19 d’octubre del 2008

Una mica de mi




Aquests dies han sigut estranys, amb mals rotllos a la feina, situacions que ens han fet estar en tensió perquè ens passem moltes hores allà compartint moments millors i pitjors. Intentant que els pacients se sentin a gust tot i estar malalts. Donant ànims als que estan més desanimats i somrient tot i que hi ha dies que estariem millor dormint al nostre llitet que no pas en vetlla tota la nit però com deia a un altre post no canviaria aquesta feina per una altra. I llavors surto de la feina i m´esperen altre tipus d´emocions. Les sortides a la muntanya que m´omplen d´energia positiva, les meves tardes al cine Verdi, les trobades amb les amigues que són genials, els berenars amb en Pep, un amic incondicional, les tardes frikis amb en David i els esmorzars amb un amic que és el meu àngel de la guarda. I tota la gent que vaig coneixent perquè m´agrada molt conèixer gent. I llavors penso que tinc molta sort de tenir tots aquests amics i una família tan maca que no me la mereixo.
Llavors els moments dolents queden enrere i només puc pensar en el que visc cada dia.
L´altre dia m´ho deia en Pep, “no hi pensis tant”, “no li donis tantes voltes a les coses”, “ets una patidora” “no et preocupis de les coses abans d´hora”. I té raó perquè realment no tinc motius per queixar-me i per estar malament però una és patidora de mena. Per això els viatges, les sortides a la muntanya, les tardes de cine m´ajuden a desconnectar una mica. I després el que m´ajuda molt és passejar per Barcelona i mirar la gent. Com el dia que veig un noi amb un gosset petitó amb un picarol rosa. El gosset va voler apropar-se a llepar alguna porqueria de terra i el noi l´estira i li diu: “mira que eres petarda”. Mirant al noi no sabia qui era més petarda, si el gosset o ell però vaig riure molt. En fi, avui són d´aquells dies que em ve de gust deixar anar allò que em passa pel cap i compartir-ho amb tots vosaltres.

Una abraçada!


Discover Jamiroquai!


Us deixo al meu cantant favorit de tots els temps, en Jamiroquai que va fer que el meu primer nick a la xarxa fos "còsmica" per la seva cançó Cosmic girl. Ja sabeu un altre petit secret meu :)
Per cert les fotos són de la sortida d´ahir a Vallter per pujar el Gra de Fajol (2708 m). Vam fer el cim tot i l´amenaça de pluja i la boira.

13 comentaris:

Striper ha dit...

M'agradat molt que compartisis amb nosaltres totes aquestes coses moltes gracias. Petons.

Jordi ha dit...

És la primera vegada que visto el teu blog (linko des del blog del ddriver), i m'he topat amb aquest article. Bé, un consell que sempre m'aplico (i no per això passo de les coses): si una cosa no té solució, per què preocupar-se? I si en té... per què preocupar-se? Crec que a les coses no se'ls ha de donar més voltes de les absolutament necessàries!

Fins la propera!

Cristina ha dit...

striper, gràcies a tu per compartir les teves coses. Petons!

jordi, benvingut i moltes gràcies pel consell. Me l´intento aplicar tot i que de vegades fracaso en l´intent. Fins aviat!

Ferran Porta ha dit...

Genial Jamiroquai i aquesta cançó!

Crec que si sempre fóssim capaços d'apreciar totes les coses bones que tenim al voltant, i minimitzar al mateix temps les dolentes, seriem rematadament feliços. Jo continuo intentant-ho. Serà això, fer-se gran?

Cristina ha dit...

ferran, bona reflexió!!! Jo ho intento cada dia. De vegades ho aconsegueixo i de vegades em passa com ara que no em puc treure del cap coses que no depenen de mi.

Ferran Porta ha dit...

(confesso que últimament també m'està costant treure'm del cap coses que, com et passa a tu, tampoc no depenen de mi. I que em rallen! A veure si m'acabo de fer gran ben aviat :-)

Cristina ha dit...

ferran, ja som dos!!!Això penso jo. Quan maduraré i deixaré de pensar tant?;-)

-- ha dit...

és dificil no tenir aquest tipus de preguntes quan tens una convivència amb el teu equip de treball, amics o familia, quasi sempre l'obstacle som nosaltres mateixos.

Cristina ha dit...

patry/icia,tens raó però és difícil controlar el pensament. Avui ja veig les coses d´una altra manera:)

JOSE ANTONIO ha dit...

Poco a poco vamos aprendiendo de nuestros errores y con la experiencia (y los años), nuestros valores y objetivos van madurando. Tal vez pensamos demasiado,...
Fluye y se feliz.
Un abrazo, cosmic girl.

Cristina ha dit...

jose antonio, gracias por vuestra amistad. No os imaginais todo lo que me llegais a aportar. Un abrazo

Culoinquieto ha dit...

Gracias por regalarnos tus confidencias. Solo quiero decirte que continues sacándole partido a las pequeñas cosas, disfruta de la montaña y de todos los que te acompañamos, de David, de Pep,de tus amigas, de tu ángel. Siéntate con un café y reléete todo le que responden, todos están llenos de buenos consejos y cariño. No busqes más la felicidad es todo eso.
Un besazo, enanilla.

Anònim ha dit...

Ei Cristina! M´ha encantat llegir el teu post perquè m´hi he sentit totalment reflexada... jo també tinc etapes dolentes en què em sembla que tot ho faig malament i que se´m giren les circumstàncies del revés, però com molt bé dius... què seriem sense els nostres amics i família, que ens fan riure i ens ajuden a què passin de llarg els núvols de tempesta? Però també és veritat que quan una persona és patidora (m´hi incloc dins de la categoria) poc hi pot fer, tret de ser-ne conscient d´aquesta qualitat i que quan la melanconia i tristesa ataquin, poder-les contrarrestar ben aviat amb una bona abraçda. Per cert, xulíssimes les fotos!!!!