16 de novembre de 2010

Marxar...


Com molts ja sabeu treballo a un hospital fa molts anys. La meva tasca com a infermera és vocacional i penso que ara mateix no podria fer una altra feina però avui m´ha passat una cosa que m´ha tocat la fibra sensible i m´ha fet pensar en la fragilitat de l´ésser humà. Tinc un pacient de mitjana edat que té càncer amb metàstasis i sap que s´està acabant. Avui m´ha parlat amb una serenor que m´ha costat mantenir-me sencera. M´ha dit que no vol que la seva família pateixi per ell. Ni vol patir ell...M´ha dit que vol passar a casa els últims dies i que per això vol marxar de l´hospital amb el dolor controlat, cosa que ha sigut difícil aquesta nit perquè tot i estar molt serè suposo que per dintre un no pot evitar pensar en tot el que deixa enrera. A mi m´ha commogut quan a última hora ha començat a plorar i la meva reacció ha sigut fer-li un petó i abraçar-lo. Crec que li ha anat bé. Sap que l´escoltaré quan faci falta. Que el comfortaré i que ni jo ni els meus companys deixarem que pateixi. Suposo que aquesta és una de les coses per les quals vaig estudiar infermeria. Fer més fàcil la vida als qui han perdut la salut i donar-los una mica de consol. És tan recomfortant aconseguir que algú que ho passa malament et miri i somrigui ni que sigui per un instant...

5 comentaris:

garbi24 ha dit...

Enhorabona per la reacció s'ha de tenir un cor molt fort per treballar en un lloc així. Jo no podria

Rita ha dit...

Et felicito! Jo m'hagués posat a plorar més que ell encara. No puc amb aquestes coses, però suposo que per això tampoc m'hi dedico...
Petons, maca!

Cristina ha dit...

Gràcies a tots dos per aportar el vostre granet de sorra.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Felicidades por tu trabajo. Ojalá todo el mundo que hace lo que tu haces, tuviera esa humanidad. No cambies.

Cristina ha dit...

Hola Gema, gracias por tu comentario. Espero no cambiar pero ahora, con mi edad, no creo que cambie ni para lo bueno ni para lo malo. Un abrazo