22 de maig de 2009

La vida passa...


Ja som divendres i per la majoria significa desconnectar, fer aquelles coses que un no pot fer durant la setmana o no fer res o com alguns que jo conec, dedicar-se a fer dissabte. Si és que...
Jo em dedicaré a treballar una mica, només divendres, dissabte i diumenge. Si és que els malalts necessiten atenció les 24 hores del dia i com que diuen que el treball és salut...que treballin els malalts. Ai no, pobres que ja tenen prou amb el que tenen. I és que així i tot m´agrada aquesta feina i quan penso en dedicar-me a una altra cosa mai tinc cap idea clara del que voldria fer. Anys enrere em veia a l´Africa amb alguna ONG o a l´India. Inclús em vaig plantejar anar a treballar a Anglaterra però no sóc tan atrevida. Després de tot em quedo amb el que tinc que no és poc. I la vida va passant...i de vegades penso...Estic fent tot el que vull en aquesta vida? La feina és la que em ve de gust fer i em dóna una certa tranquil.litat. En el tema de les aficions no em puc queixar. Des de que vaig conèixer als amics de Caminar y sentir la meva visió de la vida va canviar molt. I gràcies a ells he conegut gent molt especial que fa que la meva vida sigui més alegre.
D´altra banda estan els amics que conec de fa més temps i altres que són de nova incorporació. Alguns de reals i altres més virtuals però molt presents a la meva vida. I compartim riures i plors perquè la vida no sempre és de color de rosa. I amb això enllaço amb el fet de que algunes vegades m´agrada deixar anar el que penso i com em sento i com m´he sentit de recolzada per tots vosaltres en moltes ocasions. I voldria des d´aquí donar-li una forta abraçada a un blocaire que no ho està passant gaire bé. No ens coneixem però ell sap de qui parlo. Des de que et llegeixo moltes coses han canviat a la meva vida, sobretot m´interessa més saber, conèixer, així en general. Ets una bona persona, agradable, coherent, t´impliques en el que fas i ens dones una bona lliçó a tots els que et llegim. No canviïs mai.



Ja sé que la cancó no pega gaire amb el tema que tracto avui però la sento molt sovint al gimnàs i s´ha de començar el cap de setmana amb força.

Namaste!

13 comentaris:

Ferran ha dit...

Quina canya de cançó! Dec ser una mica freak, jo, que a la meva edat encara m'encanta i m'accelera aquesta música! Un tema amb molta força, la mateixa força que les teves paraules, de ben segur, han insuflat al teu amic virtual ;-) Que ningú gosi dir que les relacions "no presencials" són menys relació que les reals; i un bè negre!

Sembles portar una vida agradable, amb una feina que t'omple, amb gent al teu voltant que t'omple, ... Tot i això, si algún cop el cos et demana de marxar un temps fora, si t'ho demana de veritat, creu-me, Cristina, aparca les pors i "a por ello"! És bestial tenir somnis, perquè ells ens marquen el camí a seguir!

Bon cap de setmana, guapa.

garbi24 ha dit...

Poder treballar en el que t'agrada , ja es molt i si tens bons amics que convines amb les aficions es un plaer . Tot i així sempre ens fem la pregunta de si ho estem fent bé o anem cap a un camí equivocat .
Un home molt gran em deia: Quant tenia vint anys no sabia moltes coses i ara qe se moltes coses no tinc vint anys .
Potser això es la vida .

JOSE ANTONIO ha dit...

Cada dia es un regalo, lleno de oportunidades y posibilidades para descubrir nuevas sensaciones.
Vivir el presente, el aquí y ahora.
Seguro que estás aprovechando cada momento, y sobretodo compartiendo ese saber estar y todo ese cariño que aportas.
Es un placer contar con tu amistad.
Que seas feliz!!!!!
Un abrazo.

Rita ha dit...

Ets generosa i això és molt bo. Segur que aquest amic virtual estarà content de la teva implicació. Sempre és bo saber que alguna persona està al nostre costat.

Bon capde laboral i felicitats per ser com ets!

Jordi ha dit...

Que aixequi la mà qui tingui clar si fa el que li agrada o no en aquesta vida? Crec que ningú ho sap! Bé, potser és una indiscreció, però podries passar el bloc d'aquesta persona tant especial per tu, perquè la coneguem...

kweilan ha dit...

