23 d’abril de 2009

¡Buen camino!






He passat uns dies desconnectada. Per fi vaig poder fer una part del Camí de Santiago. Feia temps que en tenia ganes i amb una amiga, la Noe, ens vam animar a caminar des de O Cebreiro, província de Lugo, uns 150 km. Vam marxar diumenge dia 12 fins a Ponferrada amb tren i vam dormir allà. De ben matí vam apropar-nos en bus fins a O Cebreiro, un bon esmorzar i a caminar. I per començar bé ens vam confondre de camí. Per sort, un parell d´ànimes caritatives ens van indicar correctament el camí. Suposo que és la novatada. Després tot va sortir rodat. Hem dormit als albergs públics que es troben a molts pobles del camí. La primera nit la vam passar a Triacastela. Abans d´arribar al poble, a una minúscula aldea vam poder conèixer al famòs Anselmo, un senyor de 80 anys que dóna conversa a tothom que passa. Ens va aleccionar durant mitja hora (com a mínim) de l´ús del bastó i es va deixar caure en repetides ocasions per demostrar-nos que no es fa mal. Jo crec que feia temps que no reia tant però el camí no feia més que començar. Dimarts vam fer el camí des de Triacastela fins a Barbadelo passant per San Xil. A Barbadelo ens vam trobar que a part de l´alberg no hi havia res més al voltant i fins a les 8 de la tarda no vam fer el primer àpat del dia que vam devorar com bestioles. El dimecres vam caminar fins a Gonzar, passant per Portomarín, on vam veure el riu Miño. Aquesta etapa era una miqueta més llarga i passat Portomarín va ser una mica complicada. La meva amiga es va trobar malament, marejada per una cervicàlgia i ens va costar arribar a l´alberg de Gonzar, a més d´una bona estona de pluja que es va fer molesta. Un cop instal.lades allà va poder descansar i a mitja tarda ja es trobava molt millor. Dijous vam caminar fins a Casanova, un altre alberg una mica apartat de tot però ens van portar en cotxe fins una casa rural on vam menjar per 7 euros. Divendres vam caminar fins a Arzúa, un poble una mica més gran on vam tenir temps de rentar roba, passejar, prendre un cafè tranquil.lament i contactar amb la gent que anàvem trobant pel camí. Aquell dia ens va caure pluja contínuament durant tot el matí, pedra i només arribar a l´alberg vam buscar la dutxa amb desesperació. Dissabte vam caminar fins a Arca do Pino, de fet el poble es diu Pedrouzo. I segurament haguèssim continuat fins a Monte do Gozo però la meva amiga tenia els peus amb mal aspecte i amb molt de dolor i vam anar a cal metge que li va receptar antiinflamatoris i antibiòtic, a més de curar-li els peus. Allà quedava la decisió de fer els últims 20 km en bus o caminant. Va decidir caminar amb unes sandàlies d´aquelles que porten els guiris. I ho vàrem deixar per diumenge. Així que al dia següent a les 6 del matí ja estàvem caminant. Amb un frontal i acompanyades de dues dones que també havien matinat una mica vam anar trobant les fletxes grogues que tants dies ens havien acompanyat. Abans de les 11 entràvem a Santiago.
A destacar el pop i l´albariño que vam menjar un dia a Melide però sobretot tota la gent que hem anat trobant pel camí. Alguns els veiem de manera puntual però altres han compartit amb nosaltres riures, silencis, confidències i algun sobao. Aquests són Jose i la seva germana de València, Vanessa i Ana també de València, Diego de Madrid (però amb el cor blaugrana), els dos mestres d´Alacant, la parella, ell de Saragossa i ella de Múrcia, la parella asturiana, Jean Claude, un senyor que venia caminant des de França, Pepe de A Coruña, la japonesa que veiem de tant en tant, els quatre suecs, les cinc lleidatanes, Ambra, la noia dels Alps italians i els quatre ciclistes de Cantàbria i tots aquells que en algun moment es van creuar al nostre camí al crit de ¡Buen camino!

PD Aquests dies no haguessin estat el mateix sense les trucades matinals d´en Juanito i l´Eduardo que ens animaven en el nostre camí. També agraïr a José Antonio i Miguel que també van trucar i els nombrosos sms que vam rebre per part d´amistats i família.

19 comentaris:

Jordi ha dit...

El camí sempre está ple de bona gent que et reconforta d'allò més! És la grandesa del peregrí que va a Santiago. Quins records llegint els noms dels pobles i quines ganes de tornar-hi!

Per això de perdre-us, no pateixis, és la novatada. A mi m'ha passat les dues vegades que hi he anat!

