Acabo de veure que Ralph Lauren, una coneguda marca de moda s´anuncia amb una foto aberrant d´una model molt prima però que retocada amb photoshop la imatge és d´una persona cadavèrica. Aquests senyors van demandar a una web que va denunciar aquesta foto però vist el boom mediàtic s´han hagut de retractar i han publicat el següent comunicat:
"Durante 42 años hemos construido una marca sobre la calidad y la integridad. Tras una investigación a fondo, hemos sabido que éramos responsables de la pobre imaginería y retocado que resultó en la imagen muy distorsionada de un cuerpo femenino. Hemos atendido el problema y en previsión tomaremos todas las medidas para asegurar que el calibre de nuestros trabajos artísticos representen nuestra marca apropiadamente".
És vergonyòs l´engany i la manipulació que fan i el mal que ocasionen a milers d´adolescents que volen ser com aquestes models perquè creuen que és el cànon de bellesa que està de moda quan estan ensenyant uns cossos que no existeixen. Ja tenim prou de veure models esquifides que no donen una imatge real de les dones. I com diuen a Divario els senyors de Ralph Lauren s´han retractat perquè s´ha descobert el seu engany, sino aquest anunci seguiria a milers de revistes.
Ja no recordo quan vaig tornar de vacances i tot i que volia escriure al blog per explicar les coses que he fet, m´ha fet una mandra terrible fins que ahir vaig anar al cine i vaig veure “Whatever works”, la nova d´en Woody Allen. I la veritat és que quan veus pel.lícules com aquesta recuperes la fe en el cine i en Woody Allen, que pensava que s´havia desviat del cine de veritat a què ens tenia acostumats. I ho ha fet recuperant un guió escrit al 1977. El personatge, Boris Yelnikoff, un tio madur enfadat amb el món, que es creu en possessió de la veritat absoluta perquè es un geni, una noia surenya, la Melody Celestine amb molts pardals al cap i més innocent que un teletubbie que vol trobar el seu lloc a NYC i fugir d´una família ultracatòlica. La mare de la noia, Marietta i més tard el pare, dos éssers plens de prejudicis trobaran el seu lloc i canviaran la seva manera de veure la vida. És una comèdia, però com totes les del geni Allen, dóna per plantejar-se moltes coses i per passar una estona divertida. La veritat és que la pel.lícula passa volant i acabes amb un somriure a la cara. Us la recomano.
D´altra banda dir-vos que les vacances han donat per moltes anècdotes. A Xina vam riure molt pel tema de l´idioma ja que allà la majoria de la gent només parla xinès i ens haviem d´espabilar. Per sort els xinesos són persones que ajuden molt al turista i t´ho faciliten tot. A destacar Beijing amb la Ciutat Prohibida i el Palau d´Estiu, Xian amb els guerrers de terracota, Guilin amb el creuer pel riu Li i la passejada en bici als camps d´arròs, Shanghai amb els gratacels i el Bund i el mercat d´antigüitats que va ser una bonica descoberta. D´Alemanya destacar que els alemanys tenen un encant especial. Agradables en el tracte, sempre correctes i servicials. Allà vam visitar München (Munich), Stuttgart, Baden-Baden, Freiburg i fora d´Alemanya Strasbourg i Innsbrück. Ara entenc perfectament que Ferranvulgui tornar a Berlin.
Una nota trista és que mentre estava a Xina la meva àvia va morir. Tenia 89 anys i ja no tenia ganes de viure. Va morir acompanyada de tota la família que l´estimava. Jo no hi vaig ser, però no hi ha dia que no m´enrecordi d´ella. I el dia de la Mercè va morir un company de feina, d´una malaltia fulminant. El recordaré sempre. Només tenia 48 anys i moltes il.lusions. Li estaré sempre agraïda a ell i a la seva dona que sempre han tingut detalls amb mi. Ara descansa i tots estem una mica més orfes sense ell.
I per finalitzar, una nota alegre i és que tenia pendent acabar les pràctiques de l´Open Water a Begur, per poder fer submarinisme i aquest dissabte ho he fet. Ja tinc el carnet provisional. Va ser un dia molt bonic. Pel matí, vam entrar des de la la platja d´Aiguablava i vam baixar fins a 10-11 metres. A la tarda ens vam desplaçar amb una zodiac fins a l´Illa Negra i vam baixar fins a 22 metres donant la volta a tota l´illa. Una meravella per als sentits. Vam poder veure bancs de peixos de totes les mides i colors, estrelles de mar. Vull agrair a l´Antonio que tingués confiança en mi. Si no hagués sigut així no sé si ho hauria fet.
Us deixo una cançoneta que em recorda a l´Indaleci, el company que ens va deixar fa poc. Ell va escollir aquesta cançó pel seu comiat...
Gràcies a tots pels vostres comentaris al blog o via email. No han sigut unes setmanes fàcils ni ho estan sent. Es fa el cor fort però...la realitat és que ella ja no hi és. La meva amiga Charo ens va deixar el dia 14 de juny. Ella feia més d´un any que volia fer-se una reducció d´estòmac. Tenia obessitat mòrbida feia anys i volia fer moltes coses però no era capaç de seguir una dieta. Com a infermera sabia els riscos de la intervenció però tot i així va decidir passar per quiròfan. La nit d´abans la vaig animar i li vaig dir que tot sortiria bé. Al dia següent vaig trucar al marit i estava estable a la UCI. Un dia més tard la veu del marit ja no era la mateixa. Seguia a la UCI intubada amb una sepsis agafada a quiròfan. I així va estar més de dues setmanes aguantant com una campiona amb una febre que no baixava, amb alguna aturada cardiorrespiratòria. Al marit li deien que estava en estat crític...i el dia 14 la trucada més trista...el seu cor va parar de bategar. I es van acabar les esperances que vaig mantenir durant tot aquest temps. Per mi Charo, és una de les millors amigues que tinc. Quan jo començava a conèixer gent pel messenger ella em va obrir les portes de casa seva sense coneixe´m de res. Allà, a Llano de Brujas (Múrcia) vam fer la primera kedada. Va venir també un amic de Saragossa i ho recordo com un cap de setmana molt especial. Després d´aquell cap de setmana van venir uns quants més i amb això vaig començar a conèixer més gent i a fer altres amistats. Poc temps després vaig conèixer la Nora, la meva “germana” argentina a la que considero part de la meva família. I ara després de tot aquest temps em sento buida i sé que hauria de trucar al marit de Charo però no sóc capaç de marcar el número perquè al contestador segueix sortint la seva veu...
