3 d’agost de 2009

Gràcies!


Gràcies a tots pels vostres comentaris al blog o via email. No han sigut unes setmanes fàcils ni ho estan sent. Es fa el cor fort però...la realitat és que ella ja no hi és.
La meva amiga Charo ens va deixar el dia 14 de juny. Ella feia més d´un any que volia fer-se una reducció d´estòmac. Tenia obessitat mòrbida feia anys i volia fer moltes coses però no era capaç de seguir una dieta. Com a infermera sabia els riscos de la intervenció però tot i així va decidir passar per quiròfan. La nit d´abans la vaig animar i li vaig dir que tot sortiria bé.
Al dia següent vaig trucar al marit i estava estable a la UCI. Un dia més tard la veu del marit ja no era la mateixa. Seguia a la UCI intubada amb una sepsis agafada a quiròfan. I així va estar més de dues setmanes aguantant com una campiona amb una febre que no baixava, amb alguna aturada cardiorrespiratòria. Al marit li deien que estava en estat crític...i el dia 14 la trucada més trista...el seu cor va parar de bategar. I es van acabar les esperances que vaig mantenir durant tot aquest temps. Per mi Charo, és una de les millors amigues que tinc. Quan jo començava a conèixer gent pel messenger ella em va obrir les portes de casa seva sense coneixe´m de res. Allà, a Llano de Brujas (Múrcia) vam fer la primera kedada. Va venir també un amic de Saragossa i ho recordo com un cap de setmana molt especial. Després d´aquell cap de setmana van venir uns quants més i amb això vaig començar a conèixer més gent i a fer altres amistats. Poc temps després vaig conèixer la Nora, la meva “germana” argentina a la que considero part de la meva família.
I ara després de tot aquest temps em sento buida i sé que hauria de trucar al marit de Charo però no sóc capaç de marcar el número perquè al contestador segueix sortint la seva veu...



Poso una del John Lennon, pacífica com era ella...

12 comentaris:

Laprí | David ha dit...

Ànim Cris. Són moments difícils, però els superaràs.

Una abraçada molt forta ;)

garbi24 ha dit...

Has de fer aquesta trucada com més aviat millor , sino l'angoixa sera més gran . Ella no voldria el teu comportament trist .......anims.

Ferran ha dit...

Vaja merda, els adéux sobtats i fora de lloc. Anava a dir-te el mateix que en Garbi24: pren forces fins i tot d'on creguis que no te'n queden, i fes aquesta trucada; la Charo ja no hi és, i qui necessita ara més suport és, segur, el seu marit.

Pel que fa a la teva amiga, segur que ho saps però va bé recordar una cosa, en aquests moments: el que has viscut amb ella, això, t'ho quedes per sempre més; ni la mort s'ho pot emportar.

Ànims, Cristina.

JOSE ANTONIO ha dit...

Venga valiente, saca fuerzas y supera esta prueba que te ofrece la vida como una oportunidad de crecimiento.
Muchos ánimos, la vida continúa y siempre vivirán en nosotros los buenos momentos y las personas que se han cruzado en nuestra vida dejando su huella y calor.
Un beso.

Anònim ha dit...

Ho sento molt Cris. Una abraçada molt gran.

Anònim ha dit...

Sóc la Cristina, perdona... i fes la trucada. No saps com s'agreix quan passes per aquest tràngul sentir una veu amiga. Petons.

Jordi ha dit...

Uff Cristina! És molt dur. Però crec que hauries de fer la trucada per animar al marit. De vegades s'ha de fer el cor fort per ajudar a les persones que segur que ho necessiten i molt! Molts ànims!

zel ha dit...

És molt dur perdre una amiga així...sé de què parles. El dia 3 d'agost una meva amiga de l'ànima hauria fet anys. La vam perdre en tres mesos terribles, fent veure que no passava res. Encara no he pogut tornar al cementiri. Però tinc els seus fills molt a prop, i amb els anys, aquesta relació d'amor amb ells m'ha curat la pèrdua, tot i que mai s'oblida. Sigues valenta, però fes el que creguis, escolta el teu cor, no t'enganyarà... Petons!

ddriver ha dit...

MOLTS ANIMS!!!!!!!
un peto ben fort

Alepsi ha dit...

Bufff... aquestes coses són complicades. Les operacions sempre comporten un risc però és difícil imaginar-se que li pot passar a algú de tan a prop teu.

Tranquil·la si no pots trucar. Deixa que passin uns dies, i la cosa començarà a estabilitzar-se.

Molts ànims!

June Fernández ha dit...

Lo siento muchísimo preciosa. Pero me gusta que en estos momentos elijas esa canción y "Esperanza" como etiqueta. No creo en los conceptos católicos de Dios y Cielo, pero sí en que esa energía y buenos sentimientos que transmites le llegarán de alguna manera. Un abrazo infinito.

Natxo Rovira ha dit...

Hola, maca. Acabo d'arribar de vacances i m'he trobat amb el teu darrer comentari al bloc del David, paraules sempre tan dolces i que m'han emocionat.

I ara entro al teu bloc i he llegit commogut la pèrdua de la teva amiga. Ara estàs de vacances (crec) però m'agradaria enviar-te una abraçada per si et pot fer sentir bé una estona. Tu que sempre ets tan generosa, espero que ara trobis molt de recolzament anímic.

No m'agrada donar consells, però parlaré des de la meva experiència. Malgrat el que moltes vegades pensem, per mi hi ha poques coses tan reconfortants com un missatge o una trucada d'un amic que simplement em diu, encara que no de manera explícita: 'ei, estic aquí i vull compartir una mica el teu dolor'. Cal molt coratge, ho sé, però s'agraeix, tant...

Un petó carregat d'amistat blocaire...