17 de març de 2009

Ansietat, què és això???


Últimament estic contenta, amb ganes de fer coses. Una xerrada al centre de ioga, Shri Vivek, sobre l´estrès em va obrir una mica els ulls. I he començat a canviar petites coses. Avui per exemple, he anat a veure a un naturòpata. Li he dit clarament que tenia ansietat i m´ha dit les coses que no puc menjar i les coses que ell em recomana. Crec que m´anirà bé. Ja em coneix de fa dos anys i s´ha esgarrifat quan ha vist que havia guanyat 9 kg, que sumats als que ja tenia de sobrepès fan que m´en sobrin uns quants. La qüestió és posar-hi remei abans que no passi per la porta. D´altra banda el tema de les caminades i la muntanya m´aporten els millors moments del cap de setmana i ja m´he fet sòcia del CEI i properament em federaré. I continuo amb Caminar y sentir que són uns amics molt entranyables i propers. I continuo anant al gimnàs. Body pump i spinning ocupen el meu temps i ara em recomanen aqua gym que ja ho vaig fer l´estiu passat i és genial. Així que activitat no li falta al meu temps. I a més estava molt animada perquè treia la meva bici de casa més sovint fins que aquesta nit passada algú amb mala llet me l´ha pispat de davant de casa. Una bici decathlon que em va costar 99 euros però que a mi, que no tinc moltes manies m´anava de conya. En fi, seguirem fent servir el Bicing de moment fins que trobi una bici bé de preu i amb algunes prestacions més.

També us vull comentar la descoberta d´un blog màgic. En Ferran ja va fer un post preciòs sobre el tema però em ve de gust parlar-vos d´en Natxo Rovira, un pare que fa dos anys va perdre al seu fill, David de 12 anys. El noi, tot il.lusionat va marxar a Budapest a tocar la guitarra amb altres companys i algú el va atropellar. En Natxo va obrir aquest blog que ens recorda a tots plegats com era en David, les seves il.lusions, i una mica ens anem enterant de com segueix la vida d´aquesta família sense en David. Trobo que és un bonic memorial per tenir aquest nano sempre present però a la vegada per seguir vivint, per fer-nos veure que hem de viure dia rera dia i gaudir del que tenim, la família, els amics, amb il.lusió i amb esperança.

Namaste!

17 comentaris:

òscar ha dit...

molts d'ànims contra aquesta ansietat, cristina. segur que la guanyes. a mi, de moment, l'excès de nervis m'afecta sols de tant en tant a l'esquena.

i passo a llegir més tard la teva recomanació blocaire. fa tota la fila de ser un bloc amb molt sentiment.

una abraçada!

Ferran ha dit...

És prou clar que alguna cosa (o potser "moltes coses") no funciona a la nostra societat, quan tantes persones passem èpoques d'autèntics nervis i angoixes. Cona això, la foto que penges és una bandada d'àire fresc i bon rollo; s'intueix una vista impressionant, des de dalt d'aquesta muntanya, i es perceben bones vibracions entre vosaltres. Cuida't molt, segur que t'aniràs sentint millor, amb totes aquestes activitats. No deixi's d'anar-nos-ho explicant!

Gràcies per la referència al post d'en David i la seva família. Segur que els ajuda molt rebre suport!

Una abraçada.

JOSE ANTONIO ha dit...

El blog dedicado a David es impresionante, toda una lección para seguir viviendo y disfrutar con nuestro entorno y familia.
Respecto a la ansiedad, es cuestión de canalizar toda esa energía que tienes.
ANIMO, QUE TU PUEDES!!!!!
Este finde nos daremos una buena sesión antiestress por el Alt Empordà. Ya hablaremos del tema.
Un abrazo.

Striper ha dit...

Animos que ya veras como lo vences lo digo por experiencia. Besos bien grandes y relajantes.

garbi24 ha dit...

Camina que caminaras i l'ansietat perderas , i de passo fas esport

Jordi ha dit...

Cristina, amb voluntat segur que ho aconsegueixes. I si, a més a més et poses en aquests merders que m'has dit al meu blog ;-) segur que t'ajudarà molt! Mantenir-te ocupat/da és el millor contra l'ansietat! Espero veure'ns les cares algun dia! Ah!! I benvinguda al món dels federats!