Poso una del John Lennon, pacífica com era ella...
Torno momentàniament...em costa escriure. Tinc massa coses a explicar...una mort inesperada, una malaltia familiar, una profunda decepció...però hi ha coses bones també, moltes. Quan tingui més ganes d´escriure us en faré cinc cèntims. Sento no passar tant com voldria pels vostres blocs però us tinc presents...
Ja som divendres i per la majoria significa desconnectar, fer aquelles coses que un no pot fer durant la setmana o no fer res o com alguns que jo conec, dedicar-se a fer dissabte. Si és que... Jo em dedicaré a treballar una mica, només divendres, dissabte i diumenge. Si és que els malalts necessiten atenció les 24 hores del dia i com que diuen que el treball és salut...que treballin els malalts. Ai no, pobres que ja tenen prou amb el que tenen. I és que així i tot m´agrada aquesta feina i quan penso en dedicar-me a una altra cosa mai tinc cap idea clara del que voldria fer. Anys enrere em veia a l´Africa amb alguna ONG o a l´India. Inclús em vaig plantejar anar a treballar a Anglaterra però no sóc tan atrevida. Després de tot em quedo amb el que tinc que no és poc. I la vida va passant...i de vegades penso...Estic fent tot el que vull en aquesta vida? La feina és la que em ve de gust fer i em dóna una certa tranquil.litat. En el tema de les aficions no em puc queixar. Des de que vaig conèixer als amics de Caminar y sentir la meva visió de la vida va canviar molt. I gràcies a ells he conegut gent molt especial que fa que la meva vida sigui més alegre. D´altra banda estan els amics que conec de fa més temps i altres que són de nova incorporació. Alguns de reals i altres més virtuals però molt presents a la meva vida. I compartim riures i plors perquè la vida no sempre és de color de rosa. I amb això enllaço amb el fet de que algunes vegades m´agrada deixar anar el que penso i com em sento i com m´he sentit de recolzada per tots vosaltres en moltes ocasions. I voldria des d´aquí donar-li una forta abraçada a un blocaire que no ho està passant gaire bé. No ens coneixem però ell sap de qui parlo. Des de que et llegeixo moltes coses han canviat a la meva vida, sobretot m´interessa més saber, conèixer, així en general. Ets una bona persona, agradable, coherent, t´impliques en el que fas i ens dones una bona lliçó a tots els que et llegim. No canviïs mai.
Ja sé que la cancó no pega gaire amb el tema que tracto avui però la sento molt sovint al gimnàs i s´ha de començar el cap de setmana amb força.
Avui va de queixes contra el bicing i aquí us deixo la carta que els acabo d´enviar. Creieu que em faran cas?
Hola!
Sóc una usuària del bicing des que va començar aquest servei. Al principi funcionava força bé i reconec inclús ara, que és una bona eina per circular per la ciutat però, degut al vandalisme i que la gent no sap cuidar les bicicletes, la gran majoria de vegades trobar una bicicleta en condicions o una estació amb bicicletes disponibles és gairebé impossible. Us parlo de la zona d´Horta-Guinardó, de les estacions que hi ha a prop de l´Hospital de Sant Pau. Hi ha vegades que he hagut de canviar de bicicleta tres cops perquè no hi havia cap que estigués en condicions. O trobar-me que he hagut d´anar caminant gairebé fins al Clot perquè en 5 estacions no he trobat cap bicicleta. O el fet de que si em trobo circulant i la bicicleta no està en condicions m´he hagut d´esperar 10 minuts per poder agafar una altra. Jo he pagat els 24 euros però no em sento recompensada perquè moltes vegades he acabat agafant un bus o caminant fins al lloc on volia anar. Realment no es pot millorar aquest servei? I què m´en dieu de la gent que roba les bicicletes i les deixa abandonades a qualsevol lloc? No es pot millorar això?
Moltes gràcies
Cristina
Resposta de bicing
Benvolguda Sra,
En relació a la incidència que ens comunica, volem informar-li que el nostre primer objectiu és, precisament, donar un bon servei als usuaris, amb eficàcia i un bon tracte personal. Entenem que, en el cas que ens comenta, aquest objectiu no s´ha aconseguit plenament.
Tenim equips de mobilitat que tenen unes rutes establertes basades en les estadístiques d´usos dels usuaris. S´està actualitzant de forma constant aquestes rutes per tal d´adaptar-les al canvi de costums dels usuaris.
Ens complau comunicar-li que hem traspassat la seva queixa als responsables del departament corresponent per a què emprenguin les mesures adients.
Lamentem les molèsties que aquest fet li hagi pogut ocasionar, agraint-li la queixa realitzada, ja que ens ajuda a millorar la qualitat del nostre servei.
Rebi una cordial salutació, Suposo que això és una carta amable...
