Mor l´espia de la pel.lícula "La vida de los otros"

L'actor alemany Ulrich Mühe, que va encarnar l'espia de la Stasi Gerd Wiesler a la pel·lícula La vida de los otros, va morir diumenge passat als 54 anys a conseqüència d'un càncer, segons publica l'edició electrònica del diari Bild<(i>.

Ulrich Mühe, originari de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA), va morir a Walbeck, prop de Leipzig (a l'est d'Alemanya), segons l'alcalde d'aquesta localitat, citat per Bild.

Els familiars han explicat que Mühe va morir diumenge passat a la localitat de Waldbeck, a Saxònia-Anhalt, i que ha estat enterrat avui en la més estricta intimitat. Fa només uns dies l'actor havia parlat per primera vegada en públic de la seva malaltia.

Carrera de tall clàssic

Procedent de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA), Mühe es va forjar una carrera artística de tall clàssic, amb interpretacions de papers teatrals com l'Egmont, de Goethe, al Deutsche Theater de Berlín oriental, fins a la sàtira cinematogràfica sobre Hitler, al Mein Führer de Helge Schneider.

Encara que entre el públic alemany era un dels actors més coneguts, la seva fama internacional li va arribar amb Das Leben der Anderen (La vida de los otros), l'opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck que va aconseguir el febrer passat l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera, després de guanyar el Premi de Cine Europeu el 2006.

Part de la seva pròpia biografia

La història, ambientada el 1984, està protagonitzada per Mühe com a agent de la Stasi, la policia secreta de l'extinta RDA, encarregat d'espiar una parella d'artistes, en la qual la dona es converteix en informant. Mühe mateix va poder reviure en aquesta pel·lícula part de la seva pròpia biografia.

Igual que l'actor de la pel·lícula descobreix que la seva dona s'ha venut a la Stasi, també a Mühe se li va revelar que la seva primera dona, actriu igual que ell, va treballar per a aquesta policia secreta. Mühe estava casat en terceres núpcies amb la també actriu Susanne Lothar i tenia cinc fills.


La vida de los otros (2006), opera prima de Florian Henckel-Donnersmarck, va obtenir el febrer passat el premi Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.



Aquesta notícia potser no és la més important del dia. Ja sabem quina és la notícia però avui llegint el diari m´ha sobtat i m´ha entristit saber que ha mort aquest actor. Vaig gaudir tant amb aquesta pel.lícula. Vaig riure i al final vaig plorar perquè tot i ser lenta aporta tantes coses. Les mirades, els silencis d´aquest actor em van deixar bocabadada. S´ha perdut un gran actor i segurament una bona persona.

Aquest cap de setmana ha sigut ric en vivències. Feia temps que parlàvem de pujar a la Pica d´Estats, el sostre de Catalunya. Jo fa pocs mesos que faig muntanya i tot i que sabia que era difícil arribar al cim ho vaig intentar i em vaig sentir molt a gust. Em falta molt de rodatge però totes les experiències que he viscut aquests dies no les canviaria per res. Per mi és una manera de superació i d´aprendre a relacionar-me amb la natura i conèixer gent. Estic molt agraïda a dues persones en concret, al Jose i la Mª José per haver aconseguit que gaudeixi d´aquests moments. Gràcies a tots dos!!!

Solidaris fins a la medul.la

Després de passar tot el cap de setmana treballant aquesta tarda he sortit, he anat a veure els meus nebots que són tan macos! i després he sopat amb les nenes que feia dies les tenia abandonades. He tornat a casa tot fent una bona passejada i m´ha servit per pensar en moltes coses. I he arribat a la conclusió de que la vida m´ha tractat molt bé. Sóc una persona afortunada. Tinc una família que m´estimo, uns amics increïbles i una feina que m´agrada. Què més puc demanar-li a la vida? De moment estic bé així (com m´agrada repetir-me, eh Pep?). Aquests dies llegia al diari la crida desesperada de la Pati i la seva família, una noia que té leucèmia i que necessita una medul.la òssia per tirar endavant. De moment li han trobat un cordó umbilical però no és compatible al 100%. Avui dimarts aniré a fer-me donant de medul.la a Vall d´Hebron, per la Pati i per tota aquella gent com l´Oriol, la Montserrat, en Bernat, l´Ofelia, que un dia vaig conèixer a la unitat d´Hematologia del Clínic. Van ser uns mesos en què vaig aprendre més que en tots els anys de carrera. Sé que probablement ells ja no hi són a aquest món però em consta que van lluitar de valent. Penso en tot això i se´m fa un nus a la gola. Recordo tantes hores de parlar amb uns i amb uns altres. Així que per la Pati i tots aquells que ho estan passant malament siguem solidaris. Un petit gest que ajuda molt.

"Som gotes d´aigua però junts crearem un oceà"

Així em sento...

...lliure com un ocell



Per aclamació popular he decidit canviar la foto de l´ocell de ferro per un ocell de veritat. En aquest cas un còndor. Serà per què ja tinc ganes de tornar a Argentina? Potser sí però això serà al juliol del 2008...Més informació a un altre post.

Un altre cop Ficció

Mesos enrere ja us en vaig parlar d´aquesta pel.lícula. Aquesta nit l´he tornat a veure i m´ha agradat més encara. He trobat més detalls que m´han deixat bocabadada. És una pel.lícula que transcorre lenta, pausada però que no avorreix. El seu protagonista, l´Eduard Fernández, fa que cada escena sigui única. La música t´encongeix el cor i els paisatges de la Cerdanya et transporten a un altre món. Per mi això és el cine. Un moment màgic que fa que per unes hores t´oblidis de l´estrès diari, dels problemes. A mi el cinema m´ajuda a relativitzar les coses. No em cansaré de dir que l´Eduard Fernández és un grandíssim actor. Ja m´ho semblar a "A la ciutat" del mateix director. És un actor molt contingut que diu molt amb els seus silencis. Aquest director també va fer "Kràmpack" que per mi va ser un gran descobriment i ha anat evolucionant a millor i tant de bo que puguem veure ben aviat una altra gran pel.lícula. De moment em quedo amb aquesta i amb la pau que desprèn. És una pel.lícula que parla de les oportunitats que es perden sentimentalment parlant. Quan tens dos camins i optes pel més fàcil o pel que et donarà menys mals de cap però té el seu risc i és no haver encertat amb la opció correcta. De vegades per no arriscar ens quedem amb la sensació de que ens manca alguna cosa però la vida és així. Jo crec que hem de fer allò que ens dongui la felicitat. Només es viu un cop i no hi ha volta enrere.