Una bona reflexió, Cristina i està bé pensar en nosaltres mateixos, el que fem, el que volem fer...però està molt bé també pensar en els altres. M'ha agradat molt aquest escrit teu. Una abraçada i bon cap de setmana!

Culoinquieto ha dit...

La vida pasa de todos los colores, no siempre del que nos gusta, pero eso no se puede cambiar. A veces nos montamos películas buscando algo que nos llene más. Todos los que te queremos somos afortunados, siempre estás en todos los detalles y dando ánimo y cariño a quien lo necesita.
Ahh y eso de irte ni lo sueñes.

Un besazo

zel ha dit...

Que n'arribes a ser de bona persona, pocs es plantegen tant en moments de dubtes, vull dir, tu sempre pensant en els altres...
Una super abraçada!

Cristina ha dit...

Ferran, ets jove. Així que et pot agradar aquesta música i qualsevol altra. Qualsevol edat és bona per gaudir de la música i de la vida en general. En el tema de la feina ara mateix no seria capaç de marxar fora, excepte si fos una oferta d´aquelles que no es poden rebutjar. Gràcies per ser com ets...

garbi24, ets un filòsof. Sempre em fas pensar i això m´encanta. Sempre ens estem fent preguntes. Penso que és bo reflexionar sobre les coses que fem a la vida i les que potser deixem de fer. És la vida...

Jose Antonio, y tú sabes que una parte muy importante de mi vida la formais el tándem Mari Jose y tú. Que siempre me animais a llevar a cabo nuevos retos y me habeis enseñado como disfrutar de la vida. Siempre os daré las gracias por ello.

Rita, gràcies a tu perquè des de que et llegeixo em dones molta serenitat. Ets una persona amb les idees molt clares. Sempre tan coherent i tan sensible. Una abraçada!

Jordi, un arriba a aquesta conclusió. I és que mai acabem d´estar segurs de si el que estem fent a la vida és el que hauríem de fer realment. Aquest amic de moment queda en l´anonimat però molt present...

kweilan, moltes gràcies. No t´imagines la sort que tinc d´anar coneixent gent com tu que li donen un altre sentit a la meva vida i a la meva manera de veure les coses...

Culoinquieto, lo que pasa es que a ti te gusta meterte conmigo en las salidas que hacemos y si me fuera se te acabaría el chollo. Que te conozco pequeño gran hombre.

zel, tinc també moments d´egoïsme. No són perfectes els humans. A mi llegir-te em fa pensar en moltes coses. Ets una persona solidària que denúncia les injustícies que passen al món i fer això diu molt a favor de tu...

Natxo Rovira ha dit...

Cristina, és una reflexió molt maca i generosa. I m'ha agradat la serenor amb la que l'has exposat. Jo moltes vegades em plantejo dubtes com els teus. I em pregunto si no som molt covards per no perseguir els nostres somnis. Ens aferrem a una seguretat que, en el fons, és falsa. I van passant els dies, i un dia, la vida s'encarrega de recordar-te que és ella qui mana, malgrat que creiem que ho tenim tot controlat.
En fi, jo sóc el primer que sembla no aprendre, però en el fons sé que poc a poc vaig fent. Algú s'està encarregant de recordar-me que és el que realment és essencial a la vida. Però necessito un mica de temps per guarir certa ferida, i algun dia les energies em permetran prendre una decisió, però carregada de cosnciència.
En fi, benvolguda Cristina, tampoc et llegeixo molt agobiada, però ha estat interessant aquesta reflexió i com ressona dins de cadascú de nosaltres.

Per cert, aquesta vegada, i sense que serveixi de precedents, discrepo d'en Ferran, un blocaire collonut: no acabo d'entendre que hi trobeu en aquesta música. Potser sóc massa cursi.

Un petó

Cristina ha dit...

Benvolgut Natxo, moltes gràcies per les teves paraules. El temps t´ajudarà a guarir la teva ferida i a veure les coses des d´una altra perspectiva.

Una forta abraçada

ddriver ha dit...

un gran post,com tu amb els amics,bona musica ehhhh???

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Jo dec ser del grup dels que fa dissabte ... doncs sí ... tu creus que he de tenir la casa que sembla que hi visqui el monstruo de las galletas? jejejejejejeje

Un petó