Culoinquieto ha dit...

A veces buscamos algo que no sabemos ni lo que es para encontrar una felícidad que siempre será efímera y aparece la ansiedad y el desasosiego. Me quedo con lo último. Hem de viure dia rera dia i gaudir del que tenim, la familia, els amics, amb ilusió i amb esperça.
Eres genial Cristinita.

ddriver ha dit...

anit pasejant amb el taxi vaig veure una bici amb un moro,posava decathlon,pero no posava el preu.
Mira sense bici,tindras mes temps per estar al sofa i escoltar bona musica com la qe has posat,cuidat

Anastàsia ha dit...

Ostres Cristina , no aniria malament que ens anessis explican les recomanacions del naturopata,que ens anirien molt be... Al menys a mi !
A mi em pasa el mateix, com mes esport faig , mes mengreixo!!!
Al principi no volia llegir el blog de n David , pero al final m he atrevit...Colpidor !.Una llico dć humanitat per a tots!

caterina ha dit...

Jo he patit temporades d'ansietat i per tant sé el que és. Molta paciència i calma, Cristina, ambdues coses fàcils de dir però difícils de fer. Segur que t'ensurts.

Besets! ;)

Cristina ha dit...

Gràcies a tots pels vostres ànims. Sou genials! En breu segueixo donant la vara.

Petons

Els del PiT ha dit...

T'encoratgem a lluitar contra tot això que t'amoïna i estem convençuts que podràs sortir-te'n (encara que no tinguis bici pròpia de moment...)
També vam saber del blog d'en David a través del d'en Ferran.
Molts d'ànims Cristina!

Natxo Rovira ha dit...

Hola Cristina,

Avui, en la meva ronda de blogs que m'agraden, anava llegint tranquil.lament el teu post sobre aquesta ansietat i els teus esforços per sentir-te millor, i de sobte, el cor m'ha fet un tomb quan he llegit el teu esment al blog del David i la teva dedicatòria.

T'envio una abraçada carregada de gratitud i emoció per la teva dedicatòria, per la teva solidaritat. Tots aquestes petites (o grans) mostres de suport, ens ofereixen una mica d'energia per seguir endavant, una mica d'esperança veient tanta humanitat, i molt consol comprovant com, gràcies a molts com tu, el record del nostre estimat i enyorat (físicament) David es va escampant. Gràcies a la vostra compassió ens ajudeu a mantenir-lo, en certa manera, ben viu.

És fantàstic sentir la solidaritat de la gent.

I aprofito per agrair a tots els altres lectors teus que han dedicat una mica del seu temps a conèixer la nostra història. Reconforta. De veritat. Més del que us podeu imaginar.

Petons

zel ha dit...

L'ansietat és, des de fa molts anys, la meva companya fidel i no volguda... m'hauràs de donar receptes d'aquestes... i cuida't!

CHUS ha dit...

Hola Cristina desde fa bastants anys, pateixo atacs de pànic i es realment engoixant.. N'estic en tractament.. No vaig enrrera, pero avanço pas a pas....
Però saps el que realment m'ajuda? Poder aconseguir un somriure dels que m'envolten... Pensant en els altres, la meva vida te un sentit, tinc dos fills meravellosos i pensatn en ells es com aconsegueixo seguir endevant...
I com ja he dit abans,si algú em demana , o sense demanar-ho, escull la meva espatlla per recolçarse, trovo que la meva vida té un gran sentit...
D'avegades penso que jo no he nascut per ser feliç si no pero fer feliç els altres, o com a minim intentar-ho.
Ja se que un ha de estar be perque els altres ho estiguin...
Pero jo funciono a l'inreves... Si els altres no son feliços jo no puc ser-ho.. Aqui i radica le meva felicitat.Tot i que la felicitat es trova moltes vegades en els petits detalls que moltes vegades passem per alt.
Molts ànims i sempre cap endevant...
CHUS

Enkil ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Enkil ha dit...

Hem obert un blog català dedicat a la gent que pateix ansi i sobretot amb símptomes de DP DR! Amb ànims de treballar per ampliar-lo a tots els àmbits de l'enfermetat i poder ajudar a tohom!

http://ansietatperuntubo.blogspot.com