Renfe...fins els c...

Avui toca parlar de Renfe. Moltes vegades he tingut ganes de parlar de Renfe però sempre m´empipo massa com per fer-ho i és que des de fa uns mesos, no sé exactament quants, anar a treballar amb tren s´ha convertit en un tema complicat. Les obres de l´AVE són l´excusa i no sempre els problemes vénen per aquí perquè el cert és que moltes vegades he arribat tard a la feina perquè s´ha trencat la catenària, altres perquè s´ha espatllat el tren, i les menys perquè ha sortit amb retard de Sants i cansa molt, moltíssim perquè jo a la feina no sé que dir quan passa això. L´últim cop vaig arribar una hora tard. Però apart d´això el que crema més és l´actitut dels que treballen a Renfe per diferents motius, perquè no informen, perquè quan informen ho diuen de mala gana, perquè sempre li treuen importància als problemes. Ara tenen els informadors de vermell i sincerament serveixen per poc. L´estació del Clot és un complet desastre però és la que tinc més a la vora de casa i no hi ha dia que no tingui problemes per sortir de l´estació (he dit sortir, si, si) perquè s´ha de validar el bitllet també a la sortida i la màquina sempre diu: "aneu al punt de control". Llavors se suposa que hem de sortir per una porta que està a l´altra punta. Mesos enrere havies d´ensenyar-li el bitllet a un tipus malcarat que te´l mirava amb lupa. Ara he optat per colar-me darrera d´algú que no tingui problemes amb el bitllet i inclús el vigilant que hi ha em donava la raó a mi i a tots els que patim aquest problema. Després hi ha un segon problema. Quan se t´acaba el bitllet i l´has de validar per sortir la màquina espabilada et diu: "título agotado". Collons! Que no detecta que aquell bitllet s´ha fet servir aquell dia? Llavors l´últim dia no vaig poder aguantar més i li vaig dir al vigilant: "Per què funcionen tan malament aquestes màquines?" L´home va arronsir les espatlles i no va saber que dir. Si és que no ho saben però el que jo he vist és que no tenen prou personal i no deuen revisar bé els trens i així van les coses i a patir els milions de persones que agafem el tren. Ahir veia els matins de TV3 i en Sergi Pàmies en toc d´humor deia grans veritats. "Que si això dels retards de renfe està afavorint les trobades entre amants", "que si arribes tard a la feina tens possibilitats de que sortint de la feina et passi el mateix i arribis tard a casa". I el pitjor és que entro a la feina a les 9 de la nit i a les 19:33 hauria de venir el meu tren però abans de les 19:45 no ve mai de la vida. Per fi he sigut capaç de desfogar-me amb aquest tema. Són mesos d´aguantar i aguantar. I si no passa res dintre de poc patiré pel trànsit perquè tant dir que hem d´agafar el transport col.lectiu m´he cansat de ser cívica i em compraré un cotxe, més fum per la capa d´ozó però tot té un límit. Ara patiran uns altres...

Agua

Agua és una pel.lícula hindú que vaig veure fa uns mesos al cine Verdi. Va ser un dia en que necessitava desconnectar per unes hores i aquesta pel.lícula em va donar el que necessitava. I realment crec que vaig encertar. Forma part d´una trilogia, Fuego, Tierra i ara Agua. Per mi aquesta és la millor de les tres. Una història emotiva que relata la vida de les vídues de la India l´any 1938 i com una nena de 8 anys es veu casada amb un home gran que mor la mateixa nit. A la família de la nena no li queda més remei que enviar-la a un ashram, un lloc on les vídues passen la resta de les seves vides amb un sari blanc i amb el cap rapat. I aquí comença el millor de la pel.lícula...

En la ciudad

Avui us parlo d´una pel.lícula del 2003 de´n Cesc Gay, que és director de Kràmpack, una pel.lícula que us recomano. "En la ciudad" és una pel.lícula coral rodada a Barcelona que relata la vida d´un grup d´amics. A simple vista són vides perfectes però darrera de cada personatge s´amaga la vida real de cadascun d´ells. No us explico més però crec que val la pena. Com sempre l´Eduard Fernández -gran actor- fa el millor paper. Us podria recomanar unes quantes pel.lícules seves (Ficció, Cosas que hacen que la vida valga la pena, Obaba, El método, etc...)

