil saber si els diners que donem van a parar al que realment creiem. Jo tinc dos nens apadrinats, un amb "Ayuda en acción" i l´altre amb la "Fundació Vicente Ferrer". La nena està al Perú i el nen a l´India. En el cas del nen vaig comprovar in situ com es gestionen els diners que jo envio cada mes i crec que fan una bona tasca. En el cas de la nena vull creure que també li arriben aquests diners. De fet ella m´escriu de tant en tant i per les seves cartes se li nota que està feliç i agraïda. La meva pregunta és, creieu que som solidaris?