Ara a mirar les fotos de tant en tant per recordar.

Bon camí!

Striper ha dit...

Aquest cami es una asignatura pendent meva , algun dia el fare, feicitats per haver-ho aconsseguit.

Cristina ha dit...

Jordi, l´any que ve el volem començar des de Roncesvalles. A mi se m´ha quedat curt el tram que vàrem fer.

Striper, tot és posar-s´hi. A mi m´agrada molt caminar però amb una motxilla de 7 kg costa una miqueta més. Arriba un moment en que no notes el pes.

Ferran ha dit...

El Sr. Anselmo, el pop (mmmm!), la gent que trobeu pel camí... el camí de Santiago ha de ser tota una experiència. De moment no l'he viscuda, però agradant-me caminar tant com m'agrada, potser que m'h vagi posant, oi??

Segur que et va anar de conya per desconectar molt. Com a mínim, pel blog no vas ni aparèixer, haha :-))

Cristina ha dit...

Ferran, doncs estic segura que t´agradaria. Jo ja penso en començar des de Roncesvalles i no perdre el contacte amb les persones que vam conèixer.

Cristina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Natxo Rovira ha dit...

Hola Cristina, que xulo llegir aquesta crònica de les teves peripècies al Camí de Santiago. Com diu el Ferran, deu haver estat una bona desconnexió (i alhora una bona connexió amb aspectes més autèntics, i més intims també).
A més, pel que he llegit al blog del David, tornes carregada, un altre cop, de coratge i solidaritat.
Gràcies per les teves dolces paruales i per la teva abraçada ifninita. Ha estat especialment ben rebuda.

Benvinguda i ben retrobada!!!

Cristina ha dit...

Hola Natxo, gràcies a tu per donar-me aquesta gran lliçó de fortalesa i d´humanitat. Seguiré llegint-te amb especial atenció.
Una forta abraçada!

juan paredes ha dit...

hola maquina, si yo se que tu vales mucho, me alegro que hayas disfrutado, ya tengo ganas de verte y compartir contigo tus vivencias, un peto,cuidate

Cristina ha dit...

juan paredes, a ver si puedo ir el domingo y te pongo al día pero veremos como me encuentro después de trabajar. Un abrazo

Jordi ha dit...

Cristina, però on comença de debó crec que és a Jean Pied de Port, a França! El que passa que per arribar allà está una mica complicat...

JOSE ANTONIO ha dit...

Enhorabuena por superar un reto más, y por todo lo que has aprendido durante el camino, ya que es un bagaje que te enriquece como persona y así se transmite a los que te rodean.
Os hemos tenido muy presentes a las dos todos esos días, y estamos deseando que llegue el puente de mayo para que nos conteis cara a cara, vuestra experiencia VIVIDA.
Un beso y buen fin de semana.

kweilan ha dit...

Felicitats per aquest viatge tan magnífic. No hi ha dubte que el Camí té algun cosa d'especial: els paratges, la gent que es va coneixent...

Cristina ha dit...

Jordi, sí, sí, sé que comença allà però no sé què farem.

José Antonio, ya tenemos ganas de veros y contaros. Nos acordamos mucho de vosotros y los buenos ratos compartidos.

kweilan, per mi ha sigut una manera de desconnectar i viure una realitat diferent i conèixer gent. És de les millors coses...

Culoinquieto ha dit...

Caminanate no hay camino,
se hace camino al andar,
y al volver la vista atrás, verás a Cristina llena de felicidad.
Caminante no hay camino,
sino dos estrellas en sondepaz.

Miguelito Machacado

Cristina ha dit...

Culoinquieto, ¿qué ha pasado? ¿Dónde está esa vitalidad que tienes cuando escribes y cuando caminas? Espero que sea un bajón momentaneo.

Andrea ....de acà y de allà ha dit...

Es que no dejás de asombrarme... con tu forma de ser, con como vivis la vida, y como nos hacés sentir a todos los que hemos tenido la oportunidad de conocerte...me encanta como nos transmitis tu experiencia, en las fotos, en las palabras...un beso grande Cris¡¡¡

Anastàsia ha dit...

Quina és la propera sortideta?
Passa pel blog que tens sorpresa!!!

Cristina ha dit...

Andrea, gracias guapa por estar siempre ahí con esa fuerza, con esa humanidad y por ser tan luchadora.
Un abrazo

Anastàsia, la propera sortideta ja la tinc al bloc. Moltes gràcies pel premi. És un honor rebre´l d´algú com tu, tan solidària, bona persona. Sempre tan reivindicativa.
Una abraçada