Una disculpa

Aquest post va dedicat a algú que ha aconseguit que jo sigui ara el que sóc. Ahir vaig fotre la pota i sé que està una miqueta dolgut amb mi. Crec que és la única persona amb qui tinc un 100% de confiança i sé que li he fallat. Així que des d´aquí vull demanar-li perdó i dir-li que sense ell la vida no seria tan genial.

¿Me perdonas?

D´aquí a l´Everest

Aquest cap de setmana per no avorrir-me he tornat a sortir amb el grup de senderisme. La idea principal era fer una travessia fins al Tagamanent i després atravessar el Pla de la Calma però finalment es va pensar en fer una cosa més simple i gaudir més de la casa rural que teníem llogada. Així que dissabte vam quedar a Palau de Plegamans i des d´allà vam anar amb cotxe fins el Brull i vam anar fins unes muralles que diuen que són les més altes de Catalunya (cada poble diu el mateix). El paisatge molt maco. Després d´això vam anar fins a Coll Formic i des d´aquest punt vam anar a fer una ruta amb unes fonts molt maques. Va ser una jornada light però molt ben aprofitada. La casa rural molt maca. Vam passar part de la nit jugant al rummycub (no sé com s´escriu) i al Party que és com un trivial però més variat. Les conclusions que vaig treure del joc és que no sé dibuixar gens. Al matí següent vam anar fins a Sant Marçal on hi ha una església i un hotel molt maco i com ens va semblar poc vam decidir pujar fins a Les Agudes i déu-n´hi do (si lo sé no vengo). La muntanyeta té un desnivell impressionant i jo sense bastó. L´últim tram ens vam desviar del GR 5.2 i vam acabar grimpant. Això sí, la vista no té preu. La baixada va ser una mica accidentada. Vaig caure tres cops en menys de dos minuts. Total, que el que pensàvem que era una jornada tranquil.la va acabar sobre les 5 de la tarda però és que ens estem preparant per pujar a la Pica d´Estats, un nou repte i que seria de la vida sense aquests moments?

Boicot i Grammy

Les Dixie Chicks, un grup de country texà, ha guanyat 5 Grammys després d´haver sigut boicotejades pels seus fans per mostrar-se en contra de la política de Bush. Aquí us deixo la cançó que ha guanyat un dels premis.
També s´ha de destacar de la festa dels Grammys la reaparició de Police amb Sting, Stewart Copeland i Andy Summers cantant Roxanne. Com passa el temps!!!

Gegen die Wand (Contra la pared)

Avui us parlo breument d´una pel.lícula que em va impactar molt quan la vaig veure. Rodada entre Istambul i Alemania tracta dels conflictes d´una noia turca que no vol viure com la seva família musulmana li obliga. Vol gaudir la vida fins les últimes conseqüències i coneix en Cahit, un home que ha viscut molt i que es refugia en l´alcohol i les drogues. Us la recomano.

Per cert...BON CAP DE SETMANA! SIGUEU FELIÇOS!

PD La música forma part de la banda sonora. Sisters of mercy i Ofra Haza, que va morir ja fa uns anys quan encara era molt jove.

Per tu...per Jomateixa

Noia, des d´aquí, t´envio una forta abraçada només desitjant que la teva àvia es posi bona ben aviat. Tant de bo que els meus desitjos es compleixin i pugueu tornar a somriure tots plegats.

Jamiroquai

Aquesta és una de les cançons que més m´agraden de Jamiroquai o d´en Jay Kay, que és l´ànima del grup. No us ho he dit mai però sento debilitat per aquest grup. Els vaig conèixer en un dels meus viatges a Londres per veure la família fa uns quants anys. Jamiroquai acabava d´editar el seu primer àlbum i vaig quedar al.lucinada amb la seva veu, la seva manera de ballar i la seva col.lecció de barrets, on el més conegut és un barret amb banyes.És música funky però no el que estem acostumats a escoltar. Ara s´han pres un any sabàtic. A veure si tornen aviat. Ja els trobo a faltar.